BROTAR

 

He vist brotar l'ametller

d'una branca seca i nua.

He vist verdejar el terrer

amb poques gotes de pluja.

No seré pas jo molt menys,

formo part de la natura,

no em pot guanyar aquest hivern

no em vencerà la malura!

DIRÉ EL TEU NOM I EL CANTARÀ L'ALOSA

Així comença la novel·la. Un matí, fred i humit, a Vilafranca de Laugarés, Occitania, França,1942.

L’home treu el cap per la cortina i diu au revoir a la dona que va col·locant a la lleixa les barres acabades de sortir del forn. L’olor de pa calent ho amara tot. Au revoir, li respon ella i es gira perquè la campaneta de la porta acaba de sonar i entra la primera clienta del dia, quan a fora encara és fosc.

L’home surt per la porta petita de l’obrador, amb el jove que fa d’aprenent. S’acomiaden fins al vespre. El jove pren la bicicleta i marxa carrer empedrat avall. L’home camina, arrossegant els peus. Un tros enllà, entra en una escala humida i fosca. Puja les escales fins al segon pis i posa la clau al pany.

El pis és petit. Una sala amb una calaixera, una taula rodona i un parell de cadires, una cuina estreta i una sola habitació amb un somier de ferro i un matalàs vell, arraconat a la paret plena de taques d’humitat. A la pica hi ha un got brut i un plat amb peles de taronja. L’home obre el rebost, que gairebé és buit, en treu un tros de formatge i se’l menja amb pa, lentament. La cafetera encara té xicòria d’ahir al vespre. Se la pren freda mentre escolta les notícies per la ràdio.

Les primeres llums del dia es deixen veure per sobre les teulades. Febles, encara. El cel es desperta ennuvolat, fa dies que gairebé no surt el sol i plovisqueja dia sí, dia també. L’home mira per la finestra i el seu rostre de galtes xuclades, cansat i absent, es reflecteix en els vidres entelats mentre va fent glopets. Es fixa en un ocell sobre la teulada dels veïns que picoteja alguna cosa entre les teules plenes de verdet i taques negres.

A la ràdio se sent la veu alegre de Charles Trenet cantant je chante, je chante soir et matin, je chante sur mon chemin... L’home deixa la tassa sobre la pica. Je chante, je vais de ferme en château, je chante pour du pain, je chante pour de l’eau... Tanca la ràdio i treu un quadern de la calaixera del menjador. Busca alguna cosa per escriure i, quan ho troba, seu a la taula rodona, davant del full. Té el blanc dels ulls envermellit. Escriu: Estimada Rosa. Avui té pressa per escriure. I ho fa amb una lletra bonica, de mestre d’escola, una mica inclinada cap a la dreta ...amor meu, no saps com et trobo a faltar! Soc viu, però fins ara no he pogut escriure’t. De lluny, se senten les campanes repicar. Són les sis ...ara sé que aquesta carta, per fi, arribarà a les teves mans... Comencen a caure les primeres gotes i esquitxen els vidres de la finestra del menjador. L’home, concentrat en la lletra, ni se n’adona.

TEMPS D'HIVERNADA

Fotografia de Jordi Ubach

 

Temps fred d'hivernada.

Gelada ma solitud,

silenci i espera.

Em faig arbre i resisteixo

cobert de boira i de gebre.

una Tanka d'hivern

Le ciel a bu l'asphalte

qui garde la chaleur.

La courbe de la route

a tordu l'arbre nu.

Comme unique grammaire,

le blanc discontinu

qui crie au caniveau

un S.O.S en morse.

Michel Bourret i Guasteví

Bon Nadal

 

Aquest Nadal dic la senzillesa

d'un petit arbre teixit a mà

per unes mans de pastora

a vessar de caliu humà.

Aquelles mans que mai no compten

les qui el món no vol mirar 

mans que bressolen i escalfen

mans nues que es fan estimar.

Que lluny ens queden els herodes

que sa injustícia fan imposar!

La sang innocent, vilment vessada,

quan perdre el poder els fa tremolar.

I és que la vida, malgrat tot, s'imposa

en una quadra o l'Egipte, exiliat.

Prefereixo ser dels del bou i la mula, 

que carregar la vergonya dels seus soldats.

