diumenge, 11 d’octubre del 2015

PROSPERITAT?


En Moreno va arribar carregat amb una pesada capsa de cartró. El seguien una munió de nens encuriosits que, xisclant al seu entorn, gairebé el feien entrebancar. Saludà eufòric els homes que jugaven al dòmino enmig del carreró i va entrar a casa seva, una única peça amb una cortina de flors desgastada que separava la cuina del dormitori. Amb un somriure radiant, mostrant les seves dents blanques, deixà la capsa sobre la taula i en va treure un televisor. La Nana va fer un crit d'alegria i se li va llençar al coll i el besava mentre els petits xisclaven i saltaven esverats al seu voltant.
Però si ells no tenien llum, li va recordar ella, encara presa per l'emoció. Però això no era un problema, ell ja ho tenia tot pensat. Havia parlat amb un d'aquells joves que, per vint pesos, s’enfilaria al pal del carrer principal i empalmaria un nou cable a l’eixam de coure que, amenaçador, cobria el cel del barri.

Aquell vespre els veïns es van reunir davant la pantalla. En Moreno, eufòric, seia damunt una caixa de rom buida i la Nana, dreta al seu darrera, donava el pit al més menut mentre els altres dos se li arrapaven a les faldilles. Costava sintonitzar els canals i van haver de moure l’antena de banyes ara cap aquí, ara cap allà. Finalment, quan la van lligar amb un cordill sobre la teulada ondulada de zenc, la imatge va aparèixer borrosa i d'un color rosat. Tothom ho va celebrar aplaudint i amb crits d'alegria i en Moreno se sentia l'home més afortunat del món. Afortunat i important perquè ell havia aconseguit tenir el primer televisor de tot el barri.
Un veí va portar un parell de cerveses fredes del colmado, que això s’ha de celebrar! Quina sort que tens Moreno, l’envejaven els veïns. I ell reia i es mostrava cofoi davant de tothom però per dins pensava sí, però hauré de pagar dos-cents pesos cada mes i encara no sé d’on els trauré.
Li havia calgut empenyorar el rellotge i el transistor i aquell mateix matí s’havia venut l’únic balancí que tenien; al menys n’havia tingut prou per pagar l’entrada. Però estava orgullós d'haver-ho fet; ara se sentia feliç i admirat per tothom. En fi, va sospirar, ja trobaria la manera. Déu proveiria.
I si la porta de casa seva sempre havia estat oberta, a partir d’aquell dia el televisor també. La Nana i les veïnes no es perdien la telenovel·la del migdia, i en Moreno i els homes miraven partits de beisbol, sempre que els talls d’electricitat els hi ho permetien.
Això sí que m’emprenya! es queixava indignat el Moreno quan la pantalla ennegria de cop―. Com pot anar bé el país si el govern talla la llum cada dos per tres?
Havent dinat, quan la xafogor es filtrava per tots els racons del barri, els homes es reunien a l'ombra dels carrerons enfangats discutint sobre política o el darrer partit de la lliga dominicana. Però en Moreno feia dies que ja no s'hi afegia. Mentre tots feien espetegar les fitxes de dòmino sobre el taulell, al ritme d’una bachata, ell restava assegut dins de casa, el cos amarat de suor i la mirada fixa a les notícies de la BBC. No entenc perquè ara els veïns posen la música tan forta, així és impossible sentir res! es queixava a la Nana. Però a ella li semblava que la música sonava com sempre.
En Moreno va començar a patir de mal d’esquena i deia que tot era culpa d’aquella baina de caixa de fusta i que ja es lamentava d'haver-se venut el balancí. Però es resistia a perdre's cap partit de la lliga americana.
S’aixecà un moment per estirar les cames. Feia una calor insuportable i va treure el nas per la porta cercant una mica d'aire. A fora, la Nana rentava en un gibrell ple de roba ensabonada. El cap, recobert de rul·los de colors, ressaltava encara més la seva pell fosca i brillant. Es fixà en el seu cos, excessivament arrodonit i ple de sécs, que restava empresonat sota el vestit de flors, tibant i suat. Un tros enllà, els nens, mig despullats i descalços, jugaven amb una pilota punxada al costat d’un gos famèlic que es llepava les nafres i espantava les mosques amb la cua.
Encara dret sota el llindar de la porta, en Moreno va tornar a mirar la pantalla del televisor. Un home amb roba d'esport aparcava un tot-terreny al jardí de casa seva i una dona, rossa i esvelta, sortia a rebre’l i el besava, apassionada. Palplantat, va tornar a mirar a fora. Si em vengués el televisor potser en tindria prou per marxar amb yola a Puerto Rico.





dijous, 24 de setembre del 2015

EL MIRALL DE LA VERGONYA




El mirall de la vergonya

No pot mirar enrere; tornaria de sal i es fondria amb les pròpies llàgrimes.
Només pot intentar imaginar un horitzó d'esperança desdibuixada,
i qui sap si inexistent encara, lluny de les seves arrels.
La realitat ha esdevingut malson, la vida inacabable fugida.
Miserable engruna de justícia mundial.
Una gota en un riu indignant d'humanitat deshumanitzada.
El mirall de la vergonya.


dijous, 17 de setembre del 2015

DESPERTAR

El microrelat és el gènere narratiu més escuet: una història, especialment curta i concentrada, però que deixa ressò un cop llegida, que fa pensar.

