Diu que cal carregar la creu,
que la tradició dels bons ho mana,
però mon esperit rebel
ho rebutja i ho proclama:
no hem de carregar més creus,
mansament ni meritòries,
que hem de fer, i viure per ser,
en combat de creus i noses.
dilluns, 22 d’agost del 2022
dimecres, 13 de juliol del 2022
UNA PICADA D'ULLET DES DE L'ARGENTINA
M'ha fet molta il·lusió rebre aquest text de l'amiga Cande des de l'Argentina. Amb el seu permís, el comparteixo. Un petit escrit que narra les aventures d'aquests meus relats que, sortint del calaix, una mica tímidament, han esdevingut un petit llibre que ha creuat l'Atlàntic fins arribar a casa seva, a Buenos Aires. Una picada d'ullet...
Moltes gràcies, Cande!
"Salieron temerosos del cajón. No sabían que este día llegaría, por eso se sorprendieron profundamente cuando la escritora los tomó con sus dedos pequeños y los puso sobre la mesa ratona. El fuego estaba encendido. Reposando en el calor del hogar sintieron algo de calma.
Uno a uno, fueron tomando otro formato, al ritmo de las teclas de una computadora que ya tenía sus años. Sus cuerpos se estremecieron al verse al otro lado de la pantalla. Ya no eran solo de tinta, y sus palabras eran mucho más simples de borrar. Que miedo les daba la virtualidad. Era una forma de poder llegar más lejos, y ellos lo sabían, porque algunos compañeros suyos ya habían pasado por ahí.
Con el correr de los días, se fueron amuchando en un solo archivo. Que vos adelante, que no, mejor atrás, que ahora con este título, que mejor sin. Les resultaba un poco extraña la sensación de no saber cuál sería su destino, estaban tanto más cómodos en el cajón. Al mismo tiempo, empezaban a acostumbrarse a la rica sensación de ser vistos por otros ojos. Esa mirada, la del primer encuentro, lo valía todo.
Entre manos catalanas y francesas, estos relatos tomaron forma de libro. Viajaron hasta Polonia, para ser de carne y hueso, y volvieron a Catalunya en cuanto pudieron. Cada cual encontró su rumbo.
Uno de ellos, fue por demás afortunado. Amaneció un día de verano, mientras Roser escribía en sus primeras páginas unas palabras. Fue metido en un sobre sin previo aviso, y comenzó una aventura que jamás imaginó posible. Días largos, de mucho movimiento, de turbulencias. Se dio cuenta que había llegado a destino, cuando unas manos frías lo sacaron del envoltorio y pudo estornudar. Apenas alzó la mirada de nuevo, la vio. Sus ojos parecían de vidrio y una sonrisa de dientes grandes se dibujó.
Junto con ella viajó en subte, y conoció un montón de argentinos que hablaban rarísimo. La vecina de asiento ojeó su tapa intentando descifrar el catalán allí escondido. Apenas salieron de la estación, se sacó algunas fotos en lugares emblemáticos de la ciudad, no podía creer estar en Buenos Aires, ¿qué hacía acá?
Al fin, llegó al último destino. Descansó sobre una mesa de luz, con otros aliados. En el silencio de esta nueva casa, descubrió que recorrer tantos kilómetros no había sido en vano. Él, había sido elegido para ser testigo de esos hilos casi invisibles que se entretejen entre los seres humanos. Que van trenzando telares hermosos, enormes, que atraviesan océanos, tiempos y espacios. Que llenan de colores la vida, y abrigan en noches de frío a quienes tienen el gusto de seguir tejiendo, sin temer a la distancia ni al paso de los años".
dimecres, 25 de maig del 2022
SOTA LA PELL recull de relats breus
Amb la voluntat de recollir els diferents relats que he escrit els darrers anys, neix "Sota la pell". Vint-i-un relats curts, breus històries que ens parlen de persones d'aquí i d'allà, amb les seves pors, anhels, enyors i solituds. Aquelles emocions i batecs que s'amaguen sota la pell.
dijous, 14 d’abril del 2022
SANT JORDI
Ja tenim ben a tocar Sant Jordi, diada de roses i llibres.
