L'ESPIGA

L’espiga es desperta i aguanta la mirada al sol.

És presumida i esvelta. Vol tocar amb les fines arestes el cel.

I desafia amb cos altiu el ventijol que la bressola.

Es deixa escabellar una mica, just perquè la mirin les roselles.

L’espiga se sent bella. Sap que pot enamorar.

I veu les seves companyes amb llurs cossos vinclats

tija cansada, mirada baixa cap al sòl ressec.

I aleshores, el seu menyspreu l’estarrufa.

Ella se sap diferent. Única entre el blat.

Però l'espiga desconeix que el que doblega les altres

no és pas ni orgull ferit ni una falsa modèstia

sinó el pes de les seves entranyes farcides de gra madur.

I en la seva eterna arrogància i buidor

l’espiga continuarà mirant per sobre tot un camp sencer

que acabarà ignorant la seva presència altiva

fins al dia de la sega.

UN REGAL!!

Avui he rebut un regal molt especial.

Un bon dia, algú llegeix "La volada del pinsà" i, de sobte, et fa arribar aquesta petita joia que, a partir d'ara m'acompanyarà en les totes les meves lectures.

Moltes gràcies Teresa Druguet!

ENCÍS

Era un capvespre qualsevol, quan la vaig conèixer, i un sotrac em va nuar les entranyes. Dissimulant, com si allò no anés amb mi, m'hi vaig apropar amb mirada curiosa. A poc a poc, per a passar desapercebut. I, encara no sé com, però aquella desconeguda em va seduir fins al moll de l'os.

Tenia un no sé què que m'embriagava i no podia deixar d'escoltar-la. La seva veu, com un xiuxiueig a l'ànima, em torbava: greu i aguda a la vegada, serena i excitant com la que més! Una carícia a cau d'orella.

I, encara en la distància, mig avergonyit, vaig observar el seu caminar graciós, a cops de verbs entremaliats ―ara corro, ara m'aturo, ara m'alenteixo perquè em puguis atrapar. Tota ella, com una picada d'ullet que em feia estremir al ritme del seu pas. I amb cada alè contingut, em seduïa la seva fragància, com si tota ella fos un joc, lliure i apassionat, que senyoreja amb el temps, la música i la vida.

I aquella vesprada jo me'n vaig enamorar. I hauria volgut retenir-la. Capturar-li cada mot i fer-me'l meu. I fondre'm amb ella en un bes etern abans que es pongués el sol. 

Però cada cop que m'hi apropava per a acariciar-la, ella s'esmunyia entre els meus dits, poc hàbils. I aleshores la vaig veure marxar, sobre la sorra. Massa preciosa i massa lliure per a deixar-se retenir.

La poesia, em vaig dir, no té cor per un sol amant. 

Però jo l'estimaré sempre.

SORTIR DE L'OASI I ENDINSAR-ME AL DESERT.

"Vaig decidir fer una passejada pel bosc abans no es fes fosc del tot. Caminava d'esma pels viaranys del bosc de palmeres. En un moment vaig desitjar sortir dels camins traçats i, tot i que m'havien dit que no era gens recomanable, em vaig endinsar en la frondositat del bosc. Vaig avançar mig a les palpentes fins que, en apartar unes fulles enormes que em tapaven la visió, em vaig trobar a l'extrem de l'Oasi, a la franja on la vegetació s'acabava de cop i la sorra s'ensenyoria del paisatge. Em vaig descalçar i vaig avançar unes passes desert enllà, fins a la primera duna. La sorra era calenta, encara. Em vaig estirar sobre l'arena i vaig contemplar els estels que, lentament, s'encenien com milers de petites lluernes en la foscor."

Fragment d'El Bufó que va haver de marxar de Palau

I, ENCARA AVUI, PESCO MOTS...

Pesco mots sota l'escuma del meu mar,

on petxines, per obrir encara,

tresoren perles sota ones rebels. 

Pesco mots ben avall en la terra.

Arrels que avancen assedegades

anhelant l'aigua fresca del subsòl. 

Pesco mots en el rostoll, l'espiga,

en el vent, dintre el bosc i els espirals

del creixent lletós de lluna plena. 

M'endinso en un mar de dubtes i oblits,

tossuda recerca d'aquella veu

que se m'esmuny com peixet platejat,

dins la blava immensitat d'escriure.

I, encara avui, deleixo i pesco mots...

LA PERLA

Amb la carícia de l'onada

un xic valenta, l'ostra es va obrint

de dins sa closca, freda i dura,

un reflex de nacre va emergint.

Fa massa temps que vius fermada

tement l'oceà que t'ha fiblat

però el que brilla en tes entranyes és

blanca essència, embolc d'un cor nafrat.

Enyorada d'un bes d'escuma

i un polsim de sal per a l'oblid,

amb la carícia de l'onada

ser bella perla és el teu destí.

EL MIRALL DE LA VERGONYA

Vaig escriure aquest text fa temps quan molts ulls es posaven en el Meditarrani, contemplant l'horror i la desfeta.  Avui, anys més tard, la tragèdia al mar i als camps de refugiats continua però ja no és ni notícia ni actualitat. Mirall de la vergonya. 

EL MIRALL DE LA VERGONYA

Refugiat en terra inhòspita

No pot mirar enrere; tornaria de sal

i es fondria amb les pròpies llàgrimes.

