diumenge, 5 d’abril del 2020

LA FAULA DE MESTRE MUSSOL I EL GRILL CANTAIRE




Com cada nit, Mestre Mussol es va aixecar tot just a la posta de sol i es va posar les ulleres de mirar de lluny, disposat a la feina. Feia temps que havia traslladat el niu a la branca més alta del bosc. Allà era el lloc on podia estar tranquil i observar la lluna de més a prop. Perquè això era el que feia sempre Mestre Mussol, estudiar la lluna cada nit. Casa seva era un petit observatori amb tota mena d'estris mesuradors, anotacions, llibres de consulta, telescopis i invents. Mestre Mussol era un gran entès en aspectes lunars. Feia molts anys que s'hi dedicava i, amb el temps, havia perdut tot l'interès per allò que no fossin els seus estudis. Sol, en aquell catau d'instruments i paperassa, era on ell vivia, dormia i somiava.
Però darrerament Mestre Mussol estava capficat i neguitós. Havia dedicat anys a treballar en un descobriment molt especial: el lloc exacte on s'amagava la lluna les nits que el cel era negre com el carbó. S'hi havia esmerçat de valent nit rere nit durant anys i panys! Estava convençut que la lluna tenia un entaforall i ell estava disposat a descobrir on era. Però el resultat de les darreres investigacions no havia estat el que ell esperava i el neguit l'havia vençut. Com un foll, passava dies sense dormir, fullejant llibres, repassant apunts, buscant errors de càlcul, cercant noves lents observadores i refent mil i una operacions que no el duien mai enlloc. Voletejant amunt i avall del seu cau, rondinava, insatisfet, obrint diferents fronts d'investigació. Perquè Mestre Mussol no volia ser com els altres animals ignorants del bosc, ell era una bèstia inquieta, es repetia, racional i intel·ligent, enamorada del saber! Però els dies passaven i Mestre Mussol va haver de reconèixer que aquell desassossec no el duia enlloc. Feia dies que gairebé ni menjava i la seva salut ja se'n ressentia.
Una nit, cansat de tant treballar, Mestre Mussol va decidir sortir a prendre l'aire. La lluna plena il·luminava tot el bosc. Va seure a la branca i va observar-la a través de les seves grans ulleres de mirar de lluny, que li engrandien la visió de l'esfera lluminosa.
―Aquest Mussol és ben boig! Només cal veure'l. Sempre està a la lluna! ―una veu rogallosa i estrident el va tornar a la realitat.
―No siguis tan dur, Gripau,
si al bosc tu vols la pau! 
El grill va treure el violí de la funda amb molta cura i va afinar les cordes.
―Deixa't estar de bajanades! Aquest mussol és un cregut. Es creu millor que tots nosaltres, que no ho veus? Sempre està allà dalt, tot sol. És antipàtic i orgullós! Amb aquestes grosses i ridícules ulleres per observar sempre la lluna. 
―Jo a la lluna també vull cantar,
i a ella poemes dedicar.
Sóc poeta i cantautor,
violinista i compositor.
Deixa gripau de criticar
i aprèn tu també a respectar. 
―Mira que ets carallot, tu també! Ets un Grill idealista! ―el gripau va caçar un mosquit al vol amb la seva llengua recargolada i enganxifosa.
―Mira't amb altres ulls Mestre Mussol,
que trist deu ser estar sempre tan sol!
A mi més aviat m'entristeix
quan gairebé mai ja no el veig.
Potser no sap els sentiments mostrar
i és per això que se sol amagar.
El Gripau criticaire va fer un gest de menyspreu i, amb quatre salts, va desaparèixer entre la fullaraca. El Grill Cantador va agafar el violí i va començar a tocar una bella melodia que va ressonar fins a la branca més alta, allà on Mestre Mussol havia sentit, d'amagat, la conversa. Les notes, portades pel vent, l'embolcallaven i el van fer sentir molt trist. No es podia creure el que acabava de sentir. Ell no era pas un mussol cregut i orgullós. Ell l'únic que volia era saber, conèixer, no ser un ignorant. I el Grill, com era que se'l mirava amb tristesa i compassió? No era pas això el que ell volia que pensessin els altres! Més aviat esperava ser vist com un animal prudent i savi, intel·ligent i espavilat. Sense fer soroll, va baixar d'una branca a l'altra fins a situar-se molt a prop d'on el Grill Cantaire, enamorat de la lluna, li dedicava una cançó, acompanyat pel violí.

―Blanca lluna, dolça esfera, fanalet d'inspiració,
quan et veig i m'il·lumines, ta bellesa em treu la por.
Et transformes, d'alba en alba, com l'amor que jo et tinc;
en cada anada jo t'espero i en el retorn em fas feliç.
Et sé a prop i així que et canto, deixo enrere la solitud
i és just dient t'estimo, que acarono la plenitud. 

