PRESÈNCIA A LES BIBLIOTEQUES

Ja podeu trobar tots els llibres que he editat al catàleg de les biblioteques de la XBM de la Diputació de Barcelona en disposició de préstec.

És un goig compartir-los.

https://aladi.diba.cat/search*cat/?searchtype=X&searcharg=roser+blazquez&searchscope=171&submit=Cercar

O comprar-los directament a

https://www.amazon.es/Libros-Roser-Bl%C3%A0zquez-G%C3%B3mez/s?rh=n%3A599364031%2Cp_27%3ARoser%2BBl%25C3%25A0zquez%2BG%25C3%25B3mez

MÉS ENLLÀ DE LES CENDRES

"La troballa d'un diari personal, amagat durant més de trenta anys, arrossegarà la protagonista a seguir la pista d'un llibre que va resistir el temps i la història. Una aventura verídica que ens endinsa en el passat i en el present de la nostra història, personal i col·lectiva".

    

Em fa goig compartir-vos la publicació d'aquesta novel·la curta, una història que m'ha endinsat en un passat que desconeixia i que he escrit de la mà d'algú que ha retornat a mi després de molts anys: el meu pare.

El podreu trobar a

https://www.amazon.es/s?k=roser+blazquez&i=stripbooks&__mk_es_ES=%C3%85M%C3%85%C5%BD%C3%95%C3%91&crid=18TWADFF3W5PT&sprefix=roser+blazquez%2Cstripbooks%2C85&ref=nb_sb_noss

AIXÍ VA COMENÇAR TOT...

Un petit tastet. La primera escena de Més enllà de les cendres una història que aviat veurà la llum. I és que va ser just així com va començar tot...

 És terrible buidar una casa!

Especialment si és la casa dels pares, on vas néixer i vas viure fins que en vas marxar. Si algú ho ha hagut de fer, sabrà del que parlo. Com es poden acumular tantes coses dins de quatre parets? Tota una vida! Cada vegada que obres un armari està ple de dilemes. Això, ho llencem o ho donem a alguna associació benèfica? Ho voleu, vosaltres?, pregunta algun germà. Això no ho podem llençar! Però a mi ja no m’hi cap res més a casa. Va, vinga, és que sap greu, no?... És un record.

I es van fent piles i piles que no paren de créixer: col·leccions de llibres i enciclopèdies, cassets vells, discos, CDs, vídeos, llençols, tovalloles, mantes, cassoles i paelles, tasses, tassetes i tassons, llibretes i llibres de quan estudiàvem, figuretes, la coberteria, els jocs de taula, còmics, àlbums i més àlbums de fotos...

Sempre fa por aquest moment, però un dia o un altre arriba. La realitat s’imposa; la mare ha de marxar a la residència i li queda un pis buit que cal llogar per a pagar-ne les despeses. I el cronòmetre del temps i dels estalvis comença el compte enrere. Cal buidar la casa per poder-la llogar. Així és la vida, acumular durant dècades per després haver de desprendre’s de tot en un tres i no res. Sembla una absurditat, oi? La vida se’ns mofa a la cara i ens fa prendre consciència que ens omplim de coses supèrflues, caduques en el temps.

Enfilada dalt d’una escala, davant d’un armari gros com tot el pany de paret d’una habitació, vaig traient llibres antics i oblidats de la part de dalt de tot. Em pregunto quants anys fa que ningú ha obert aquell armari. El meu germà, al peu de l’escala, els va agafant i els va posant a la pila de «donar a una entitat benèfica» on els podran vendre de segona mà.

Però quan l’armari és gairebé buit, apareix darrere de l’última renglera de llibres, una agenda gruixuda de tapes de pell sintètica de color marró. Al llom hi marca l’any amb lletres daurades: 1985. Està escrita, més o menys, fins la meitat, i de seguida reconec la lletra del meu pare, mort ara fa gairebé trenta anys. El cor em fa un bot. Només fullejar-lo ja m’adono que és el seu diari personal. No sabia que n’hagués tingut mai cap. La lletra està escrita amb bolígraf blau o negre, segons les pàgines i la data que encapçala cada fragment. Prenc consciència del valor de l’objecte que tinc a les mans. Després d’una breu exclamació de sorpresa, que no puc evitar, m’imposo el silenci. Dic no sé quina excusa al meu germà perquè posi la llibreta a la meva pila de «coses que m’emporto a casa».

Quan baixo de l’escala, ja tinc decidit que llegiré i transcriuré el manuscrit a l’ordinador, i que després l’enquadernaré i el donaré com un regal sorpresa als meus germans.