TEMPS DE PENÚRIES (fragment de Diré el teu nom i el cantarà l'alosa)

 

"El dia s’ha despertat ben ennuvolat. A la Isabel li fa mal tot de tant estar-se dreta, i pensa que encara en té per una bona estona de fer cua. Hauria d’haver sortit abans, però avui se li han enganxat els llençols perquè anit va llegir fins ben tard. L’estómac li rondina; no ha menjat res, encara, només ha begut una tassa de cafè abans de sortir de casa, del cafè dels pobres, com en diuen, fet de xicòria torrada. L’octubre s’estrena massa fresc i la Isabel amaga les mans dins la butxaca de l’abric on porta, ben guardada, la cartilla de racionament i el moneder amb les pessetes.

La vella de davant seu no para de rondinar. Va vestida de dol, porta un mocador al cap, manteta grisa sobre les espatlles i fa estona que xerra amb una altra dona que porta un infant al coll i un altre arrapat a les faldilles. Darrere seu hi ha un home mal afaitat que fa olor de ranci i porta un sac buit a la mà. La Isabel veu que la cua és tan llarga que ja gira la cantonada. Pobra gent, pensa, no n’hi haurà per a tothom. Ella ja sap què és fer cua hores i hores i, abans d’arribar, que et diguin que s’ha acabat el pa fins a l’endemà, sentir el so metàl·lic de la persiana que s’abaixa i, resignada, haver de tornar a casa amb el cistell buit.

La cua avança, lentament, i la Isabel es va acostant a la porta del colmado. Una dona en surt amb un sac d’arròs. ¡Es el último, y me lo llevo yo! diu provocant a la gent que fa cua. Un home se li encara i algú la crida, mala bruixa!, però ella fuig amb el seu saquet d’una lliura d’arròs protegit sota l’abric. La gent està nerviosa i comença a discutir. Un tros enllà, algú intenta colar-se i la gent l’escridassa.

La Isabel avança un tros més i es fixa en la noia de l’anunci que han enganxat al vidre de l’aparador. Porta una diadema de ratlles, de conjunt amb la solapa del vestit i somriu, divertida, mentre serveix el licor en una copa amb talls de llimona. De fons, el mar amb una barca i unespalmeres dibuixades. Ron Negrita, licores Bardinet. Quin món tan llunyà, pensa. Potser és el que viu la Cinta, a Mèxic.

Entra al colmado. Darrere el taulell, l’amo i un jove amb bigotet i bata blava despatxen sense parar ni un moment. Avui hi ha sort, i la Isabel s’endú un sac de guixes, un pot de llet en pols i bacallà salat. Li tallen els cupons corresponents, paga i marxa.

Tot just sortir, comença a ploure i la gent de la cua s’afanya a amagar-se sota els balcons. La Isabel camina de pressa i no s’entreté davant del quiosc, com acostuma a fer. L’home s’afanya a protegir de la pluja les piles de premsa amb un plàstic. En passar pel costat, la Isabel només té temps de llegir, de resquitllada, la coberta d’un diari amb la foto de Franco i un titular ben gran: 1º de octubre, día del Caudillo. Franco es España".

DIRÉ EL TEU NOM I EL CANTARÀ L'ALOSA

Amb el fred, que convida a quedar-se a casa a gaudir de moments de lectura, neix la meva última novel·la que porta el nom d'un vers de Salvat-Papasseit i ens endinsa en la grisor dels temps de la post guerra.

Barcelona, finals del 1942. Tres germanes sobreviuen a la difícil situació de la post-guerra a la casa familiar del barri de Gràcia. Més enllà de les dificultats de la convivència, es veuran arrossegades per la situació política del moment, sembrada de por i d’impotència però també d’amor i esperança. Els secrets i les fidelitats minaran la seves relacions fins a un punt insostenible.

El podeu trobar a:
https://www.amazon.es/s?k=roser+blazquez&i=stripbooks&__mk_es_ES=%C3%85M%C3%85%C5%BD%C3%95%C3%91&crid=8LAC6O584VKV&sprefix=roser+blazquez%2Cstripbooks%2C80&ref=nb_sb_noss

LA CREACIÓ DE L'UNIVERS

 

     La creació de l'univers (Jean Lurçat i Gumersind Gomila, Tallers Sant Vicens, Perpinyà)

Abans només existia el buit, el no-res.

El principi fou el caos en el cap del creador.

Abans que res alenés. Abans que el temps fos el temps,

quan déu només jugava a fer d’aprenent de vida.

Premsà l’argila amb les seves mans

i hi dibuixà un univers invisible

i el pintà, a ulls clucs, dels colors de l’esperança

sense saber, encara, allò que ell engendraria.

