dijous, 12 de maig del 2016

EL BANDOLER FERIT









Fragment del conte publicat a la revista INÈDITS núm 8.               Il·lustració de Sílvia Armangué


La decisió

La decisió ja està presa. Sóc mort.

A hores d’ara ja deu córrer la veu que el meu cos ha estat trobat sota el grifó d’una bóta en un hostal de mala mort. Ofegat de vi; una mort ben absurda pel bandoler més temut de la comarca! Tothom ja deu respirar alleugerit d’haver-se’m tret de sobre. Pobre borratxo traginer, revestit amb la meva temuda capa blanca, qui li hauria dit mai que el seu cos acabaria penjat pels Miquelets en un arbre enmig del Camí Ral, com a escarment per a lladres i bandolers! Pobre infeliç, que ha fet fama un cop difunt, sense saber-ho. I, ara que en Capablanca ja és definitivament mort, jo restaré per sempre més en aquesta cova, sota el Paller de Tot l’Any, condemnat a conviure, en eterna solitud, amb la causa de la meva desgràcia.


Sembla que faci tota una vida d’aquell fatídic dia que m’abocà a viure com un bandoler. Havia aconseguit fer algunes monedes, venent-me de bastaix per les masies de la comarca. Jove, fort i ben plantat, treballava de valent, aleshores. I amb aquell saquet, ple de tots els meus estalvis, m’encaminava xiulant aquell matí cap a Manresa. Pensava presentar-me a Cal Graner i demanar-li la mà de la dolça Arsenda d’ulls verds. Li mostraria tot el que, honradament i amb esforç, havia estalviat per oferir a la seva filla. Enamorat i il·lús, em dirigia aquell matí assolellat cap a Manresa sense sospitar que aquell seria el dia que començaria l’infern a la meva vida. 


Van ser quatre els homes que em van sortir al pas en un tombant del camí. Cara tapada i armes en mà, em van prendre tot el que tenia: els estalvis, la roba i l’honor. I, en abandonar-me, mig nu i ferit de cos i ànima, en aquell racó del bosc, em vaig sentir morir. I amb cada rialla i gemec de plaer d’aquells bandits, un tros de mi s’esquinçà per a no apedaçar-se mai més. Aquella va ser la meva primera mort. I aquell dia em vaig jurar que no pararia fins a tornar tant de mal com m’havien fet. El món s’havia convertit de cop i volta en un avern, un cau de llops salvatges, i jo pensava defensar-me amb dents i urpes, si calia!


Aquella nit, desorientat encara dins el bosc, vaig sentir unes veus i, en apropar-m’hi, vaig veure un campament de Miquelets. Vora el foc, un grup d’homes, embolcallats amb les seves capes, bevien i jugaven als daus. Vaig esperar amagat rere un marge fins que un d’ells, begut fins al moll dels ossos, s’aixecà per anar a orinar. Quan s’endinsà en la foscor del bosc va ser presa fàcil. Un cop sec al cap amb una branca el deixà ben estabornit. Li vaig prendre la roba, les armes i la munició. I aquella gascona blanca i llarga que a mi gairebé m’arribava als peus i que seria la causa del malnom que, més tard, em van posar: el bandoler Capablanca.


Trobareu el conte íntegre a: INÈDITS NÚM 8– Abril 2016



dissabte, 30 d’abril del 2016

QUE SIGUI EL TEU ANHEL

Relat premiat en el Certamen literari  "Dia Mundial de la Terra 2016"

Escolto el batec del teu cor i reconec admiració i respecte pel bosc que t'envolta. Agraït, sento com em contemples, com et deixes enlluernar per la frondositat de les meves branques, verdes a vessar, i et deleixes amb el regal d'aquesta ombra tan preuada. Imagino com abaixes les parpelles, deixant-te embriagar per la fragància de les meves flors; tot un bàlsam per a la teva vida atrafegada. Segurament, escoltes la remor de les fulles en ser acariciades pel vent i desitges, com mai, el silenci que m'envolta. Acarones amb el tou dels dits el meu tronc, d'escorça rugosa i vella, mentre t'entretens a buscar amb la mirada una merla esmunyedissa que canta amagada entre el fullatge espès. Sento que m'admires, que cobeges la meva pau.