Mestre Mussol va quedar mut, escoltant aquella cançó que trobava preciosa. Al Grill tant li feia on s'amagava la lluna o quants dies trigava a tornar. Ell l'estimava i prou. I li ho deia sense embuts. Mestre Mussol va tornar a mirar la lluna i li va semblar que brillava intensament. És que per ventura s'havia adreçat mai a la lluna i li havia dit com n'era d'important per ell? És clar que no! Si la lluna no té cor ni orelles per escoltar! Quines bajanades! Però com podia dubtar de...
―No menystinguis cap proesa, ni et deixis entabanar,
és el teu cor, Mussol, que has d'aprendre a escoltar.
―És a mi a qui parles? ―va dir, sorprès que el Grill li endevinés els pensaments. Pensava que el petit violinista no l'havia pas vist.
―De què et serveix tanta saviesa, si l'amagues dins un cau?
Una quimera inabastable que t'aïlla i no t'escau.
Sigues tu d'una vegada, treu ta essència de Mussol
i comparteix-la amb els altres, aquest serà el teu consol.
―Oh, Grill Cantaire, tu ho veus molt fàcil! He sentit el Gripau. Em veu un ésser deplorable, amargat i cregut! I potser també els altres animals del bosc és el que pensen de mi! Però el dia que descobreixi finalment on s'amaga la lluna quan no és al cel, ho explicaré a tothom. Aquell dia ja no es riuran de les meves rareses sinó que tots m'admiraran.
―No ens interessen tes descobertes, sinó allò que et diu el cor.
Ni tons càlculs ni idees, sinó sentir-te ben a prop.
Mestre Mussol estava fet un embolic. El que li deia el cor? Ser a prop?
―Fes silenci i contempla, no vulguis entendre-ho tot,
dóna gràcies per la vida, i viu amb admiració.
Estén tes ales i llença't al vol, no tinguis por ni recança
deixa que els altres et vegin; no amaguis més la teva dansa.
Surt del cau que tant t'amaga i obra't a l'amistat
aleshores ta “saviesa” serà d'una altra qualitat.
A Mestre Mussol se li van negar els ulls recordant que sol i incomprès se sentia moltes vegades. I quan es va treure les grosses ulleres de mirar de lluny per eixugar-se les llàgrimes, va quedar sorprès de quanta vida l'envoltava! 

Vivint a la branca més alta del bosc i mirant sempre a la llunyania, havia oblidat el que tenia més a prop, els animalons que passejaven cada nit pel sotabosc, els ocells i ratpenats que volaven entre les branques, els mil insectes amb el seu etern brunzit nocturn, els grills, les granotes, les arnes... el cant preciós dels grills a mitjanit. I aquelles llàgrimes d'emoció li van netejar la mirada; havia dedicat tantes hores a observar el cel que ja havia perdut el contacte amb la realitat que l'envoltava i això l'havia allunyat dels altres habitants del bosc. Aleshores, ho va veure tot més clar i va descobrir la clau que obria el misteri d'on s'amagava la lluna nova. I és que ell era talment com la lluna! No existeix cap cau permanent on amagar-se per sempre, es va dir corprès. Només ens amaga la foscor quan no brillem, quan no reflectim la claror que ens ha estat regalada. Potser aleshores creiem que la penombra ens protegeix, però a la llarga només entenebra la nostra ànima.
Mestre Mussol va prendre, aleshores, una decisió important, baixar a viure unes quantes branques més avall. De tant en tant pujaria encara a la branca més alta per contemplar la lluna (no es cansaria mai d'admirar-la i conèixer-la una mica més). Però només de tant en tant. 

I així ho va fer. I, a partir d'aquest moment, cada vespre, quan el sol s'amagava a l'horitzó, després del seu vol per estirar les ales, Mestre Mussol es quedava en una branca baixa i donava conversa a cada un dels animalons que passaven per allà. Sempre tenia algun consell a compartir fruit de la seva bona experiència i saviesa. Amb els seus grans ulls d'observador va aprendre a veure-hi més enllà de les paraules i contemplar el cor de cadascú. La seva veu va arribar a ser escoltada per tothom i els seus savis consells molt apreciats arreu del bosc. Va fer una gran amistat amb el Grill Cantaire i Mestre Mussol va descobrir la pau i la felicitat que dóna la veritable saviesa perquè...
Savi no és pas qui més acumula
idees, pensaments ni autoritat
sinó aquell qui sap viure amb els altres
des de l'autenticitat.

