"Quin temps fa avui?" són deu haikus per a infants, escrits i il·lustrats per mi.
Obrint i descobrint nous horitzons, alenant, ja, els aires de Sant Jordi.
dilluns, 21 d’abril del 2025
dilluns, 10 de març del 2025
I, MALGRAT TOT, L'AMETLLER...
Malgrat que Europa, com mai, es rearma
empesa per la por i un futur incert...
l’ametller continua florint.
Malgrat els vídeos de magnats indecents
somiant resorts sobre runes d’injustícia...
l’ametller continua florint.
Malgrat que qui ho ha perdut tot en les riuades
pateix la immunitat d’un polític corrupte...
l’ametller continua florint.
Malgrat que el gel dels pols es desfà,
les inundacions i sequeres que maten...
l’ametller continua florint.
Malgrat que el discurs de l’odi i el racisme
s’estenen com taca d’oli que fa por...
l’ametller continua florint.
Malgrat hi ha gent dolenta i mentidera
escudats rere valors de fe i moralitat...
l’ametller continua florint.
Malgrat que dones i nenes d’arreu del món
pateixen, encara, abusos i menyspreu...
l’ametller continua florint.
Malgrat que els nostres pagesos toquen fons
i la seva fi serà la nostra fam...
l’ametller continua florint.
Malgrat que la nostra llengua està amenaçada
i hem de lluitar per l’escola en català...
l’ametller continua florint.
I és perquè l’ametller continua florint
que nosaltres, tossudament alçats,
hem de ser poble en lluita, resistent i esperançat.
dimecres, 5 de març del 2025
NOMÉS EN QUEDARÀN CENDRES...
Per a més informació: https://www.inh.cat/articles/El-'bibliocauste'-espanyol-la-crema-de-llibres-pel-franquisme-durant-la-guerra-i-la-postguerra
Plaça de Catalunya, Barcelona,
26 de gener de 1939
En Lucien Montségur passava pel carrer de Bergara quan veié per primera vegada aquells cartells enganxats a la paret que un grup de joves encolaven per tota la ciutat. Deien «Si eres español, habla español» i «Hable bien, sea patriota, no sea bárbaro» amb el dibuix del rostre del caudillo presidint les sentències.
De cop, sentí crits i sorolls de botzines i es fixà en una resplendor que venia de la Plaça de Catalunya. Accelerà el pas i, en arribar-hi, veié que uns soldats encenien una pira amb un munt de llibres que havien anat amuntegant. Sense pensar-ho, s’hi acostà amb el cor encongit. Havia imaginat el desastre, però aquella imatge dantesca al mig de la ciutat i davant de tota la població, superava els seus pitjors presagis. El nou règim era capaç de tot i es digué que allò només era el principi del què havia de venir.
Un grup d’homes l’avançà, dirigint-se cap a la pira, onejant la bandera falangista, amb el yugo y las flechas.
―Joderos putos catalanes, ¡rojos de mierda! ―cridà un d’ells en passar-li pel costat.
El llibreter es quedà uns metres enllà del foc, amb els peus clavats a terra, veient aquell lamentable espectacle. Alguns vianants passaven de llarg, com si res, segurament moguts per la por, mentre que d’altres s’aturaven i ho observaven a distància, en silenci. A part dels soldats, militants de la Falange española i altres persones s’havien acostat a la foguera donant-los suport i celebrant l’entrada dels nacionals a la ciutat.
A en Lucien se li negaren els ulls. D’ençà de la mort de la Maria Neus que no havia tornat a plorar, però la ràbia, ara, li sortia en forma de llàgrimes. Quanta guerra! Quant d’odi! Quanta injustícia! El braç que no tenia li feu una punxada dolorosa. Segurament pel record d’aquella gran guerra que va patir de jove i que li arrencà el braç, però que no havia servit de res. Ara, a Europa, el feixisme avançava com una taca d’oli en el mar i això li feia posar els pèls de punta.
Algú li tocà l’espatlla. Es girà, espantat. Qui hi havia al seu costat era el jove Antoni Perearnau, que amb els ulls que li sortien de les conques, l’interrogava amb la mirada. Montségur negà amb el cap com a tota resposta.
Els dos amics, un a tocar de l’altre, es quedaren mirant aquell caos en silenci. Què es podien dir davant d’allò?
Sentiren el soroll d’un camió que pujava per la Rambla i entrava a la plaça. Anava carregat de llibres amb un grup de soldats a sobre, cridant i festejant, fent onejar una enorme bandera. Quan van ser a prop de la pira, obriren les portes del camió i començaren a llençar-hi llibres i revistes i la foguera es va encendre encara més.
―Això és la fi, Montségur... ―digué fluixet l’Antoni amb un nus a la gola.
En Lucien es fixà en un dels soldats del camió. Era un jove gros, que treia ben bé un pam als altres, el nas una mica tort i una piga grossa sobre la cella dreta. Enfilat dalt del camió acostava els llibres als seus companys que, des de terra, els anaven llençant a les flames. De cop, potser sentint-se observat, el jove s’aturà i girà el cap vers al llibreter. Creuaren la mirada uns pocs segons abans que el soldat reprengués la feina. Tres segons, potser quatre, com a molt, però que contenien tota la força del moment. Vencedor i vençut. La força vers la feblesa. La ignorància i la incultura, vers la dignitat i l’orgull.