Només pot imaginar un horitzó d'esperança desdibuixada,

inexistent encara, i lluny de les seves arrels.

Refugiat en terra inhòspita, abatut i incrèdul,

front una altra frontera barrada 

per aquells qui diuen comprendre'l.

La realitat ha esdevingut malson

i la vida inacabable fugida,

miserable engruna de justícia mundial.

I ell, una simple gota en un mar indignant

d'humanitat deshumanitzada.

El mirall de la vergonya.

UN REGAL D'ENLLÀ DE LA FRONTERA

La vida gira i un bon dia et sorprèn.
Els mots ens agermanen i creen ponts, més enllà de les muntanyes.
I és que no hi ha fronteres quan una mateixa llengua ens uneix.

Des de terres franceses, el poeta Michel Bourret, d'arrels menorquines, em regala, en s'altra llengüa, la traducció de dos petits poemes que vaig escriure fa temps: 
"Pell amb pell" i "Al til·ler".

Així sonen, en francès, els batecs que un dia vaig escriure.

Mil gràcies Michel Bourret Guasteví.
https://atzavaraflorida.blogspot.com/

Peau à peau

(à la pleine lune d'août)

Quant ta lumière se fait caresse,

je reste nue devant toi.

Et dans l'étreinte complice

une larme d'argent.

Peau à peau,

notre solitude est lumineuse.

Au tilleul

(à l'arbre qui me manque et que j'aime)

Enlacée par le cœur à tes branches robustes,

je supporte vents, sécheresses et gelées,

avec l'unique espoir, résignée,

de renaître, encore un an, à ton ombre.

LA VOLADA DEL PINSÀ (fragment)

"... havia oblidat aquella sensació tan agradable de transformar el caos en harmonia."

Fra Bernat va prémer el bloc d'argila amb suavitat. L'havia estat amassant una bona estona abans, ara amb flonjor, ara picant-lo amb força sobre la taula. Calia que el fang s'avesés a les seves mans i es deixés impregnar per la seva escalfor i humitat. I havia aconseguit, finalment, que es despertés, que agafés aquella esponjositat agradable que ell recordava tan bé i era el punt just en el qual l'argila es disposava a deixar-se modelar. El secret del bon terrissaire és fer-se amic del fang, li havia ensenyat el vell Salvador, al cel sia, quan de petit anava al seu taller a mirar com treballava.
Durant uns minuts el va prémer amb fermesa i, el que havia estat un munt de fang irregular, va començar a prendre forma, girant sobre si mateix. L'argila, càlida i humida, es deixava compensar, continguda ara entre les seves mans. Fra Bernat va tancar els ulls per notar el contacte amb l'argila humida. Feia temps que no treballava el fang i es va adonar que havia oblidat aquella sensació tan agradable de transformar el caos en harmonia.
Quan li va semblar que ja tenia la mida exacta, va pressionar una mica més i el coll de la peça es va anar tancant, agafant la forma definitiva del broc. Sempre li havia semblat increïble que d'un tros d'argila en pogués sortir una gerra com aquella. Fra Bernat va pensar que havia quedat prou bé, tenint en compte que era la primera que elaborava des de feia anys. N'estava content. No hi ha res que no es pugui canviar, va pensar; si d'un tros de fang en pot sortir una gerra com aquesta, per què no es pot estalviar tanta penúria al poble? 

EL BUFÓ ARRIBA A SES ILLES

Els nins i nines de l'escola Corpus Christi, de Palma de Mallorca, estan compartint aquestes setmanes de confinament amb un personatge molt especial: en Manelic, el Bufó que va haver de marxar de Palau. Amb ell, han començat a fer camí i així és com se l'imaginen...

Moltes gràcies, nois i noies, per a compartir-me els dibuixos. Espero que tingueu una bona ruta!

"S'acostava el Gran Moment i jo ja notava aquell cuquet que es mou dins el melic abans de sortir a actuar, aquella sensació inquietant però alhora agradable que et fa sentir més viu que mai".

"Vaig fer una darrera ullada a les sabates punxegudes que lluïen els més bonics cascavells a la punta. Un bon Bufó ha de tenir molta cura dels seus cascavells, i jo els netejava i els treia brillantor cada nit abans d’anar a dormir". 

"Em vaig col·locar bé el barret de punxes de coloraines i vaig fer una darrera ullada al saquet de cuir que duia penjat al cinyell". 

"Les meves sis pilotes de malabars eren allà, no en faltava cap: la blava que em portava sort quan explicava acudits i feia riure a la gent; la verda que m’inspirava al cantar corrandes i poemes; la groga que era la més àgil per a fer malabars, la que llençava més amunt i feia girar amb més gràcia i mestria; la morada que em donava sort fent tombarelles, salts i grimpant; la taronja que m’acompanyava sempre en els acords del meu petit llaüt; i la vermella, ai, la vermella! era la més especial, la que m’ajudava a treure aquell punt, sempre difícil, que feia riure la gent quan ja duien massa vi al pap. Un xic atrevida, i fins i tot irreverent, calia saber-la fer anar amb molta cura perquè, depèn com, es podia tornar fins i tot perillosa"

"La Reina em va fer un discret senyal amb la barbeta. Em va passar un calfred per tot el cos. Havia arribat el moment. Vaig estrènyer el saquet de les pilotes, vaig agafar el llaüt amb força i, decidit, vaig sortit al mig de la sala".