Quan, una estona més tard, tanquem la porta del pis darrere nostre, sento una barreja d’emocions estranya. A la bossa hi porto amagat un tresor. O potser és una bomba? Sento emoció, però també una mica de temença. Mai saps què amaga el cor d’una altra persona, ni que sigui el teu pare. I descobrir-ho, fa una mica de basarda.

LA NIT DE NADAL

 

Silenci al capvespre, el món s'ha aturat

ja dormen els pobles, carrers i sembrats.

Al cel, una estrella es va despertant

atreta de lluny pel plor d'un Infant.

La lluna, discreta, es fa fanalet

l'horitzó de palla, protegeix del fred.

Mandrosa i petita, l'estrella d'Orient

ens farà de guia pel cel imponent.

Bon Nadal! 

L'HEROÏNA GARROFINA

Avui, per a tancar el 50è aniversari de la recuperació de la Dansa dels Garrofins, el conte "L'heroïna Garrofina" ha vist la llum.

Il·lustracions Júlia Oliveras
Text Roser Blàzquez

"L’Aina està enfadada amb els seus pares. 

Aquest any l’han apuntada a ballar Garrofins per Sant Sebastià i ella no en té gens de ganes. El pare li diu que és una tradició del poble i que ell també va ballar de petit. Però això no la convenç, li semblen excuses. Creu que les tradicions són coses passades de moda, tan antigues que ja no tenen gens d’interès per a ningú. 

El que li agrada a l’Aina és llegir còmics d’aventures, sobretot de la seva heroïna preferida. Quan ella sigui gran, li agradaria ser com la protagonista del còmic."

Però l'Aina descobrirà amb el seu avi, que això de ser Garrofina és una cosa molt més important del que ella s'imagina!

Gràcies al Grup de Danses, a la Companyia de Teatre Tres Panys i a l'Ajuntament de Moià.

 

POSTALS DE MENORCA

Verge, de bon matí, pentina amb l'aigua sos cabells daurats. No trigaran a arribar mil peus estranys, afamats de sol i platja. Ses petges no respectaran sa cabellera bruna, i desfaran l'ondulat marí que la sorra tant estima. Com cada dia, la deixaran escabellada en partir fins a l'endemà. Però, de nit, quan sigui sola, tornarà a embellir amb la lluna, trenant sa llarga cabellera amb el ball suau de les ones. Presumida, tossuda i resistent.

Com una papallona de nit obrint ses ales, la porta d'ullastre em fascina. N'hi ha per tot, camins i pobles. I és sa simetria imperfecta el que la fa perfectament autèntica. No n'hi ha dues d'iguals, malgrat haver-n'hi tantes. Segell d'una illa i d'una gent a qui no li cal ni panys ni cadenats de ferro. 

Pedra sagrada, arrels i culte. Poble abundant, de secà i pedra tosca. I encara avui, navetes per tot arreu esquitxen la terra, per a no deixar en l'oblit aquells que un dia foren. Resistint el temps, a sol i serena, els talaiots són presència eterna. I dins de ses runes silents, hi batega el cor, encara, de la història i la vida d'un poble i d'una illa.

Terra de poetes i de poesia. De fa temps i de l'avui. Versos que volen com tramuntana i que són com la sal de cocó, que dona a s'illa el bon gust i l'autèntic sabor. Rimes que canten el vaivé de l'aigua, la pedra seca, els ullastres, la roca blanca de marès. Mètrica de blaus de mar, de cel i cales, barrancs abruptes i calons amagats. Bells poemes que canten l'amor a s'illa, enllà del temps i de l'exili, o avui, dempeus, homenatjant la terra.

A la pedrera de Santa Ponça sento trepitjar un lloc gairebé sagrat. Camino per les antigues entranyes de la terra, un dia ferida i perforada. Penetro en la vella matriu, avui estèril, de la roca profunda. I en el seu silenci de pedra, em sembla intuir, encara, les veus dels homes treballant, la fortor de suor salada, el ressò dels seus martells. I un alè, com de pregària, em brolla del dedins, agraint a aquesta matriu violada, la bellesa d'una terra que es vesteix de blanc marès.

Dels primers cristians n'ets testimoni, oh, mosaic preciós que embadalida. I em ve el desig de tirar el temps enrere i entrar llavors a ta basílica. Tan sols per uns minuts. Res més. I contemplar-te en l'època gloriosa, embolcallada en el silenci dens de les parets que et protegien. Ara, t'envolta una estructura metàl·lica per prevenir-te dels visitants. Sobre teu planegen, sorollosos, mil avions cada dia. Què en queda avui de la fe, de la pau i del silenci que un dia sobre teu, preciós mosaic, es van viure?

