PUPUTS

Ceràmica de Gumersind Gomila

 

Cantava un puput a dalt d'una branca

el bec punxegut, la cresta plomada.

Amb un ull discret mirava l'amada

aquella puput que son cor amava.

Un tros més avall, tota estarrufada,

com si no el veiés la puput cantava

un cant presumit, que el vent enlairava,

per fer-la sentir molt més desitjada.

El puput bufà ses plomes daurades

i ella mostrà ses potes de marbre.

El cant fou respost: "puput" li cantava

mes ella fugí cap a una altra banca.

Cantant i volant, d'una banda a l'altra,

festejà el puput tota la jornada.

Però ella, coqueta, estira i amaga

fugí dins la nit amb la lluna blanca.

QUIN TEMPS FA, AVUI?

 "Quin temps fa avui?" són deu haikus per a infants, escrits i il·lustrats per mi. 

Obrint i descobrint nous horitzons, alenant, ja, els aires de Sant Jordi.

I, MALGRAT TOT, L'AMETLLER...

Malgrat que Europa, com mai, es rearma

empesa per la por i un futur incert...

l’ametller continua florint.

Malgrat els vídeos de magnats indecents

somiant resorts sobre runes d’injustícia...

l’ametller continua florint.

Malgrat que qui ho ha perdut tot en les riuades

pateix la immunitat d’un polític corrupte...

l’ametller continua florint.

Malgrat que el gel dels pols es desfà,

les inundacions i sequeres que maten...

l’ametller continua florint.

Malgrat que el discurs de l’odi i el racisme

s’estenen com taca d’oli que fa por...

l’ametller continua florint.

Malgrat hi ha gent dolenta i mentidera

escudats rere valors de fe i moralitat...

l’ametller continua florint.

Malgrat que dones i nenes d’arreu del món

pateixen, encara, abusos i menyspreu...

l’ametller continua florint.

Malgrat que els nostres pagesos toquen fons

i la seva fi serà la nostra fam...

l’ametller continua florint.

Malgrat que la nostra llengua està amenaçada

i hem de lluitar per l’escola en català...

l’ametller continua florint.

I és perquè l’ametller continua florint

que nosaltres, tossudament alçats,

hem de ser poble en lluita, resistent i esperançat.

NOMÉS EN QUEDARÀN CENDRES...

Il·lustració de 'Il Corriere della Sera', que mostra la crema de llibres a Barcelona quan aquesta ciutat va ser ocupada per l'exèrcit franquista.
Per a més informació: https://www.inh.cat/articles/El-'bibliocauste'-espanyol-la-crema-de-llibres-pel-franquisme-durant-la-guerra-i-la-postguerra

Plaça de Catalunya, Barcelona,

26 de gener de 1939

En Lucien Montségur passava pel carrer de Bergara quan veié per primera vegada aquells cartells enganxats a la paret que un grup de joves encolaven per tota la ciutat. Deien «Si eres español, habla español» i «Hable bien, sea patriota, no sea bárbaro» amb el dibuix del rostre del caudillo presidint les sentències.

De cop, sentí crits i sorolls de botzines i es fixà en una resplendor que venia de la Plaça de Catalunya. Accelerà el pas i, en arribar-hi, veié que uns soldats encenien una pira amb un munt de llibres que havien anat amuntegant. Sense pensar-ho, s’hi acostà amb el cor encongit. Havia imaginat el desastre, però aquella imatge dantesca al mig de la ciutat i davant de tota la població, superava els seus pitjors presagis. El nou règim era capaç de tot i es digué que allò només era el principi del què havia de venir.

Un grup d’homes l’avançà, dirigint-se cap a la pira, onejant la bandera falangista, amb el yugo y las flechas.

―Joderos putos catalanes, ¡rojos de mierda! ―cridà un d’ells en passar-li pel costat.

El llibreter es quedà uns metres enllà del foc, amb els peus clavats a terra, veient aquell lamentable espectacle. Alguns vianants passaven de llarg, com si res, segurament moguts per la por, mentre que d’altres s’aturaven i ho observaven a distància, en silenci. A part dels soldats, militants de la Falange española i altres persones s’havien acostat a la foguera donant-los suport i celebrant l’entrada dels nacionals a la ciutat.