Però, tu, tot just, veus allò que els ulls et mostren. No t'ho retrec; als homes us costa acceptar el que no és evident. Només admires una part de mi, molt més petita del que t'imagines. Perquè jo també sóc avall. Arrelo, incansable, cap a les profunditats de la Terra, on no arriba mai la llum. Allà, el sòl esdevé rocós o ofegat d'argila erma. Estenc, lentament i tossuda, les meves arrels fins que no s'hi troba ni un alè de vida. I, a mesura que una part de mi emergeix vers el sol i es mostra formosa i esplèndida, l'altra penetra vers el cor de la Terra, en la més freda solitud i foscor. I com més gran i generós tu em contemples, més enfondro sota la superfície les meves arrels nues.

No m'admiris, tan sols; no cantis només la meva bellesa. Ans que sigui el teu anhel aprendre de mi. I no neguis el que és innegable: allò més bonic, ufanós i sorprenent s'alimenta, sempre, de superar les adversitats més pregones que trobem pouant endins, vers l'aigua que dóna la vida. Aquest és el gran secret. La saviesa que amaga, sempre tan discreta i silenciosa, la Nostra Mare Terra.

dijous, 14 d’abril del 2016

INÈDITS Revista de creacio literària

"El bandoler ferit, de Roser Blàzquez, ens situa en una zona rural on les muntanyes presenten mil amagatalls i la cinglera oculta balmes i coves gairebé impracticables. És en aquest indret on el bandoler més temut per la població, en Capablanca, hi té el seu cau. Però la seva vida canviarà quan, una tarda d’hivern, el botí del robatori sigui un llibre. 

Amb traç descriptiu i detallista la il·lustració, obra de Sílvia Armangué, ens mostra aquests objectes, els llibres, com a focus essencial de la nostra atenció, i al seu costat els personatges principals de la història".    https://ineditsrevista.wordpress.com/

























diumenge, 20 de març del 2016

CONFITS

Record d'un temps en blanc i negre

Confits! Quina il·lusió que em fan! Deixaré que se'm fonguin a la boca. Tant se val el que digui el metge; a la meva edat, ja pots comptar, què m'ha de fer una mica més de sucre?
T'he explicat mai que, quan era jove, en comprava un grapat cada dissabte? Una paperina d'aquells tan llisos i grossos, com perles, amb molt gust d'anís. 

A la tieta Rosa li va costar convèncer la mare. No pots tenir tota la vida la mossa tancada a casa, que se'ns quedarà per vestir sants! Però ella sempre responia que havíem d’entregar un munt de roba cada dilluns i que, sense el pare, no era gens fàcil tirar endavant. I jo abaixava la mirada amb el cor encongit. És que potser era dolent voler sortir una mica i no plorar tothora el que la guerra ens havia arrabassat? I així, amb la insistència de la tieta, la mare em va deixar treure el dol i sortir els dissabtes a la tarda a mirar aparadors; però només una estona i sempre que ella vingués amb mi.
La setmana se'm feia molt llarga, seguint el pas de les hores al ritme del trico-trico de la màquina de cosir. I amb l'única companyia de la mare que, d'ençà que havia rebut aquella lamentable carta del front, vivia amb el cor amarat d'amargor. I jo comptava els dies fins que venia la tieta, tota elegant. Au, va, nena, què fas encara així? Vinga, pentina't i arregla't, i posem una mica de coloret a la cara que estàs massa blanca de tant estar-te aquí tot el dia! I treia un potet i m'empolvorava les galtes davant la mirada de retret de la mare.
I enfilàvem carrer Gran amunt, les dues de bracet, fins a la pastisseria. En dringar la campaneta de la porta, ja se sentia aquella olor ensucrada que m'embadalia. Encara avui, si tanco els ulls i ensumo fort, la recordo; com si se m'hagués quedat enganxada al nas per sempre. I em dirigia al mostrador on hi havia una dotzena de pots de vidre amb tota mena de dolços. I demanava una paperina de confits, dels més grossos, dels que triguen molta estona a desfer-se.
I, en sortir, seguíem carrer amunt sense dir-nos res, totes dues amb la boca plena de salivera anisada, fins a la botiga de llanes i fils. Mira quines puntes més boniques, tieta! Un dia m'agradaria brodar unes tovalles amb flors de tots els colors. Tu el que has de fer és sortir més, nena, que ja et passes el dia amb el didal al dit, em deia. Que no tens amigues?
La Carme de la merceria. Amb ella sí que xerràvem quan hi anava a comprar. Però sempre tenia molta feina i no la volia entretenir gaire. Sobretot em divertia veure-la despatxar, perquè sabia trobar aquell botó exacte, d'entre mil calaixets tots iguals.
Però et parlava del passeig, oi? Un cop a la parròquia, enceníem una llàntia per a l'ànima del pare, resàvem un parenostre i, de nou, cap a casa. I abans d'arribar, ens entreteníem una estona a la placeta del capdavall del carrer, a mirar com els menuts donaven besses als coloms. Negres i rodones. Les que venien a cal graner de la cantonada. I a mi m'agradava imaginar que eren com els seus petits confits, perquè es delien tant com jo!
Després, tornàvem cap a casa. I pujava les escales d'esma, comptant els graons. Quinze, setze, disset... En girar la clau al pany, ja sentia la màquina de cosir al fons del passadís. Som aquí, mare. Sense entretenir-me, em treia la jaqueta i em posava la bata, plena de fils i agulles a la solapa. Sobre la cadira, havia crescut una pila de camises per fer traus i cosir botons. Vinga, filla, espavila, que el més calent és a l'aigüera! I la tieta em feia l'ullet. Fins dissabte, bonica. I m'acomiadava amb un petó. Un petó amb gust de confit.