Benissués. Una ferradura a la porta d'una casa. Símbol de la sort i protecció de la malastrugança. Ferro rovellat sobre blanc de guix. Contrast volgut, creença arrelada de segles. I de sobte un pensament. Un desig de sort i protecció per tota l'illa: retrobar sa puresa i solitud davant d'un món que colonitza.

FINESTRES

 

De bat a bat, com absorbint la vida,

s'obren de cop quan un pany és tancat.

On passa el vent fresc que eixuga la roba,

ventila la casa i el terra fregat.

Finestres per on el sol hi penetra

i pinta la llar de mil i un colors.

Finestres d'on veig perfils de muntanya

el cel de tempesta, terrats i blavors.

Porticons oberts a les piuladisses,

al gall matiner, als crits dels infants.

Finestres, ben cert, regal de la vida

finestres del cor que es va alliberant.

AU, VA, PER QUÈ NO HO INTENTES?

Per anar fent boca de lectures i de Sant Jordi, publico un tastet de Diré el teu nom i el cantarà l'alosa, una picada d'ullet a totes aquelles persones que, en algun moment de la vida, hem assumit el risc de la pàgina en blanc, com la Isabel, la protagonista de la novel·la. I a totes aquelles persones (jo també en tinc una) que un dia ens van animar a escriure: "Au, va, per què no ho intentes?"

A dins, la Isabel busca els llibres, els embolica amb un paper marró i els lliga amb una cordeta. A sobre hi posa el nom del client. Està cansada i molt trista. Aquesta nit no ha dormit gens bé però no vol que en Lucien se n’adoni. Ara que està sola, però, els ulls se li neguen altre cop. Busca un mocador, però no en té cap. S’eixuga els ulls amb el dors de la mà.

―No tot són flors i violes, oi? ―en Lucien és a la porta, recolzat a la paret.

La Isabel nega amb el cap.

―Saps una cosa? ―ell avança i se li asseu al davant―. Molts poetes i escriptors han sabut fer de les dificultats de la vida la seva obra d’art, han sabut esprémer la seva tristor, com si fos una llimona, i treure’n el millor suc.

La Isabel esbossa un somriure trist. Quin home en Lucien! Li recorda una mica a l’Antoni, per les coses que diu, tan boniques.

―Per què no ho intentes?

―El què?

―Convertir això que et passa i et posa trista, en un escrit ben bonic.

―Uf!

―Segur que te’n surts. Au, va, prova-ho ―treu de dins un calaix un parell de papers i una ploma, com si fes màgia, i li posa al davant―. Voilà.

―Ara? Però si estic treballant!

A fora se sent la campaneta de l’entrada. En Lucien s’aixeca i li pica l’ullet.

―Aquí l’amo soc jo i ara et demano que escriguis ―i se’n va a atendre al nou client que acaba d’arribar.

La Isabel es queda sola i respira fondo. La blancor de la pàgina li fa respecte, com si fos la superfície d’un llac on s’hi hagués de capbussar sense conèixer-ne la fondària. Juga amb la ploma. No sap per on començar. «Solitud», escriu al cap de munt del paper, i es deixa anar.

I en aquella pàgina, la seva solitud es desfà en mil bocins de tinta. I en cada mot que escriu parlant d’ella, hi descobreix l’ombra de la solitud humana. I el seu dolor, convertit ara en paraules, descriu també el dolor dels altres. I amb cada frase va teixint un text, una mena de teranyina de les pors, les solituds i les contradiccions del viure. 

Quan posa el darrer punt i rellegeix el text, la Isabel se sent una mica millor. Mira al seu entorn, aquell cau de parets de llibres, i es pregunta quanta solitud, quanta ràbia, impotència o desesperació amaguen totes aquelles històries dels autors que les van escriure.

ESPIGOLAR LA VIDA

 

Les espigoleres, de Jean François Millet

Espigolar (IEC)

1.1. Collir les espigues que han restat en un camp després de la sega.
2.2. Triar allò que està barrejat entre altres coses.
2.3. Arreplegar d’ací i d’allà.