A en Lucien se li negaren els ulls. D’ençà de la mort de la Maria Neus que no havia tornat a plorar, però la ràbia, ara, li sortia en forma de llàgrimes. Quanta guerra! Quant d’odi! Quanta injustícia! El braç que no tenia li feu una punxada dolorosa. Segurament pel record d’aquella gran guerra que va patir de jove i que li arrencà el braç, però que no havia servit de res. Ara, a Europa, el feixisme avançava com una taca d’oli en el mar i això li feia posar els pèls de punta.

Algú li tocà l’espatlla. Es girà, espantat. Qui hi havia al seu costat era el jove Antoni Perearnau, que amb els ulls que li sortien de les conques, l’interrogava amb la mirada. Montségur negà amb el cap com a tota resposta.

Els dos amics, un a tocar de l’altre, es quedaren mirant aquell caos en silenci. Què es podien dir davant d’allò?

Sentiren el soroll d’un camió que pujava per la Rambla i entrava a la plaça. Anava carregat de llibres amb un grup de soldats a sobre, cridant i festejant, fent onejar una enorme bandera. Quan van ser a prop de la pira, obriren les portes del camió i començaren a llençar-hi llibres i revistes i la foguera es va encendre encara més.

―Això és la fi, Montségur... ―digué fluixet l’Antoni amb un nus a la gola.

En Lucien es fixà en un dels soldats del camió. Era un jove gros, que treia ben bé un pam als altres, el nas una mica tort i una piga grossa sobre la cella dreta. Enfilat dalt del camió acostava els llibres als seus companys que, des de terra, els anaven llençant a les flames. De cop, potser sentint-se observat, el jove s’aturà i girà el cap vers al llibreter. Creuaren la mirada uns pocs segons abans que el soldat reprengués la feina. Tres segons, potser quatre, com a molt, però que contenien tota la força del moment. Vencedor i vençut. La força vers la feblesa. La ignorància i la incultura, vers la dignitat i l’orgull.

―Mireu! ―l’Antoni assenyalà uns llibres que acabaven de caure al foc. El dibuix de la barca de vela sobre el mar encrespat de l’editorial Barcino, prenia el color de la terra seca i desapareixia entre les flames.

―Potser també... el meu... ―no acabà la frase.

―Anem, Antoni, aquí ja no hi fem res. Només en quedaran cendres.

Fragment de la novel·la "Més enllà de les cendres"

PRESÈNCIA A LES BIBLIOTEQUES

Ja podeu trobar tots els llibres que he editat al catàleg de les biblioteques de la XBM de la Diputació de Barcelona en disposició de préstec.

És un goig compartir-los.

https://aladi.diba.cat/search*cat/?searchtype=X&searcharg=roser+blazquez&searchscope=171&submit=Cercar

O comprar-los directament a

https://www.amazon.es/Libros-Roser-Bl%C3%A0zquez-G%C3%B3mez/s?rh=n%3A599364031%2Cp_27%3ARoser%2BBl%25C3%25A0zquez%2BG%25C3%25B3mez

MÉS ENLLÀ DE LES CENDRES

"La troballa d'un diari personal, amagat durant més de trenta anys, arrossegarà la protagonista a seguir la pista d'un llibre que va resistir el temps i la història. Una aventura verídica que ens endinsa en el passat i en el present de la nostra història, personal i col·lectiva".

    

Em fa goig compartir-vos la publicació d'aquesta novel·la curta, una història que m'ha endinsat en un passat que desconeixia i que he escrit de la mà d'algú que ha retornat a mi després de molts anys: el meu pare.

El podreu trobar a

https://www.amazon.es/s?k=roser+blazquez&i=stripbooks&__mk_es_ES=%C3%85M%C3%85%C5%BD%C3%95%C3%91&crid=18TWADFF3W5PT&sprefix=roser+blazquez%2Cstripbooks%2C85&ref=nb_sb_noss

AIXÍ VA COMENÇAR TOT...