divendres, 4 de març del 2016

A LA RIBA DELS INVISIBLES

En Reynaldo avança, saltant per sobre les escombraries, fins a tocar del riu, on el terra es fa més tou i es converteix en una catifa flotant de deixalles compactes i acumulades a la riba. Just allà, vora l'aigua, és on el nano ha instal·lat el jaç. Amb quatre fustes i cartrons, que encara contenen restes de propaganda, ha construït un recer on passar les nits i ja fa un parell de dies que hi dorm. Per sort no ha plogut encara, però ell sap que, quan ho faci, d'aquell racó no quedarà ni rastre; en poques hores el riu ho arrossegà tot. Però què importa això, ara? No sap si demà encara serà allà, a La Ciénaga, o en qualsevol altre racó de la ciutat.
En apropar-se al riu, la fortor àcida de les aigües negres li fa arrufar el nas. Es fa de nit i, a l'altra banda, vora el pont, ja s'encenen els llums de la Ciudad Colonial on ell passa el dia perseguint turistes, suats i cremats pel sol caribeny, per netejar-los les sabates. Limpiabotasplis, uandolarplis repeteix, incansable, seguint-los fins a estovar-los el cor amb aquella mirada trista i tan estudiada. Uandolarplis, señor.
Aparta el tros de tauló i entra al refugi de quatre grapes traient-se les sandàlies de plàstic, massa grans per als seus peus encara menuts. Deixa sobre els cartrons la capsa de fusta que ell mateix s'ha construït ―amb els draps, el raspall i el pot de betum― i compta les poques monedes que li queden a la butxaca. En acabat, torna a sortir i, assegut sobre un bidó rovellat, desembolica del paper de diari la iuca i el plátano sancochado, comprat a la fritura de doña Gladis. Treu també el mango que ha collit del jardí de la plaça de l'Alcázar i, amb la navalla, en talla el tros podrit abans de devorar-lo.
Se sent música de lluny, una bachata trista que evoca l'amor perdut i enyorat. A l'altra banda del riu, rere el mur de pedra, s'alça un món que viu exuberant i d'esquena a la misèria que les aigües pútrides de l'Ozama arrosseguen vers el mar. Clava queixalada a la iuca, encara tèbia, mirant com la ciutat dels rics es desperta amb la nit. Demà ja hi tornarà: limpiabotasplis, uandolarplis, però eternament condemnat a creuar, cada nit, cap a la riba dels invisibles.
Sent unes passes al darrera i, espantat, s'aixeca d'un bot. D'entre la foscor apareix un gos, magre i amb una pota nafrada, que seu prop seu llepant-se la ferida. Ara sona un merengue i el reflex dels llums de l'altra banda del mur ballen sobre les aigües tèrboles del riu ...que caiga un aguacero de yucca y miel... Es mira el gos famèlic que gemega en la foscor i, sense pensar-s'ho gaire, li llança el darrer tros de menjar. L'animal se'l cruspeix en un instant, remenant la cua.
En Reynaldo es frega els ulls amb els punys i fa un badall. Té els peus adolorits de tant caminar pels carrers d'asfalt ardent i els dits, bruts i endurits, li fan mal. Torna a fer un altre badall. Lentament s'atansa al catau i, fent-se un lloc al costat de la capsa d'enllustrador, s'arrauleix tapant-se amb els cartrons. El gos udola i el segueix fins a jeure prop seu. De lluny, encara sona la música, embolcallant aquella estampa d'invisible solitud. En Reynaldo tanca els ulls. Ojalá que llueva café.

dimecres, 17 de febrer del 2016

UN NÚVOL D'ORXATA

Per no perdre mai la innocència dels somnis,
per no fer-me mai gran del tot.



