Agonia

 

Cau un cel de foc,

de poder, de destrucció,

com verí i metralla

que ens rebenta les entranyes.

La humanitat agonitza.

I em vaig enamorar... (20 de març, dia de la poesia)

 

Era un capvespre qualsevol, quan la vaig conèixer, i un sotrac em va nuar les entranyes. Dissimulant, com si allò no anés amb mi, m'hi vaig apropar amb mirada curiosa. Molt a poc a poc. I encara no sé com, però aquella desconeguda em va seduir fins al moll de l'os.

Tenia un no sé què que m'embriagava i no podia deixar d'escoltar-la. La seva veu, com un xiuxiueig a l'ànima, em torbava: greu i aguda a la vegada, serena i excitant com la que més! Una carícia a cau d'orella.
I encara en la distància prudent, vaig observar el seu caminar graciós, a cops de verbs entremaliats ―ara corro, ara m'aturo, ara m'alenteixo perquè em puguis atrapar. Tota ella, com una picada d'ullet que em feia estremir al ritme del seu pas. I amb cada alè contingut, em seduïa la seva fragància, com si tota ella fos un joc, lliure i apassionat, que senyoreja amb el temps, la música i la vida.
I aquella vesprada jo me'n vaig enamorar. I hauria volgut retenir-la. Capturar-li cada mot i fer-me'l meu. I fondre'm amb ella en un bes etern abans que es pongués el sol.
Però cada cop que m'hi apropava per a acariciar-la, ella s'esmunyia entre els meus dits, poc hàbils. I aleshores, la vaig veure dansar, sobre la sorra. Massa preciosa i massa lliure per a deixar-se retenir.
La poesia, em vaig dir, no té cor per un sol amant. I és ella perquè és ben lliure.
I jo l'estimaré sempre.