Un petit tastet. La primera escena de Més enllà de les cendres una història que aviat veurà la llum. I és que va ser just així com va començar tot...

 És terrible buidar una casa!

Especialment si és la casa dels pares, on vas néixer i vas viure fins que en vas marxar. Si algú ho ha hagut de fer, sabrà del que parlo. Com es poden acumular tantes coses dins de quatre parets? Tota una vida! Cada vegada que obres un armari està ple de dilemes. Això, ho llencem o ho donem a alguna associació benèfica? Ho voleu, vosaltres?, pregunta algun germà. Això no ho podem llençar! Però a mi ja no m’hi cap res més a casa. Va, vinga, és que sap greu, no?... És un record.

I es van fent piles i piles que no paren de créixer: col·leccions de llibres i enciclopèdies, cassets vells, discos, CDs, vídeos, llençols, tovalloles, mantes, cassoles i paelles, tasses, tassetes i tassons, llibretes i llibres de quan estudiàvem, figuretes, la coberteria, els jocs de taula, còmics, àlbums i més àlbums de fotos...

Sempre fa por aquest moment, però un dia o un altre arriba. La realitat s’imposa; la mare ha de marxar a la residència i li queda un pis buit que cal llogar per a pagar-ne les despeses. I el cronòmetre del temps i dels estalvis comença el compte enrere. Cal buidar la casa per poder-la llogar. Així és la vida, acumular durant dècades per després haver de desprendre’s de tot en un tres i no res. Sembla una absurditat, oi? La vida se’ns mofa a la cara i ens fa prendre consciència que ens omplim de coses supèrflues, caduques en el temps.

Enfilada dalt d’una escala, davant d’un armari gros com tot el pany de paret d’una habitació, vaig traient llibres antics i oblidats de la part de dalt de tot. Em pregunto quants anys fa que ningú ha obert aquell armari. El meu germà, al peu de l’escala, els va agafant i els va posant a la pila de «donar a una entitat benèfica» on els podran vendre de segona mà.

Però quan l’armari és gairebé buit, apareix darrere de l’última renglera de llibres, una agenda gruixuda de tapes de pell sintètica de color marró. Al llom hi marca l’any amb lletres daurades: 1985. Està escrita, més o menys, fins la meitat, i de seguida reconec la lletra del meu pare, mort ara fa gairebé trenta anys. El cor em fa un bot. Només fullejar-lo ja m’adono que és el seu diari personal. No sabia que n’hagués tingut mai cap. La lletra està escrita amb bolígraf blau o negre, segons les pàgines i la data que encapçala cada fragment. Prenc consciència del valor de l’objecte que tinc a les mans. Després d’una breu exclamació de sorpresa, que no puc evitar, m’imposo el silenci. Dic no sé quina excusa al meu germà perquè posi la llibreta a la meva pila de «coses que m’emporto a casa».

Quan baixo de l’escala, ja tinc decidit que llegiré i transcriuré el manuscrit a l’ordinador, i que després l’enquadernaré i el donaré com un regal sorpresa als meus germans.

Quan, una estona més tard, tanquem la porta del pis darrere nostre, sento una barreja d’emocions estranya. A la bossa hi porto amagat un tresor. O potser és una bomba? Sento emoció, però també una mica de temença. Mai saps què amaga el cor d’una altra persona, ni que sigui el teu pare. I descobrir-ho, fa una mica de basarda.

LA NIT DE NADAL

 

Silenci al capvespre, el món s'ha aturat

ja dormen els pobles, carrers i sembrats.

Al cel, una estrella es va despertant

atreta de lluny pel plor d'un Infant.

La lluna, discreta, es fa fanalet

l'horitzó de palla, protegeix del fred.

Mandrosa i petita, l'estrella d'Orient

ens farà de guia pel cel imponent.

Bon Nadal! 

L'HEROÏNA GARROFINA

Avui, per a tancar el 50è aniversari de la recuperació de la Dansa dels Garrofins, el conte "L'heroïna Garrofina" ha vist la llum.