―Mireu! ―l’Antoni assenyalà uns llibres que acabaven de caure al foc. El dibuix de la barca de vela sobre el mar encrespat de l’editorial Barcino, prenia el color de la terra seca i desapareixia entre les flames.
―Potser també... el meu... ―no acabà la frase.
―Anem, Antoni, aquí ja no hi fem res. Només en quedaran cendres.
Fragment de la novel·la "Més enllà de les cendres"
dissabte, 8 de febrer del 2025
PRESÈNCIA A LES BIBLIOTEQUES
Ja podeu trobar tots els llibres que he editat al catàleg de les biblioteques de la XBM de la Diputació de Barcelona en disposició de préstec.
És un goig compartir-los.
O comprar-los directament a
divendres, 31 de gener del 2025
MÉS ENLLÀ DE LES CENDRES
"La troballa d'un diari personal, amagat durant més de trenta anys, arrossegarà la protagonista a seguir la pista d'un llibre que va resistir el temps i la història. Una aventura verídica que ens endinsa en el passat i en el present de la nostra història, personal i col·lectiva".
Em fa goig compartir-vos la publicació d'aquesta novel·la curta, una història que m'ha endinsat en un passat que desconeixia i que he escrit de la mà d'algú que ha retornat a mi després de molts anys: el meu pare.
El podreu trobar a
dissabte, 18 de gener del 2025
AIXÍ VA COMENÇAR TOT...
Un petit tastet. La primera escena de Més enllà de les cendres una història que aviat veurà la llum. I és que va ser just així com va començar tot...
És terrible buidar una casa!
Especialment si és la casa dels pares, on vas néixer i vas viure fins que en vas marxar. Si algú ho ha hagut de fer, sabrà del que parlo. Com es poden acumular tantes coses dins de quatre parets? Tota una vida! Cada vegada que obres un armari està ple de dilemes. Això, ho llencem o ho donem a alguna associació benèfica? Ho voleu, vosaltres?, pregunta algun germà. Això no ho podem llençar! Però a mi ja no m’hi cap res més a casa. Va, vinga, és que sap greu, no?... És un record.
I es van fent piles i piles que no paren de créixer: col·leccions de llibres i enciclopèdies, cassets vells, discos, CDs, vídeos, llençols, tovalloles, mantes, cassoles i paelles, tasses, tassetes i tassons, llibretes i llibres de quan estudiàvem, figuretes, la coberteria, els jocs de taula, còmics, àlbums i més àlbums de fotos...
Sempre fa por aquest moment, però un dia o un altre arriba. La realitat s’imposa; la mare ha de marxar a la residència i li queda un pis buit que cal llogar per a pagar-ne les despeses. I el cronòmetre del temps i dels estalvis comença el compte enrere. Cal buidar la casa per poder-la llogar. Així és la vida, acumular durant dècades per després haver de desprendre’s de tot en un tres i no res. Sembla una absurditat, oi? La vida se’ns mofa a la cara i ens fa prendre consciència que ens omplim de coses supèrflues, caduques en el temps.
Enfilada dalt d’una escala, davant d’un armari gros com tot el pany de paret d’una habitació, vaig traient llibres antics i oblidats de la part de dalt de tot. Em pregunto quants anys fa que ningú ha obert aquell armari. El meu germà, al peu de l’escala, els va agafant i els va posant a la pila de «donar a una entitat benèfica» on els podran vendre de segona mà.
Però quan l’armari és gairebé buit, apareix darrere de l’última renglera de llibres, una agenda gruixuda de tapes de pell sintètica de color marró. Al llom hi marca l’any amb lletres daurades: 1985. Està escrita, més o menys, fins la meitat, i de seguida reconec la lletra del meu pare, mort ara fa gairebé trenta anys. El cor em fa un bot. Només fullejar-lo ja m’adono que és el seu diari personal. No sabia que n’hagués tingut mai cap. La lletra està escrita amb bolígraf blau o negre, segons les pàgines i la data que encapçala cada fragment. Prenc consciència del valor de l’objecte que tinc a les mans. Després d’una breu exclamació de sorpresa, que no puc evitar, m’imposo el silenci. Dic no sé quina excusa al meu germà perquè posi la llibreta a la meva pila de «coses que m’emporto a casa».
Quan baixo de l’escala, ja tinc decidit que llegiré i transcriuré el manuscrit a l’ordinador, i que després l’enquadernaré i el donaré com un regal sorpresa als meus germans.
Quan, una estona més tard, tanquem la porta del pis darrere nostre, sento una barreja d’emocions estranya. A la bossa hi porto amagat un tresor. O potser és una bomba? Sento emoció, però també una mica de temença. Mai saps què amaga el cor d’una altra persona, ni que sigui el teu pare. I descobrir-ho, fa una mica de basarda.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)