Sortir per la xemeneia fent bombolles de sabó i volar amb globus fins la lluna. Llençar-me de cap al mar recitant un poema de boira amb gust de llimona. Recollir perles ensucrades per a fer-me'n un collaret que reflecteixi la verda claror de les cuques de llum amb olor d'espígol i ginesta. I enfilar-me a un arbre, carregant una motxilla plena de somnis de color blau, per compartir niu amb una àliga de plomes de cotó fluix. I, en acabat, apaivagar la set xuclant núvols d'orxata amb el rostoll del blat acabat de segar.
Qui em pot negar un somni d'utopia? Qui em pot prohibir el goig de tornar a ser infant?
Ni que sigui en el breu temps d'escriure aquestes línies.

dissabte, 16 de gener del 2016

LA LLUNA TRISTA


Blanca i rodona, la lluna resplendia cada nit la seva llum lletosa, acaronant la superfície de la terra. Parelles d'enamorats la contemplaven amagats en la intimitat del clar de lluna, els poetes li dedicaven bells versos captivats pel seu silenci gebrat. Homes i dones d'arreu de la terra la contemplaven cada nit, i fins i tot alguns l'observaven de prop i estudiaven amb devoció la seva superfície. Però la lluna estava trista perquè se sentia molt sola. I com més poemes d'amor li dedicaven, com més anhelada se sentia, la tristor més s'imposava, conscient de com n'estava de lluny de la terra i sola enmig de l'univers.
Que no sabien els homes que la llum alba que els captivava no era pas seva? Ella tan sols era un mer mirall de la llum del sol. I la seva superfície era massa pedregosa i freda per a que hi germinés la vida. Quan mirava la terra amb els colors intensos del verd del bosc, el blau de l'oceà, el groc de la sorra del desert i les mil llumetes que encenien els homes cada nit, se sentia pobra. I nua. Amb el cor fred, gelat. Ella sempre mostrava als homes la mateixa cara, la més bonica. Fins i tot els infants li imaginaven, en els seus jocs, un rostre que somreia i els feia l'ullet. Però cap d'ells coneixia la seva altra cara, sempre oculta, plena de cràters i ferides dels meteorits que sovint hi impactaven. Una cara molt més vulnerable, exposada constantment a la intempèrie de l'univers. És que potser li cantarien la mateixa bellesa si la veiessin com n'estava també d'escarpada i nafrada?
La lluna se sentia cada cop més trista i sola. I va ser així com, per fugir de les mirades captivades dels homes i passar desapercebuda, va començar a amagar-se darrera l'ombra de la terra, fins a quedar totalment oculta. Però, inevitablement, la lluna sempre tornava, resplendint la seva lluentor enmig de la nit. I, de nou, els músics tornaven a dedicar-li belles melodies i els poetes versos enyorats. Però a ella aquells mots li arribaven sempre acompanyats de la punyent solitud i, trista, s'amagava de nou.
I així va ser com la lluna, sense adornar-se'n, va fer seu aquell moviment cíclic d'anada i tornada. De resplendir la llum intensa del sol i d'amagar-se en la foscor de les ombres més opaques. I els homes van resignar-se a viure sense ella durant uns dies cada mes. Van aprendre a esperar-la i a acomiadar-la en el seu viatge constant. I així van passar els mesos, els lustres i els segles amb aquell vaivé constant.
Una nit, mentre passejava pel cel, la lluna trista va veure a la terra quelcom que la captivà per la seva bellesa. Al fons de les aigües d'un llac hi dansava, al ritme de l'oneig suau de la superfície, una cosa que no havia vist mai. Resplendia una brillantor intensa i els peixos acariciaven, juganers, la seva superfície llisa i blanca. Era perfectament rodona i estava envoltada per petits puntets brillants com lluernes que dansaven al seu voltant. I aleshores la lluna va comprendre que allò que tant l'havia captivat al fons del llac, no era res més que el seu propi llambreig en les aigües profundes. El seu reflex, dins la terra, no era ni fred ni buit, sinó ple de vida, de llum i dansa. Restava acompanyada d'un munt de peixos de colors que l'envoltaven i de l'espurneig de les aigües bressolades pel vent. El seu rostre a la terra era bell i les seves ferides ocultes ja no estaves exposades a l'impacte dels meteorits, sinó que reposaven ara en el bressol del riu, tou d'argila. La lluna va somriure per primer cop en tota la seva infinitud i el reflex dins les aigües es va fer encara més brillant.