L'altre dia, aquest mot em va caure a les mans, de manera inesperada. Espigolar! El desconeixia i me'n vaig enamorar a primer cop d'ull. Potser, qui ho sap, per dues causes. En primer lloc, perquè m’encanten les espigues i els camps de blat. Els vinculo als estius de la meva infància, i ara també tinc la sort de viure just al costat d’un camp. Sobre la llar de foc de casa, hi reposa, des de fa molts anys, un ram d’espigues.

Però sobretot, el que més m’ha encisat d’aquesta paraula és descobrir que jo em sento una «espigolaire de vida». Escric recollint allò que ha quedat després de viure. La vida avança, imparable, com el segar. Però sempre queden enrere petits bocins que la força imparable de la vida no és capaç d’arrossegar fins als graners. Records llunyans, petites mirades, grans persones, moments únics... queden espargits, aquí i enllà, en la terra del passat.

Espigolar és tornar al camp i recollir-los, un per un, com les espigues que els segadors abandonen al seu pas. No deixar-los morir, ignorats, a mercè de la llaurada. Espigolar és avançar amb cautela, sense pressa. No passar res per alt. Destriar entre el rostoll estèril aquells bocinets d’espigues, que encara contenen vida.

Arreplegar d’ací i d’allà. I després, posar-hi paraules. Esllomar-me escrivint, dient sense dir, que allò que dic és perquè ho he espigolat algun dia.

LA PLUJA

Quin plaer sentir ploure des del llit! L’espetec de les velles persianes despintades, que el vent fa tremolar. I l’impacte de la pluja, que neteja amb els seus regalims incansables la pols que s’hi ha acumulat les darreres setmanes de sequera.

M'estiro la flassada fins al nas i somric amb els ulls tancats. Avui voldria no adormir-me, passar la nit escoltant el cant de la pluja fins a l’alba. Si sabés que no ha d’entrar aigua, obriria la finestra per poder flairar l’olor de la terra molla.

Aquesta pluja és bona, de les que no fan mal. Aquella mena de pluja que es fa carícia d’aigua pels sembrats i els boscos; els desvetlla i els fa verdejar i florir.

Pobra gent de les ciutats! Que n’és de trist perdre’s tots aquests matisos. A ciutat sempre plou sobre asfalt i no fa mai olor de natura que es desperta, sempre agraïda i generosa. Tot són recs de voreres brutes, plenes de cigarretes i deixalles, que l’aigua fosca s’emporta cap al clavegueram. A la ciutat no plou bonic; la pluja sovint fa soroll de galeria, del repic sobre la uralita vella que protegeix la roba estesa que s’impregna de la flaire carregada dels sofregits i les sardines de les cuines dels veïns. Al camp quan plou es fa silenci, els animals s'arreceren. Els ocells no canten, contemplen i respecten el cant de la pluja. A ciutat, quan plou, quin enrenou de cotxes i vianants atrafegats!

Escoltant la pluja em venen records de fa anys. A l’estiu, quan per fi podia sortir de la ciutat que m’ofegava i vivia uns mesos entre boscos i sembrats. Recordo molt bé la pluja de la infància. 

Quan veia aquella nuvolada que emergia per l’est les tardes d’agost, agafava la bicicleta i pedalava fort per allunyar-me de casa tant com podia. Fins que queien les primeres gotes. Aleshores, donava la volta i tornava sota el ruixat, sentint com la tempesta em xopava els cabells, la cara, la roba... A voltes, fins i tot em treia les sabates (les campings, en dèiem aleshores), per sentir com les gotes m'espetegaven als peus. Quina sensació de llibertat!

I quan per fi arribava a casa, resseguint amb les rodes els reguerots que baixaven pel camí, respirava fondo i em deixava embriagar per l’aroma moll del rostoll acabat de segar dels camps a banda i banda del camí. Les pedres ja brillaven amb els primers raigs de sol que, més tossut que els núvols estiuencs, ja treia el nas una altra vegada. I els crits de ma mare de fons, aquella eterna cantarella... Un altre cop? Sempre fas igual, au, va, passa a canviar-te que agafaràs una galipàndria i vigila no mullis res!

I jo, encara amb la pell de gallina, però amb l’esperit sadoll de llibertat, m’eixugava els cabells amb una tovallola vella i estenia la roba molla al cordill que teníem al lavabo. I em calçava de nou, ara sí ben preparada, i prenia una bossa de reixat per tornar a sortir a buscar caragols sota les darreres gotes d’una tempesta que ja s'allunyava a poc a poc i deixava, al seu pas, un paisatge nou, de colors i olors que el meu esperit, encara infantil, engrandia. Plou i fa sol, les bruixes es pentinen.

Quin plaer sentir ploure des del llit!