Algunes persones em demaneu sobre les novel·les i contes que he escrit, i on es poden trobar. Així doncs, em trec la pols de les orelles i us comparteixo els enllaços i els llocs de venda.
LA VOLADA DEL PINSÀ
Fra Bernat, un jove franciscà, torna
al monestir de Santa Maria de Surós, al seu poble natal, amb una
tasca secreta, tenir cura del Monestir Ocult, un lloc on obres d'art
i literatura han trobat refugi al llarg de la història. Després d'anys lluny del poble, fra
Bernat descobreix el patiment dels vilatans sota el jou de Jaume de
Montoliu, un home poderós i menyspreable. També retroba la família
i els amics d'infància, en Pere, metge del poble, i la Margalida,
casada ara a contracor amb en Montoliu. Fra Bernat anima als vilatans a
reconstruir un antic molí d'aigua, fet que l'enfronta als interessos
del ric propietari i crea divisions dins la comunitat. A partir
d'aquest moment, fra Bernat viurà una història de secrets
compartits, conflictes, amor i lluita per la justícia. Embolcallat
pel misteri que s'amaga darrere cada pintura, fra Bernat es veurà
obligat a prendre decisions que l'abocaran a importants
contradiccions internes i que el duran a un punt sense retorn.
SOTA L'OMBRA DEL SAÜQUER
Llibreria La Ploma (Moià)
A través dels records d'en Benet, l'ajudant de pastor de Cal Boix, ens apropem a la realitat silenciada d'aquelles persones que van viure durant anys el menyspreu, la injustícia i els abusos pel fet de ser diferents. Una realitat punyent, que avui ens és incòmode de mirar, però que forma part de la nostra història.
EL BUFÓ QUE VA HAVER DE MARXAR DE PALAU
"He vingut a explicar-vos la història d'un home. Un home que, sense cap glòria, va viure l'aventura més increïble i maravellosa que mai no hauria pogut ni tan sols imaginar. No és cap llegenda ni la narració heroica d'un cavaller enamorat. No espereu trobar dracs que escupen foc, ni boniques princeses esperant ser alliberades. El que avui us explicaré és la història d'un bufó: el Bufó que un dia va haver de marxar de Palau".
Un conte metafòric, un camí personal que arrenca del fracàs i porta cap a una vida amb sentit.
Bona diada de Sant Jordi!
dissabte, 5 de febrer del 2022
L'ALTRE
Quan va penjar el telèfon es va deixar caure sobre el sofà sense acabar de creure's el que acabava de sentir. Premi Arts escèniques del Lletra de Tinta! Va sentir dins el pit com si tingués una olla a pressió a punt d’explotar. No podia ser veritat!
Assegut al sofà es va sentir paralitzat; les mans li suen i la respiració se li accelerava intentant fugir d'aquella opressió al pit. L'entrega del premi es faria al Gran Teatre, en una gala especial, li va dir la dona que l'acabava de trucar. Que l'esperaven, juntament amb altres guardonats de poesia i novel·la, per poder-lo felicitar personalment en el reconeixement públic. I a ell les paraules se li havien encallat a la gola, fetes un nus. Sí... sí... Ah. Gràcies. Gràcies.
No hi aniria. Buscaria una excusa qualsevol. Sempre hi havia la possibilitat d'una febrada sobtada que no el deixés aixecar del llit el dia més feliç de la teva vida. Perquè havia de ser això, un dia molt feliç. El més feliç de tots. Com ho era per totes les persones que rebien un reconeixement com aquell. Però no pas per a ell. Aquella notícia li havia despertat el vell fantasma de la por. És clar que estava content d'haver guanyat. O ho havia d’estar. Però només d'imaginar-se pujant a l'escenari a recollir el premi, el cos se li tensava i un tremolor el sacsejava per dins, en una espiral demolidora. Qui li havia manat de posar-se en aquell embolic? Per què s'havia presentat al concurs? Va notar que els budells se li recargolaven en un dolorós espasme. Ho havia fet sense imaginar la possibilitat de guanyar. Era un premi massa prestigiós per un escriptor novell, havia previst. Com podia haver estat tan il·lús de desafiar l'atzar?
