Quan va penjar el telèfon es va
deixar caure sobre el sofà sense acabar de creure's el que acabava
de sentir. Premi Arts escèniques del Lletra de Tinta! Va sentir dins
el pit com si tingués una olla a pressió a punt d’explotar. No
podia ser veritat!
Assegut al sofà es va sentir
paralitzat; les mans li suen i la respiració se li accelerava
intentant fugir d'aquella opressió al pit. L'entrega del premi es
faria al Gran Teatre, en una gala especial, li va dir la dona que
l'acabava de trucar. Que l'esperaven, juntament amb altres guardonats
de poesia i novel·la, per poder-lo felicitar personalment en el
reconeixement públic. I a ell les paraules se li havien encallat a
la gola, fetes un nus. Sí... sí... Ah. Gràcies. Gràcies.
No hi aniria. Buscaria una excusa
qualsevol. Sempre hi havia la possibilitat d'una febrada sobtada que
no el deixés aixecar del llit el dia més feliç de la teva vida.
Perquè havia de ser això, un dia molt feliç. El més feliç de
tots. Com ho era per totes les persones que rebien un reconeixement
com aquell. Però no pas per a ell. Aquella notícia li havia
despertat el vell fantasma de la por. És clar que estava content
d'haver guanyat. O ho havia d’estar. Però només d'imaginar-se
pujant a l'escenari a recollir el premi, el cos se li tensava i un
tremolor el sacsejava per dins, en una espiral demolidora. Qui li havia manat de posar-se en
aquell embolic? Per què s'havia presentat al concurs? Va notar que
els budells se li recargolaven en un dolorós espasme. Ho havia fet
sense imaginar la possibilitat de guanyar. Era un premi massa
prestigiós per un escriptor novell, havia previst. Com podia haver
estat tan il·lús de desafiar l'atzar?
Ja s'imaginava la presentadora
excusant-lo: l'actor, i ara escriptor premiat, Jofre Alzina ha
disculpat la seva presència per una força major que el manté
indisposat. Sí, millor així. Com un covard. I què? Tothom té les
seves coses, no?, es rosegava les ungles. Ningú sospitaria que fos
una mentida. Qui es podia imaginar d'ell aquella mena de vertigen
així? Ni tan sols ell mateix es reconeixia en aquell estat de
desfeta.
Quants cops havia trepitjat un
escenari a la seva vida? Ni els recordava. Havia començat a fer
teatre a l'escola i després amb el grup del barri, els estudis a
l'Institut del Teatre i tantes gires amb l'Atretzzo Cia. Més de
quinze?, vint? Però allò que li demanaven ara era
molt diferent que posar-se a la pell d'algú. Perquè sempre que
s'obria un taló, ell ja no era ell, sinó l'Altre. I això el
fascinava; com una mutació entre bambolines que l'encobria rere un
aspecte estrany i misteriós. Perquè si no fos així, ell mai hauria
gosat besar-la amb aquella passió desmesurada, ni gemegar vessant
llàgrimes de ràbia incontrolada, com un foll. O quedar-se mig nu
sobre l'escenari, si calia. L'Altre era així, no pas ell. Ell no.
I
va ser d'aquesta manera, excavant en les profunditats de l'Altre, que
l'embruix del teatre el
va fascinar
i el va enganxar
com una droga que li corria per les venes.
Era per això que havia decidit
escriure'n, per alliberar-se'n, per deixar sortir tot aquell garbuix
intern que li cremava les entranyes; ressò de mil veus i rostres que
prenien vida dintre seu sense demanar-li permís. Només per això. I
“Simbiosi” era la seva primera obra, la que va presentar a
concurs convençut que mai guanyaria.
Després de l'entrega dels premis hi
hauria una roda de premsa amb periodistes del món de la cultura, li
havia dit aquella dona de veu greu quan li havia donat la notícia.
La gran notícia! Si el veiessin ara per un forat, fet un bolic al
sofà de casa! Segur que les xarxes n'aniran plenes. Bombardeig
d'enhorabones, felicitats, tu si que ets un crac, vals molt, tio,
t’ho mereixes, segueix així... I als diaris la seva imatge
somrient amb el peu de foto: l'actor Jofre Alzina, guanya el premi
Lletra de Tinta de Teatre. I sa mare, emocionada, guardant els
retalls de premsa en aquella carpeta vermella on col·lecciona tots
els programes de les obres on ell ha actuat... Li va pujar una
glopada de fel i es va aixecar d'una revolada. Va tenir el temps
just d'arribar al vàter. Va vomitar.
La nit de la gran Gala del Lletra de
Tinta, el teatre és ple a vessar. A primera fila, els reservats, ja
s'omplen amb les autoritats polítiques i del món de la cultura que
van arribant. Periodistes dels diferents mitjans de comunicació del
país es preparen per retransmetre en directe la gran gala. Els llums
s'apaguen i la veu en off dóna la benvinguda. Protocols
d'agraïment, discursos i finalment, el moment més esperat. La
parella de presentadors, coneguts periodistes de la televisió,
s'acosten al micròfon amb el sobre a la mà.
―I
en la categoria d'Arts escèniques l'obra premiada és.... ―ella
obre el precinte posant cara d'emoció mentre un silenci tens
embolcalla la sala―, “Simbiosi”
de Jofre Alzina!
Un fort aplaudiment ressona entre el
pati de butaques mentre la gent es gira per veure la jove promesa del
teatre contemporani.
Un home d'una seixantena, canós, amb
bigoti poblat i ulleres de pasta negra s'aixeca d'entre el públic i
avança cap a l'escenari sense titubejar. Vesteix pantaló i
americana de vellut marró i un mocador vermell lligat al coll,
malgrat ser a finals de juny. Decidit, saluda als membres de
l'organització amb una ferma encaixada de mà i es dirigeix al
micròfon.
―Em
dic J. Aubert i sóc el protagonista de “Simbiosi”. He vingut a
recollir el premi que avui, molt amablement, el jurat ha decidit
atorgar-me. Agraeixo a l’organització
del Lletra de Tinta la seva aportació al món de les Arts
escèniques, a les quals pertanyo ―l'home
fa un silenci i observa la platea, plena a vessar―. Vull
dedicar aquest premi a l'home a qui dec el fet de ser qui sóc, de
ser viu,
i de ser aquesta nit aquí: en J. A. a qui jo sempre anomeno l'Altre.
El teatre esclata en aplaudiments.
Els periodistes, al fons de la sala, prenen nota d'aquell nom fins
ara desconegut, J. Aubert i s'afanyaven a preparar noves preguntes
per a la roda de premsa.
