Encara amb regust de Sant Jordi, surt a la llum l'edició d'El bufó que va haver de marxar de palau, un conte que ens apropa al camí personal d'en Manelic que un dia ha d'abandonar la seguretat de palau i sortir a la recerca del seu lloc en el món.
dissabte, 28 d’abril del 2018
divendres, 20 d’abril del 2018
VA DE BUFÓ...
Així comença el conte "El Bufó que va haver de marxar de Palau"
que, ben aviat, veurà la llum...
“Sóc
aquí per tu.
Per
cada un de vosaltres.
Pels
qui avui heu baixat de les muntanyes
o
heu aturat la feina a la llar i al camp
per
venir a escoltar-me.
He
recorregut llargs camins, plens de perills i quimeres,
només
per ser avui aquí.
Tant
me fa que sigueu molts o pocs.
Tant
me fa si sou donzelles o fadrins,
cavallers,
pagesos o infants.
L'honor
de ser aquí recau, tan sols,
en
el que sortirà avui dels meus llavis.
Perquè
he vingut a contar-vos la història d'un home.
Un
home que, sense cap glòria,
visqué
l'aventura més increïble i meravellosa
que
mai hagués pogut ni tan sols imaginar.
No
és cap llegenda,
ni
la narració heroica d'un cavaller enamorat.
No
espereu trobar-hi dracs que escupen foc,
ni
boniques princeses esperant ser alliberades.
El
que avui us contaré és la història d'un bufó;
el
Bufó que un dia va haver de marxar de Palau.
La
seva història em captivà des del primer instant.
I
avui us la contaré sense deixar-me ni un detall,
amb
la mateixa intensitat d'ahir.
Escolteu
bé, vilatans i vilatanes,
dissabte, 24 de març del 2018
NOVA PUBLICACIÓ A LA REVISTA "VALORS"
"Que sigui el teu anhel", ha estat publicat al número 157 de la revista Valors (març 2018), acompanyada d'una ilustració de Raül Campuzano.
http://www.valors.org/
La revista Valors és una publicació editada des del voluntariat per l’Associació Cultural Valors, entitat sense ànim de lucre amb seu a Mataró. Revista especialitzada en la reflexió entorn els valors humans i l’actualitat vista des d’aquest prisma. El primer número de Valors va veure la llum el 24 de desembre de 2003. Valors forma part de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català.
diumenge, 11 de març del 2018
ROIG DE SANG I DE CIRERES (publicat a Lo Càntich núm. 36)
 |
| Cireres i préssecs de Paul Cézanne |
"... No
sé com moriré i si, en fer-ho, tornaré a pensar en el noi de la
cara pigada o en els menuts de casa llepant-se els llavis endolcits.
El que sí que sé, és que el vermell hi serà present, com ho ha
estat d'ençà d'aquell dia fatídic en què vaig morir per primer
cop. I serà un roig intens, del mateix color de les cireres madures".
Podeu llegir el text sencer a:
http://www.locantich.cat/2018/03/roig-de-sang-i-de-cireres-roser.html
dissabte, 10 de febrer del 2018
LA MALURA D'UNA LLAVOR (fragment d'"El bufó que va haver de marxar de Palau")
―A
vegades el mateix sofriment pot fer-nos anar més enllà, obrir-nos a
nous paratges. Tot depèn de l'actitud, saps? Mira les llavors, només
si s'esquerden i gosen trencar la clofolla, en la solitud de sota
terra i en la més profunda foscor, en brolla la Vida. Una vida que
despunta, finalment, vers el sol.
―Però
no totes les llavors sempre germinen...
―No,
no sempre germinen totes, és cert. N'hi ha algunes que pateixen una
mena de malaltia, un paràsit que se'ls fica a dintre i no els permet
grillar mai. Se'n diu Autocompassió.
―Autocompassió?
―Sí.