Sense dir res als homes, la lluna va continuar el seu vaivé cíclic al qual tothom ja hi estava acostumat. Però quan decreixia, ja no ho feia amb l'esperit d'amagar-se en l'ombra sinistra de la terra sinó amb la certesa de tornar, passats pocs dies. I a partir de llavors, quan els poetes li cantaven la bellesa i els enamorats s'abraçaven embolcallats amb la seva blanca claror, ella tan sols contemplava les aigües silencioses del llac. I s'esforçava per regalar-los el seu millor reflex.

dimecres, 23 de desembre del 2015

EL PETIT ESTEL DE NADAL


Petit conte dedicat als nens i nenes de Sensibilització de l'Escola de Música d'Artés per al seu concert de Nadal.


Vet aquí que una vegada, enllà del cel, hi vivia un petit estel.
El petit estel era molt i molt vergonyós i, sempre que podia, s'amagava darrera els núvols perquè ningú el veiés.


Dalt del cel hi ha un estel,
està trist,
porta un vel.
Treu-te’l, treu-te’l sense por,
no et durem gens de carbó!
Ja ho voldria ja,
però jo em vull amagar...

Una nit, l'Arbre de Nadal se'l va mirar amb les seves branques verdes i frondoses. Era un arbre alt com un sant Pau, on els ocells hi feien niu, abrigant-se del fred de la nit.
― Per què t'amagues petit estel darrera d'un vel?
― Jo sóc poruc de mena, no sóc pas tan fort com tu,
i quan em vols mirar, tot jo em poso a tremolar!
I el petit estel poruc va començar a tremolar i a tremolar tant, que va deixar anar una pols d'estrelles, com si fos purpurina platejada, sobre l'Arbre de Nadal.

Al cap d'una estona va passar el pare Noël amb el seu trineu carregat de joguines. Lo, lo, lo... cantava la cançó, feliç de poder repartir regals i alegria a tots els nens i nenes. 
Quan va veure el petit estel li va dir:
― Per què t'amagues petit estel darrera d'un vel?
― És que sóc tan vergonyós... tocaria sempre el dos!
I quan em mira la gent, marxaria tot corrent.

El pare Noël va somriure.
― Ai, petit estel que s'amaga rere un vel,
aquesta nit tan bonica, atreveix-te a treu el nas
i t'espera una sorpresa que mai més oblidaràs!
I va continuar el seu camí, perquè encara tenia molta feina aquella nit.

El petit estel va quedar ben pensatiu: treure el nas de darrera el vel de núvols? Quina por! Quina vergonya! Però el pare Noël li havia dit que tindria una sorpresa...
Molt a poc a poc es va atrevir a treure primer un ull, després l'altre, el nas, una punxa i una altra... fins que va quedar ben bé davant dels núvols. I aleshores va mirar avall. Quina sorpresa! Amb la seva llum brillant il·luminava aquella nit de Nadal i tot el món era ara ple de vida i de colors!

El petit estel va quedar meravellat. Quin Nadal més bonic il·luminat ara amb la seva llum d'estrella! L'Arbre de Nadal brillava intensament, i els cascavells del trineu del pare Noël dringaven al so de la seva cançó. Mentre que allà baix, a l'establia, un petit infant naixia envoltat de vida i de color.
Dalt del cel hi ha un estel,
està content,
ara juga amb el vent.
Brilla i brilla sense por,
pintant el món de color.
Petit estel de Nadal,
la teva llum és un regal!


BON NADAL!


dissabte, 12 de desembre del 2015

EL REI DEL PAÍS DE LA LLUM

Fa molts anys, quan els contes encara eren una realitat, existia un país petit i bonic però governat per un rei cregut i capriciós. Un bon dia, el rei va sorprendre als vilatans amb un anunci ben estrafolari: volia ser tan poderós com el sol i, per demostrar-ho, il·luminaria cada nit el seu petit reialme com si fos sempre de dia. Ell seria el rei del país de la llum! La gent es preguntava si el rei s'havia tornat boig; només el savi callava des de la seva cabana dalt de la muntanya.