divendres, 20 de març del 2020

divendres, 13 de març del 2020

L'OVELLA



Un dia, quan vam tornar la ramada, ens faltava una ovella. En Puça la va trobar al fons del clot amb una pota trencada. Cagumtot, va maleir l'Andreu quan la va veure margenal avall. L'os li sortia de la pota, fet estelles, i pertot hi havia sang. Respirava amb un bleix que pareixia un siulet, tenia el morro espellifat i se li veien les dents, com si rigués. I l'ovella em va mirar i el cor se'm va fer petit. L'Andreu em va dir, aguanta-li fort les potes, Benet. Va treure el coltell de la barjola i jo vaig tancar els ulls ben fort. Vaig sentir com li clavava, coll endins, i l'ovella feia un parell de batzegades. I quan vaig obrir els ulls, encara em mirava però ja no es movia. L'Andreu va netejar el coltell amb l'herba i va dir ara ja és carnada pels llops, marxem. Però jo no em movia. I em devia veure apenat perquè em va dir, Benet, a voltes la vida és així, ja no hi havia res a fer per aquesta bèstia, només li esperava turment. I aquell dia vaig aprendre que la compassió a vegades és cruel.

dissabte, 7 de març del 2020

PRESENTACIÓ A MALGRAT DE MAR

"I aleshores va tenir una certesa. Ara, les seves mans, en contacte amb l'argila, trobarien el llenguatge per expressar el valor de l'autèntica amistat, la fragilitat de l'amor, la força de la tendresa i el poder de la carícia, que tot ho venç i tot ho pot. I viuria, la resta dels seus dies, amb la certesa que res no havia estat en va".

fragment de "La volada del pinsà"


Agraïda de compartir una estona molt agradable presentant la "La volada del pinsà" a la biblioteca "La cooperativa" de Malgrat de Mar.
Gràcies a tothom per ser-hi i participar d'una manera tan activa.
Gràcies al Jordi Bayarri de la llibreria La Pilona per organitzar l'acte i donar-me aquesta oportunitat.
Gràcies, molt especialment, a l'Anna Pol per una presentació propera i alhora profunda.
Gràcies a la Roser Llobera per haver posar una pinzellada de música amb el seu violí.
I a en Víctor Filella i l'Àlex Llobera per capbussar-nos en la història, a través de la lectura d'uns fragments de la novel·la.
Ha estat un plaer volar, juntament amb el pinsà, fins a les càlides terres de Maresme.

dissabte, 29 de febrer del 2020

dissabte, 22 de febrer del 2020

PRESENTACIÓ DE "LA VOLADA DEL PINSÀ" A MOIÀ

Molt contenta i agraïda de l'acte de presentació de la novel·la "La volada del pinsà" a la biblioteca de Moià el passat 14 de febrer. 
Em vaig sentir molt acompanyada amb la presència de molta gent i de bons amics.

Un tastet d'aquella tarda.

Presentació de l'acte a càrrec de Lluís Cerarols.
Moment de la lectura d'un fragment de la novel·la...
... acompanyats per la flauta d'en Raül Benéitez.
En Marian Baquers dinamitza un espai de col·loqui...
...amb un públic molt participatiu que em fa un tou de preguntes!








I acabem amb un compartir informal i proper,

i un munt de llibres venuts per unes venedores molt motivades!

Mil gràcies a tothom per ser al meu costat!!!

diumenge, 26 de gener del 2020

PRESENTACIÓ DE LA NOVEL·LA A MOIÀ

PRESENTACIÓ DE LA NOVEL·LA 
"LA VOLADA DEL PINSÀ"
XXVè premi Valldaura - Memorial Pere Calders 2019


DIA: Divendres 14 de febrer
HORA: 19h 
LLOC: Biblioteca "1 d'octubre" de Moià.




dijous, 16 de gener del 2020

AGRAIMENT


Moltes gràcies a tots aquells i aquelles que m'esteu fent arribar comentaris i felicitacions sobre la novel·la "La volada del pinsà". 
Sou vosaltres qui li doneu volada!
Ben agraïda
Roser

diumenge, 12 de gener del 2020

L'ESSÈNCIA DE RECORD I LES SANDÀLIES DE LA FIDELITAT


Com el Bufó que va haver de marxar de Palau, em preparo el sarró per a continuar la ruta aquest nou any que tot just estrenem.


(Fragment El Bufó que va haver de marxar de Palau)

"―Bon dia. Estic preparant un elixir perquè us l'emporteu.
―Ui! Espero que tingui menys efectes secundaris que el darrer xarop que em vau donar!
Ella va riure.
―És un remei que us farà bé al llarg de tota la vida. És Essència de Record. Només prenent-ne una gota cada lluna plena farà que no oblideu mai l’experiència que heu viscut al llarg del camí. Sovint la vida ens porta per molts camins i dreceres i el cor de l’home tendeix a viure el present i oblidar allò que ha viscut anteriorment. Una gota d'Essència de Record de tant en tant us permetrà no oblidar.
―Jo no us podré oblidar mai!
―Preneu també aquest calçat ―eren unes sandàlies trenades amb fibra de cactus i sola de pell de cabra ―. Són les Sandàlies de la Fidelitat, les que us ajudaran a caminar per la senda adequada, sempre fidel al camí que vós mateix haureu escollit. Ja sabreu el moment just en què us les haureu de calçar.
Ens van abraçar. I, en aquell moment, vaig dubtar de si feia bé de marxar.
―No es pot retenir el vent ―va repetir-me a cau d'orella com si endevinés els meus pensaments―. Si no, deixa de ser vent".

dissabte, 28 de desembre del 2019

AIXÍ AIXECA EL PINSÀ LA PRIMERA VOLADA...