I és la malura més destructiva que es pot patir. Quan
l'Autocompassió s'apodera d'una sement, només li deixa veure les
circumstàncies adverses que l'envolten i, incapaç de descobrir el
seu gran potencial, acaba podrint-se sota terra. L'Autocompassió
expulsa la pròpia responsabilitat i sempre anul·la tota
oportunitat.
diumenge, 21 de gener del 2018
"ANS QUE SIGUI EL TEU ANHEL" A LO CÀNTICH
 |
| "Arrels i troncs" de Vincent van Gogh |
"... No m'admiris, tan sols; no cantis només la meva bellesa. Ans que sigui el teu anhel aprendre de mi. I no neguis el que és innegable: allò més bonic, ufanós i sorprenent s'alimenta, sempre, de superar les adversitats més pregones que trobem pouant endins, vers l'aigua que dóna la vida. Aquest és el gran secret..." (fragment)
Podeu llegir el relat sencer a la revista digital de literatura, art i cultura Lo Càntich a través del següent enllaç
http://www.locantich.cat/search/label/Roser%20Bl%C3%A0zquez%20G%C3%B3mez
diumenge, 14 de gener del 2018
DESTÍ
Quan
el tren va xiular, va posar la mà dins la butxaca de l'abric. Dins
hi duia la bala de vidre, amb el cor de tres colors, i un sobre
doblegat amb adreça de Barcelona. Va acostar la cara a la finestra
per poder dir adéu al pare i el seu alè va entelar el vidre. Ell va
aixecar la mà i ella li va esbossar un somriure. Premia tan fort la
bala que se li clavava al palmell de la mà. L'estació va començar
a moure's enrere, com si algú l'estirés i se la volgués quedar per
sempre més, i el pare va desaparèixer amb el rellotge i l'andana.
El vidre entelat li enterbolia el paisatge d'oliveres i va passar la
màniga de l'abric per poder veure-les millor. Va tornar a seure
observant els camps que s'escolaven a corre-cuita, com si tinguessin
pressa per fugir. I ella pensava que tant de bo s'aturés el temps i
premia amb força l'embalum del mocador de fer farcells contra el seu
pit. I entre els peus, el cistell que la mare li havia preparat amb
quatre coses de menjar pel viatge. Ella no havia anat a l'estació a
acomiadar-la, però l'havia abraçada ben fort a la porta de casa,
plorosa. Dios
te bendiga, m'hija.
El pare l'havia estirada pel braç i li havia dit que a Barcelona ja
l'anirien a cercar a l'estació i que, a partir d'ara, ja era una
dona i treballaria a la casa d'uns senyors com a minyona. Que havia
tingut sort perquè hi anava recomanada. I ella no havia dit res,
però ara sentia que l'ànima se li buidava a mesura que el tren la
duia lluny del poble empedrat i les façanes blanques. No havia gosat
preguntar quan tornaria perquè intuïa una resposta que temia
sentir. Només tenia tretze anys, i l'única companyia d'una bala de
vidre amb el cor de tres colors, quan el món se li havia fet gran de
cop i volta. Immensament gran i hostil. Al seu davant, va seure una
dona amb un infant enganxat al pit. Es va fixar amb els seus peuets
descalços que reposaven sobre la falda de sa mare i aquell menut li
va fer pena perquè ell encara no ho sabia, però un dia creixeria i
estaria sol. I es va preguntar si també guardaria a la butxaca una
bala, com ella, i de quins colors tindria el cor. Va repenjar el cap
al marc de la finestra i es va deixar bressolar pel sacseig del tren
i el xerric de les rodes per oblidar la por. Una vida acabada
d'estrenar rodant sobre un camí de ferro que l'allunyava de la
misèria però empenyia, insalvable, vers un destí de servitud.
diumenge, 17 de desembre del 2017
divendres, 8 de desembre del 2017
DESPERTAR
Microrelat publicat a la revista digital de literatura, art i cultural "Lo Càntich" núm.35
 |
| El despertar de la primavera de Max Klinger |
dimecres, 6 de desembre del 2017
COM UN FIL DE PLATA (fragment "El bufó que va haver de marxar de palau")
Els estels van
començar a brillar, en la nit que s'imposava, fins que es va deixar
veure tota la Via Làctia, com un immens camí il·luminat que duia
vers l’infinit.
―És
preciosa. I brilla com si fos d'argent!
―La
vida és
una mica així, no trobes? Un immens camí trenat amb fil de plata,
que ho uneix tot. No vivim pas aïllats, nosaltres. Tots formem part
d’un Tot, de la història, com cada una de les petites estrelles que formen
aquest camí platejat.
Vaig
assentir en silenci. Ell va
continuar.
―I
és aquest
mateix fil platejat que ens ha unit per sempre més amb els qui hem
conegut i hem estimat algun dia, encara que avui ja siguin lluny, i tots aquells que continuarem trobant en el camí. Tot ens uneix d’una
forma especial i única amb els altres. Res seria igual sense ells. I
nosaltres no seriem qui som avui. No oblidis mai això.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)