El rei va fer cridar els seus consellers i els donà l'ordre de trobar la millor manera d'omplir les nits de llum. A aquell que ho aconseguís l'anomenaria primer ministre. Així que els consellers, sense perdre temps, van remoure cel i terra per trobar la millor solució.



El primer que es presentà fou el conseller més vell de tots, convençut que, amb la seva experiència, guanyaria als altres. Va dur al rei cinquanta carros de teies de fusta d'alzina i les va repartir per tot el reialme. Aquella nit els patges les van encendre i tot el país va brillar del color roig de les flames. El rei estava tan content que no s'hi veia de cap ull, però a l'alba es va adonar que les teies ja s'havien consumit i calia portar cinquanta carros més per l'endemà. En pocs dies havien talat gairebé tots els boscos del país. Aquella no era una bona solució.
L'endemà es va presentar el segon conseller, el més jove i emprenedor de tots. La seva idea sí que era bona, li assegurà, perquè no faria malbé ni un sol arbre del regne. Així que, amb l'ajuda dels patges, va col·locar miralls a tot el país davant la sorpresa del tothom. Quan es va fer de nit i va sortir la lluna, els miralls van reflectir la seva claror i tot el regne va quedar il·luminat d'una llum blanca i preciosa. El rei estava tan emocionat que gairebé no va poder dormir. Però a mesura que passaven els dies la lluna s'anava aprimant fins que, una nit, va desaparèixer del tot i el país tornà a quedar a les fosques.
El rei va fer cridar el tercer conseller, aquell que tenia fama de ser una mica extravagant. Ell es va presentar amb cent caixes de fusta tancades amb pany i forrellat que va fer distribuir per camins i viles. Quan el sol es va pondre el conseller va donar l'ordre d'obrir les capses, totes a l'hora. Milers de petites cuques de llum van sortir volant com fanalets i van crear un núvol de llum verdosa sobre tot el reialme. Tots els vilatans estaven bocabadats observant aquella meravella i el rei més feliç que ningú. Però el que, en un primer moment semblava una solució d'allò més eficaç, va acabar gairebé en una desgràcia. Les lluernes es van menjar tots els cargols del regne i es van reproduir tant que van acabar sent una plaga. Fins que no van aconseguir tornar a tancar totes les cuques de llum dins les capses de fusta, no van respirar alleugerits.
Així que el rei cridà el darrer conseller, el que havia viatjat arreu del món i coneixia secrets d'altres terres. Va ser ell qui li portà cinc barrils l'or negre; una mena d'oli llefiscós que escopia la terra en algunes parts del món, li va dir, i que cremava fins i tot a sobre l'aigua. Així que el van repartir en tines per a tot el regne i, a l'hora convinguda, van encendre aquella mena d'oli negre com el carbó. Però el país es va cobrir d'un fumera espessa i pudent que no deixava respirar a ningú. 
Desesperat, el rei va decidir que aniria a veure el gran savi de la muntanya a veure si el podia ajudar. Deien que ell sempre deia la veritat, tan a un pobre pastor com al mateix rei. Així que, seguit de tots els seus patges i servei, el rei va enfilar camí de la cabana del savi.
Dibuixos realitzats per la il·lustradora Mariona Alberich (L'Embarral)

―Vull il·luminar totes les nits del meu país, com si fos sempre de dia ―li va dir.
―No hi ha cap solució pel vostre caprici, sa majestat, ja que heu vulnerat les dues condicions imprescindibles per aconseguir ben enllumenar el vostre regne.
―I quines són? ―va fer el rei sorprès.
―La primera és respectar la natura i no anar a contracorrent dels seus cicles: vós heu cremat boscos, contaminat l'aire i provocat una plaga terrible pels animals del reialme. I la segona és fer un ús mesurat i responsable de la llum, sempre al servei de les persones i no pas com a mostra de poder il·limitat. Tan sols el qui compleix aquestes dues condicions pot il·luminar el seu país amb saviesa i justícia.
Aquell dia el rei va aprendre una gran lliçó; aquella que haurien de conèixer, encara avui, molts dels reis i governants de tot el món.