La
decisió
La
decisió ja està presa. Sóc
mort.
A
hores d'ara ja deu córrer la veu que el meu cos ha estat trobat sota
el grifó d'una bota en un hostal de mala mort. Ofegat de vi. Una
mort ben absurda per al bandoler més temut de la comarca. Tothom ja
deu respirar alleugerit d'haver-se'm tret de sobre. I al desgraciat
del traginer, qui li hauria dit mai que el seu cos inert acabaria
penjat en un arbre enmig del Camí Ral, com a escarment per a lladres
i bandolers. Pobre infeliç, que ha fet fama un cop difunt, sense
saber-ho. I ara que en Capablanca ja és definitivament mort, jo
restaré per sempre més en aquesta cova, sota el Paller de Tot
l'Any, condemnat a viure, en eterna solitud, la meva desgràcia.
Aquell
dia fatídic
Sembla
que faci tota una vida d'aquell dia que m'abocà a viure com un
bandoler. Havia aconseguit fer algunes monedes venent-me de jornaler
per les masies de la comarca. Jove, fort i ben plantat, treballava de
valent, aleshores. Sabia fer bosc o cuidar-me de les ramades. Segava
com el qui més o construïa un barraca en un parell de jornades. I
amb aquell saquet ple de tots els meus estalvis, m'encaminava xiulant
aquell matí cap a Manresa. Pensava presentar-me a Cal Graner i
demanar-li la mà de la seva
filla
d'ulls verds. Aquella noia m’havia captivat
d’ençà que la vaig veure aquell dia al mercat i que em va vendre
un saquet de cigrons. Aniria
a parlar amb son pare i li
mostraria tot el que, amb tant d’esforç, havia estalviat tots
aquells anys.
Que
il·lús
que era aleshores! Si ella ni tan sols em coneixia. O potser ja tenia
promès. Però a
mi, en aquell temps, em movia
la força de la joventut, la inexperiència que et fa creure que ets
fort i que la vida et somriurà sempre. Com m’equivocava,
aleshores! Però
així,
feliç i innocent, em dirigia aquell matí assolellat cap a Manresa
sense sospitar que seria el dia que començaria l'infern a la meva
vida.
Van
ser quatre els homes que em van sortir al pas en un tombant del camí.
Cara tapada i armes en mà, em volien
prendre tot el que tenia. Jo
m’hi vaig resistir, però ells eren més i duien armes. I quan vaig
sentir el gust del fang a la boca i el fred d’una navalla al coll,
vaig témer el pitjor i ja em vaig veure mort, abandonat com carronya
al marge del camí.
L’escalfor
de la sang
em regalimava galta avall
i
crec
que, mort de
por, em vaig orinar a sobre. Van riure’s de mi i m’ho van
arrabassar
tot: els estalvis, la roba i l'honor. Entre rialles, es van jugar la
meva roba, m’escarnien i colpejaven sense raó, i parlaven de no sé
quina juguesca que no vaig entendre. Com si per a ells tot allò
només fos un joc. I aleshores em van ferir rere l’orella amb un
tall afilat i que em va deixat una cicatriu que m’ha acompanyat
tota la vida. La cicatriu de l’odi. L’odi que es
va convertir en el sentit de la meva vida des d’aquell moment. (...)
Inici de la novel·la "El lligat d'en Capablanca",
basada en la llegenda del bandoler.