"Tant en l'art com en l'amor, 
és la tendresa allò que dona la força"
Oscar Wilde


Any del Senyor de 1929

Havia arribat el moment. Aquell dia, desitjat tantes vegades al llarg de la seva vida, però que s’havia fet pregar fins a la vellesa. I ara el tenia al davant, a tocar dels dits.
—Per fi sou aquí, fra Damià! —la mirada serena de fra Bernat espurnejava mentre li premia les mans amb força.
Fra Damià li va agrair la càlida acollida; que havia fet tot el camí fins a Santa Maria de Surós amb un cuquet a l’estómac, li va dir, però molt il·lusionat de començar aquella nova etapa a la petita comunitat situada entre valls i muntanyes.
—Aquí hi estareu bé, ja ho veureu. Jo no canviaria aquest petit racó per res del món!
—Estic convençut que teniu raó, fra Bernat. Només veure el paisatge que envolta el poble i el convent... —el frare es va girar per contemplar l’extensa planúria que s’entreveia entre els arbres de davant la porxada i, al fons, la serralada majestuosa.
—Però ara us convé descansar, heu fet un llarg viatge. Ja tindrem temps de parlar i ensenyar-vos els entorns —li va passar la mà per l’espatlla i el va convidar a entrar—. Estic tan content que sigueu aquí. Tan content!
Van entrar al claustre i la cara de sorpresa de fra Damià va arrencar un somriure al vell fra Bernat. Comparat amb el de Sant Francesc, el claustre de Santa Maria segurament no li semblava més que una simple porxada. Els capitells de les columnes, decorats amb senzills motius florals, estaven desgastats pel temps i els arcs de pedra s’havien ennegrit per les humitats i per la duresa del clima de muntanya. La creu del centre no s’enlairava més d’un parell de metres i tenia escrostonada una punta. Però la verdor i el laberint de flors que creixia al centre era com un petit cor ple de color dins aquelles parets de pedra freda.
—Us agrada? D’ençà que el dolor a les mans ja no em permet de treballar el fang, tinc cura del jardí. Però, a poc a poc, que l’esquena ja em fa la guitza! Abans sempre sortia a fer llargues caminades pel bosc, però ara la salut ja no m’ho permet i aquest és el racó on cerco consol. Ai, fra Damià, a mesura que ens fem vells, el món es fa cada cop més petit!
Van entrar per l’estreta porta que pujava a les estances. La seva, li va dir, seria la del fons, la que mirava cap a Surós i des d’on, cada matí, veuria sortir el sol. Que podia descansar una estona abans de vespres, després ja saludaria la resta de la comunitat, que en aquella
hora encara estaven treballant. 
Els dos frares feia molts anys que es coneixien. Sempre que, per algun motiu, fra Bernat havia viatjat a Sant Francesc, trobava una estona per baixar a la cuina del convent, on el petit Damià ajudava la seva mare, que n’era la cuinera, li explicava històries i el feia jugar. Encara recordava aquell any quan, pel seu aniversari, li havia regalat un mussol fet de fang, amb uns ulls ben grossos i rodons. Anys més tard, quan el jove va decidir fer-se frare, les seves trobades van continuar sent sempre motiu d’alegria, malgrat la diferència d’edat que els separava. 
Fra Bernat va deixar que fra Damià desfés la bossa i endrecés les seves pertinences i es va dirigir, pausadament, cap a la seva cel·la, just a l’altre costat del llarg passadís. Un cop sol, va obrir el petit armari on guardava la roba. Amb les mans tremoloses va agafar un paquet que tenia amagat sota una manta. Assegut al llit, va restar una entona en silenci, absort en els seus pensaments, amb l’embolcall entre les mans i un somriure emocionat. Els ulls li brillaven. Però, quan es va disposar a desembolicar-lo de la roba gastada que el protegia, el so de les campanes li va recordar que no es podia entretenir si no volia fer tard a vespres. Es va aixecar pesarós i, sense desembolicar-lo, va tornar el paquet sota la manta, ben amagat al fons de l’armari. Ja tindria temps un altre dia, es va dir. Ben aviat allò ja no li pertanyeria. Va agafar el breviari i es va disposar a baixar a l’església.


Ja és a la venda a les llibreries o bé