En passar pel foc del forn del creador,

la màgia esdevingué esclafit de color i vida.

I aleshores el vermell existí. I déu va somriure.

Va crear el blau, i el blau esdevingué vida.

Aleshores déu, Déu, va esdevenir ceramista.

POSTALS DE MALASAÑA

Cinc postals de Malasaña (Madrid) i cinc haikús van de bracet.

 Passat i present

art urbà i antics oficis;

pell de Malasaña.

Amb sabors d'història

callos a la madrileña

regats amb bon vi.

Rere un mur pintat,

urbanament camuflades,

germinen paraules.

La veu del poeta

transparència d'una vida...

Petjada i segell.

UN FIL DE PLATA

Quan avui he rebut aquesta fotografia d'anit, he pensat en el meu amic Bufó i en les seves reflexions al Desert Interior. Contenta de seguir sentint-lo viu i present, anys després.

Fotografia Oriol Blàzquez

Un fil de plata que ho uneix tot

―Saps què pensava, Jo Mateix? Que, si hagués continuat tota la vida a Palau, com a Bufó del Rei i la Reina, potser mai no t'hauria pogut alliberar.

―Potser no... qui ho sap?―va fer ell mig badallant.
―Estic content i agraït que les coses hagin anat així.
I en aquell instant em vaig sorprendre d'aquella afirmació, ferma i convençuda, que sortia dels meus propis llavis.

Al Desert Interior els dies passen ràpid, molt ràpid, i els estels van començar a brillar en la nit que s'imposava, fins que es va deixar veure tota la Via Làctia, com un immens camí il·luminat que duia vers l’infinit.
―És preciosa! I brilla com si fos d'argent!
―La vida és una mica així, no et sembla? Un immens camí trenat amb fil de plata, que ho uneix tot. No vivim pas aïllats, nosaltres. Tots formem part d’un Tot, de la història, com cada una de les estrelles que formen aquest camí platejat.

Vaig assentir en silenci. Ell va continuar.
―I és aquest mateix fil platejat que ens ha unit per sempre més amb els qui hem conegut i hem estimat algun dia, encara que avui ja siguin lluny: el Rei, la Reina i el Reietó, els habitants i l’alcalde del Poble de la Calma, en Bernacó el Pescador, l’Avel·lí i en Marcel i les seves ovelles, l’ermità, el Sembrador d’Esperances i la seva dona, l’Alí i els habitants de l’Oasi, la Bruixa del Desert, i tots aquells que continuarem trobant en el camí. Tot ens uneix d’una forma especial i única amb els altres. Res no seria igual sense ells. I nosaltres no seríem qui som avui. No oblidis mai això.

fragment d'"El bufó que va haver de marxar de palau"

TANKAS DE FUM I CARBÓ

Meravellada per l'exposició de la Marina Berdalet "El foc: destrucció, solitud, renaixença", m'he llençat a escriure deu tankas, inspirades en deu dels seus quadres, dibuixats amb fum i carbó.

Gènesis

El principi fou.

I fou el foc i la brasa.

I, davant l'abisme,

el seu fum esdevingué

ànima. Braç creador.

Solitud

Terrible amenaça,

consciència de solitud.

M’hi enfronto serena.

I espero la torrentada.

Per sortir-ne molt més forta.

Esquerdes

Esquerdes silents,

rebenten amb saba negre

la blancor del llenç.

Són mirall d'unes arrugues?

Cicatrius sobre la pell.

Incendi

Després de l'incendi,

el bosc resisteix dempeus.

Llàgrimes de sutge.

I em refugio en la memòria

on tot verdeja per sempre.

Arrel

Arrel ginebrosa,

profunditat i dolor.

Jo vull fer com tu,

enfonsant-me dins la terra

per poder acariciar el cel.

Porta

Porta ben oberta

que m'endinsa al cor del bosc.

Olor de resina.

Si les fites són els arbres,

el camí, el meu avançar.

Boira

Bell camí de boira,

amb les branques m'embolcalles.

El buit m'aclapara,

i cerco en el teu silenci

engrunes blanques de pau.

Nuesa

Estira les branques,

com fent mandres, la nuesa.

Donzella del bosc.

Senyoreja amb cos de fusta

bella presència hivernal.

Tempesta

La pluja desploma

ràbia i ira contra el món.

Vertical i nua.

O és el món que plou enlaire?

Caprici del Creador.

Identitat

No els cal ser res més

que una presència silent.

Identitat pròpia.

Identitat compartida

en un bosc d'identitats.