Il·lustracions Júlia Oliveras
Text Roser Blàzquez

"L’Aina està enfadada amb els seus pares. 

Aquest any l’han apuntada a ballar Garrofins per Sant Sebastià i ella no en té gens de ganes. El pare li diu que és una tradició del poble i que ell també va ballar de petit. Però això no la convenç, li semblen excuses. Creu que les tradicions són coses passades de moda, tan antigues que ja no tenen gens d’interès per a ningú. 

El que li agrada a l’Aina és llegir còmics d’aventures, sobretot de la seva heroïna preferida. Quan ella sigui gran, li agradaria ser com la protagonista del còmic."

Però l'Aina descobrirà amb el seu avi, que això de ser Garrofina és una cosa molt més important del que ella s'imagina!

Gràcies al Grup de Danses, a la Companyia de Teatre Tres Panys i a l'Ajuntament de Moià.

 

POSTALS DE MENORCA

Verge, de bon matí, pentina amb l'aigua sos cabells daurats. No trigaran a arribar mil peus estranys, afamats de sol i platja. Ses petges no respectaran sa cabellera bruna, i desfaran l'ondulat marí que la sorra tant estima. Com cada dia, la deixaran escabellada en partir fins a l'endemà. Però, de nit, quan sigui sola, tornarà a embellir amb la lluna, trenant sa llarga cabellera amb el ball suau de les ones. Presumida, tossuda i resistent.

Com una papallona de nit obrint ses ales, la porta d'ullastre em fascina. N'hi ha per tot, camins i pobles. I és sa simetria imperfecta el que la fa perfectament autèntica. No n'hi ha dues d'iguals, malgrat haver-n'hi tantes. Segell d'una illa i d'una gent a qui no li cal ni panys ni cadenats de ferro. 

Pedra sagrada, arrels i culte. Poble abundant, de secà i pedra tosca. I encara avui, navetes per tot arreu esquitxen la terra, per a no deixar en l'oblit aquells que un dia foren. Resistint el temps, a sol i serena, els talaiots són presència eterna. I dins de ses runes silents, hi batega el cor, encara, de la història i la vida d'un poble i d'una illa.

Terra de poetes i de poesia. De fa temps i de l'avui. Versos que volen com tramuntana i que són com la sal de cocó, que dona a s'illa el bon gust i l'autèntic sabor. Rimes que canten el vaivé de l'aigua, la pedra seca, els ullastres, la roca blanca de marès. Mètrica de blaus de mar, de cel i cales, barrancs abruptes i calons amagats. Bells poemes que canten l'amor a s'illa, enllà del temps i de l'exili, o avui, dempeus, homenatjant la terra.

A la pedrera de Santa Ponça sento trepitjar un lloc gairebé sagrat. Camino per les antigues entranyes de la terra, un dia ferida i perforada. Penetro en la vella matriu, avui estèril, de la roca profunda. I en el seu silenci de pedra, em sembla intuir, encara, les veus dels homes treballant, la fortor de suor salada, el ressò dels seus martells. I un alè, com de pregària, em brolla del dedins, agraint a aquesta matriu violada, la bellesa d'una terra que es vesteix de blanc marès.

Dels primers cristians n'ets testimoni, oh, mosaic preciós que embadalida. I em ve el desig de tirar el temps enrere i entrar llavors a ta basílica. Tan sols per uns minuts. Res més. I contemplar-te en l'època gloriosa, embolcallada en el silenci dens de les parets que et protegien. Ara, t'envolta una estructura metàl·lica per prevenir-te dels visitants. Sobre teu planegen, sorollosos, mil avions cada dia. Què en queda avui de la fe, de la pau i del silenci que un dia sobre teu, preciós mosaic, es van viure?

Benissués. Una ferradura a la porta d'una casa. Símbol de la sort i protecció de la malastrugança. Ferro rovellat sobre blanc de guix. Contrast volgut, creença arrelada de segles. I de sobte un pensament. Un desig de sort i protecció per tota l'illa: retrobar sa puresa i solitud davant d'un món que colonitza.