Ja s'imaginava la presentadora excusant-lo: l'actor, i ara escriptor premiat, Jofre Alzina ha disculpat la seva presència per una força major que el manté indisposat. Sí, millor així. Com un covard. I què? Tothom té les seves coses, no?, es rosegava les ungles. Ningú sospitaria que fos una mentida. Qui es podia imaginar d'ell aquella mena de vertigen així? Ni tan sols ell mateix es reconeixia en aquell estat de desfeta.
Quants cops havia trepitjat un escenari a la seva vida? Ni els recordava. Havia començat a fer teatre a l'escola i després amb el grup del barri, els estudis a l'Institut del Teatre i tantes gires amb l'Atretzzo Cia. Més de quinze?, vint? Però allò que li demanaven ara era molt diferent que posar-se a la pell d'algú. Perquè sempre que s'obria un taló, ell ja no era ell, sinó l'Altre. I això el fascinava; com una mutació entre bambolines que l'encobria rere un aspecte estrany i misteriós. Perquè si no fos així, ell mai hauria gosat besar-la amb aquella passió desmesurada, ni gemegar vessant llàgrimes de ràbia incontrolada, com un foll. O quedar-se mig nu sobre l'escenari, si calia. L'Altre era així, no pas ell. Ell no.
I va ser d'aquesta manera, excavant en les profunditats de l'Altre, que l'embruix del teatre el va fascinar i el va enganxar com una droga que li corria per les venes. Era per això que havia decidit escriure'n, per alliberar-se'n, per deixar sortir tot aquell garbuix intern que li cremava les entranyes; ressò de mil veus i rostres que prenien vida dintre seu sense demanar-li permís. Només per això. I “Simbiosi” era la seva primera obra, la que va presentar a concurs convençut que mai guanyaria.
Després de l'entrega dels premis hi hauria una roda de premsa amb periodistes del món de la cultura, li havia dit aquella dona de veu greu quan li havia donat la notícia. La gran notícia! Si el veiessin ara per un forat, fet un bolic al sofà de casa! Segur que les xarxes n'aniran plenes. Bombardeig d'enhorabones, felicitats, tu si que ets un crac, vals molt, tio, t’ho mereixes, segueix així... I als diaris la seva imatge somrient amb el peu de foto: l'actor Jofre Alzina, guanya el premi Lletra de Tinta de Teatre. I sa mare, emocionada, guardant els retalls de premsa en aquella carpeta vermella on col·lecciona tots els programes de les obres on ell ha actuat... Li va pujar una glopada de fel i es va aixecar d'una revolada. Va tenir el temps just d'arribar al vàter. Va vomitar.
La nit de la gran Gala del Lletra de Tinta, el teatre és ple a vessar. A primera fila, els reservats, ja s'omplen amb les autoritats polítiques i del món de la cultura que van arribant. Periodistes dels diferents mitjans de comunicació del país es preparen per retransmetre en directe la gran gala. Els llums s'apaguen i la veu en off dóna la benvinguda. Protocols d'agraïment, discursos i finalment, el moment més esperat. La parella de presentadors, coneguts periodistes de la televisió, s'acosten al micròfon amb el sobre a la mà.
―I en la categoria d'Arts escèniques l'obra premiada és.... ―ella obre el precinte posant cara d'emoció mentre un silenci tens embolcalla la sala―, “Simbiosi” de Jofre Alzina!
Un fort aplaudiment ressona entre el pati de butaques mentre la gent es gira per veure la jove promesa del teatre contemporani.
Un home d'una seixantena, canós, amb bigoti poblat i ulleres de pasta negra s'aixeca d'entre el públic i avança cap a l'escenari sense titubejar. Vesteix pantaló i americana de vellut marró i un mocador vermell lligat al coll, malgrat ser a finals de juny. Decidit, saluda als membres de l'organització amb una ferma encaixada de mà i es dirigeix al micròfon.
―Em dic J. Aubert i sóc el protagonista de “Simbiosi”. He vingut a recollir el premi que avui, molt amablement, el jurat ha decidit atorgar-me. Agraeixo a l’organització del Lletra de Tinta la seva aportació al món de les Arts escèniques, a les quals pertanyo ―l'home fa un silenci i observa la platea, plena a vessar―. Vull dedicar aquest premi a l'home a qui dec el fet de ser qui sóc, de ser viu, i de ser aquesta nit aquí: en J. A. a qui jo sempre anomeno l'Altre.