DESPERTAR és una crítica, en clau femenina, a aquells contes que sempre acaben igual... quan la realitat és ben diferent. 

"Quan la princesa despertà, 
descobrí que no existia el príncep que l'havia desvetllada"

dissabte, 5 de setembre del 2015

ARRELS 

No m'envegis,  ans que sigui el teu anhel aprendre de mi.

No m'envegis; les aparences sovint enganyen.
Sento com em mires, com et deixes enlluernar per la frondositat de les meves branques, verdes a vessar, i et deleixes amb el regal d'aquesta l'ombra tan preuada. Imagino com abaixes un instant les parpelles, deixant-te embriagar per la fragància de les meves flors, tot un bàlsam per a la teva vida atrafegada. Segurament escoltes la remor de les meves fulles en ser acaronades pel vent i desitges, com mai, el silenci que m'envolta. Acaricies amb el tou dels dits el meu tronc, d'escorça rugosa i vella, mentre t'entretens a buscar amb la mirada una merla esmunyedissa que canta amagada entre el fullatge espès. Sé que m'admires, que cobeges la meva pau. Fins i tot, potser, la meva presència i fortalesa.
Però tu tan sols et fixes en l'exterior. No t'ho retrec, no ets l'únic; sempre ha estat així. Als homes us costa d'acceptar el que no és evident i preferiu pensar que només existeix allò que els vostres sentits us mostren. Tu tan sols admires una part de mi, molt més petita del que t'imagines.

Jo també sóc avall, endins. Arrelo, incansable, cap a les profunditats de la terra, allà on no arriba mai la llum, on el sòl esdevé fred i rocós o ofegat d'argila erma. Estenc, lentament i tossuda, les meves arrels fins on no s'hi troba ni un alè de vida. I a mesura que una part de mi emergeix vers els sol i es mostra bella i esplèndida, l'altra s'endinsa en les profunditats abismals de la terra, en la més profunda solitud i foscor. I com més ufanós i bell tu em contemples, més profundes les meves arrels s'endinsen.

No m'envegis, ans que sigui el teu anhel aprendre de mi. I no neguis més el que és innegable: allò més bell, ufanós i admirable s'alimenta sempre de superar les adversitats més profundes en la solitud i obscuritat més pregona.  

Roser Blàzquez
publicat a Relats en català- RoserBG



dimecres, 2 de setembre del 2015


CONTES QUE COMPTEN 2015

Concurs de contes infantils 
Biblioteca Sant Agustí La Seu d'Urgell




JO VULL SER COM TU de Roser Blàzquez

Conte finalista categoria E


Jo vull ser com tu és la història d'una petita abella que vol ser com tots els seus amics del bosc: bonica com una flor, treballadora com una aranya, dansaire com una papallona, forçuda com una formiga o un cargol... Però en el camí descobrirà que ella és molt més especial del que es pensa.
Una crida a viure en l'autenticitat per ser feliç.



Biblioteca Sant Agustí
http://www.laseu.cat/news/lliurats-els-premis-als-guanyadors-de-la-setena-edicio-del-concurs-contes-que-compten2019-1

dilluns, 31 d’agost del 2015

Microrelats per a la Igualtat

Matadepera 2015



PRESONERS



Ella somniava ser astronauta per anar a la lluna. 
La van convèncer que els somnis són això, només somnis, 
i li van ensenyar a brodar estrelles de fil daurat al cobrellit. 
Ell ho tenia decidit, seria ballarí de dansa clàssica; 
però a casa li van treure aquella bogeria del cap. 
Ara és un advocat implacable, 
amb un sou i un nivell de vida més que respectable.

Microrelat finalista. Categoria B

diumenge, 30 d’agost del 2015



INVISIBLE



No recorda quin nom li van posar quan la van batejar, al batey tothom li ha dit sempre la Negra. S'ha aixecat a l'alba, com cada dia. Ara ja no treballa al cañaveral, és vella i té el cos encorbat com les branques d'un flamboyán. Però encara té esma de fer un parell de viatges a la font amb la garrafa de plàstic. Tota la vida ho ha fet, ja hi està avesada. Mentre la garrafa s'omple, mira per sobre el mar de canya de sucre. Enllà, a la capital, amb la prima Gladis hi té la néta ara, que ja ha començat a estudiar al Liceo. No ho diu, però la troba molt a faltar. L'ha criada des de menuda, d'ençà que sa mare va fugir a Nueva Yol amb aquell home. Fa anys que no sap res de la Niña i una ombra li enfosqueix la mirada, pateix per ella. Però al menys tants anys netejant canya i preparant guarapo li ha permès fer un raconet per pagar el viatge de la néta a la capital. Ara se sent molt sola, però no vol que la nena visqui la mateixa vida que ella al batey. Carrega la garrafa amb les mans calloses i, arrossegant els peus descalços sobre el terra polsós, s'encamina cap a casa. Com cada matí farà foc a terra, colarà café de maní amb una llauna buida i en durà al pobre Pocho que ha agafat les febres de tant treballar. Després seurà a l'ombra del mango veient els homes tornant de la zafra i deixant escórrer la poca vida que li queda. Una vida invisible al servei d'un món invisible.

Relat finalista