El teatre esclata en aplaudiments. Els periodistes, al fons de la sala, prenen nota d'aquell nom fins ara desconegut, J. Aubert i s'afanyaven a preparar noves preguntes per a la roda de premsa.
divendres, 24 de desembre del 2021
BON NADAL
Ve Nadal, i avorrit, el temps cabdella
traces del vell any que ja esdevé afeblit,
i voldria retrobar el bell esperit
que ja fa massa temps que no es desvetlla.
Cal fer el pessebre, l'arbre i l'escudella
sovint tenyits de colors massa aigualits.
Passa el temps i la innocència s'ha esvaït,
que es va fonent com ciri a la capella.
I fa massa anys que el fred em fa arrupir
i el fum, fum, fum sols m'és cantarella
de pèrdues i d'enyors, oh, Santa Nit!
Però avui un esquitx fugaç, centella,
em retorna feliç, amb el cor agraït.
Quin desig profund... Ja brilla l'Estrella!
diumenge, 17 d’octubre del 2021
RACONS DE MENORCA
A cop de sol i tramuntana,
enfonsa arrels en el granit,
clamen al cel ses belles pales
Menorca al cor de fruit diví.
Del salobre en faig dolça besada,
del reflex de sol, fanal de mar.
Cloc les parpelles, flairo l'oratge...
Menorca polida em roba el cor!
Vinc a tu, assedegada
de bellesa i de quietud
i em fas l'ullet, fusta d'ullastre,
preciós instant ja retingut.
Perfumat d'espígol que planten ses fietes,
collim el raïm que els ocells han deixat,
la figuera, malalta, llueix verdes figues,
les tortugues ja crien devers un forat.
Que de la pedra seca en faig gosadia
per entonar un himne tan blanc de per tot,
una cançó d'ullastres i figueres seques
per aquest immens món del petit cabanó.
dimarts, 17 d’agost del 2021
LA VOLADA DEL PINSÀ (fragment)
Els dos frares van avançar i retrocedir diverses vegades. Van esborrar algunes petges i d'altres les van deixar, expressament, per a confondre. L'espessor del pi negre havia protegit una mica el sotabosc però, de tant en tant, el pes de la nevada feia cruixir alguna branca que es trencava i deixava caure la neu encara acumulada.
El provincial coneixia bé aquell entorn i s'hi movia amb destresa. Els dos van avançar en silenci fins que van aconseguir el seu objectiu. Era l'entrada d'una antiga poua de gel, perforada dins la mateixa roca de la muntanya, i que fra Bernat no l'havia vista mai abans. Pel seu aspecte, semblava abandonada i oblidada de tothom des de feia anys. La petita entrada estava coberta de malesa i fra Bernat va pensar que semblaven més un parell de marrecs a l'encontre d'una aventura que no pas dos frares que tenien entre mans un secret tan important.
Si el camí de baixada havia sorprès fra Bernat, més ho va fer l'estructura interna d'aquella poua. Al fons, amagada entre la foscor, va aparèixer una escala, petita i costeruda, que s'enfilava per dins la muntanya i arribava als fonaments del convent. A cada graó que pujava, mal il·luminat per unes petites obertures a la roca, notava que els peus, molls i bruts de fang, li lliscaven dins les sandàlies. Però ni això, ni el fred que li entumia els dits, no li va impedir de pujar amb agilitat. En ser a dalt, el provincial es va aturar davant d'una porta de fusta massissa.
―Esteu preparat? ―va dir girant-se en la penombra.
Fra Bernat va afirmar i va respirar fondo.
A dins era fosc. I, per uns instants, una ombra de decepció va tenyir la seva ànima. Però ell mateix es va renyar per aquella reacció que va trobar injusta i menyspreable. I què hi esperava trobar? Només un parell de rajos de sol, prims i esbiaixats, entraven per unes petites obertures de la part alta de les parets de pedra. Com dues llances, clavades sobre les lloses, es projectaven a banda i banda guardant el misteri d'aquella foscor que els envoltava. Com si en fossin sentinelles.
El provincial va entrar, va agafar un quinqué que penjava d'un clau a la paret i el va encendre. Fra Bernat va avançar unes passes, vacil·lant. I, amb aquella llum tènue i tremolosa, en va tenir prou. Un crit ofegat va sortir del més pregon de les seves entranyes.
fragment de "La volada del pinsà"
diumenge, 25 de juliol del 2021
LES LLÀGRIMES DE SANT LLORENÇ
Au, vine, cuita, que avui voràs les llàgrimes de Sant Llorenç. I vam sortir defora amb l'Andreu i en Puça, i vam caminar un tros enllà, darrere el saüquer gran, allà on els arbres ens deixaven vore el cel. L’Andreu em va dir, pensa un desig, Benet, que si veus caure una llàgrima, se’t complirà. I ell en va pensar un i jo per dins vai demanar que la Tina pogués parlar perquè tu no estiguessis trista, Elvira. I mirava el cel, però re es movia. I a mi se'm tancaven els ulls, però volia vore una llàgrima del sant, fos com fos. I allavòrens l'Andreu em va explicar que el sant màrtir plorava mentres el cremaven en una graella i que, cada estrella que cau del cel, és una llàgrima del sant que plora. I a mi aquella història em va fer feredat i encara m'esgarrifa quan hi penso. I va caure una llàgrima del cel. I al cap d'una estona una altra. I una més. Mira, Benet, que el cel ja plora! Però jo, en lloc de pensar en la Tina, que volia que parlés, pensava en el pobre sant cremat. I poder és perquè no hi vai pensar prou, que el meu desig no es va acomplir mai. I aixòs em va fer sentir encara més beneit. Al cap d'uns dies li vai preguntar a l'Andreu si les llàgrimes li havien fet el favor, però ell va fer una ganyota trista i em va dir, hi ha coses, nano, que ni el sant pot fer valer.
fragment de Sota l'ombra del saüquer
dimarts, 29 de juny del 2021
LA VELLARDA HERMÍNIA
I l'Andreu, sabia tantes històries! Sempre deia que les hi havia contat la seua padrina quan ell era un marrec i que les recordava totes. Te'n recordes, Elvira, aquelles nits devora el foc que li demanàvem, Andreu conta'ns una història i tots ens hi acostàvem i l'Andreu deia, us he parlat mai de la vellarda Hermínia? I ningú deia re perquè només de sentir aquell nom ja tots fremíem. La vellarda Hermínia que deien que vivia amagada del bosc i s'enduia els nens les nits de lluna negra. Els arrencava els cabells per a fer-ne un fetill per a no morir mai. Els tancava en gabions i esperava que els tornessin a sortir els cabells. I només els dava llambrics vius de menjar. I a mi m'agafaven ois d'imaginar-me un grapat de cucs que se'm movien dins la boca i em sortien pel nas mentres la vella em xollava els cabells. I l'Andreu abaixava la veu, no fos cas que la jaia es despertés, deia, i vingués a buscar-vos. I tot tremolava amb el foc de la llar. I tu, Elvira, reies per sota el nas. I la Tina també escoltava però ella no tenia mai por, que era la més valenta. Només en Ramon i jo no respiràvem, fins que tu deies, au, va, Andreu, no m'espantis la canalla! I l'Andreu feia cara de pocs amics, mai se sap, mai se sap què pot passar... I quan entrava en Llorenç ens deia, ja n'hi ha prou!, au, va, tots a dormir que demà cal matinejar. I jo esperava l'Andreu per anar al cobert on dormíem els dos, però ell em deia, Benet, tu vés tirant que ara vinc. I jo sabia que només ho deia per fer-me tenir por. I sortia sol i dava el tomb a l'era. I veia l'ombra de la vellarda que m’esperava sota el saüquer. I corria tant com podia, vigilant que la vella no em seguís. Fins que em colgava al jaç i em tapava el cap amb la flassada. Però la vellarda Hermínia mai va venir a buscar-me.
Fragment de "Sota l'ombra del saüquer"
Subscriure's a:
Missatges (Atom)