Com castells de foc a mitja nit,
l'esclat d'una bellesa amagada:
pirotècnia de la creació!
La constància és la justa mesura
del qui vol caminar i fer camí,
de peuets i de passa menuda,
la constància és silent, si va amb mi.
sang de cireres i fruits vermells,
que esclaten quan el sol declina
esquitxant vida, vida rebel.
Fotografies cedides per Lionel Itié
Estava asseguda sobre una pedra entre les alzines. Feia olor de palla seca, de rostoll acabat de segar. Aquella nit els grills cantaven fort, amb un xerricar agut i constant, com per espantar la nuvolada que tapava el firmament. I ella, esperava. Esperava amb els ulls clavats al cel per a gaudir del fugaç ball d’estrelles. Només en necessitava una pel seu desig secret. Tan sols una estrella! Però, just aquella nit, l’espessa nuvolada s’oposava al seu desig. Fresquejava. Al cap d’una estona, amb un somriure resignat, va emprendre el camí de tornada. Feia anys que els desitjos no li eren concedits. Per què havia imaginat que aquella nit seria diferent?
Però de retorn a casa, mentre escoltava silenciosa el cruixir dels seus passos, el vent li va portar un mot. Venia de lluny, qui sap si el va deixar caure una estrella... Era un mot antic, conegut i estimat. I el mot va esdevenir miracle. Un miracle de set lletres. Set, com els dies de la setmana, misteri que domina el temps. Set, com les notes musicals, el llenguatge que canta i fa ballar la vida. Set, com els colors de l’Arc de Sant Martí que pinten el món. El mot íntim del seu cor.
I el mot va esdevenir polsim d’estrelles.
Els rajos de sol, que penetraven per les obertures de la pedra, il·luminaven irregulars la sala, creant un joc sinistre de llums i ombres. Fra Bernat va pensar que tot plegat tenia un caire fantasmagòric i, per uns moments, va sentir com si allà dins no hi fos sol, com si mil ulls l'observessin i el seguissin amb la mirada, com si algú flairés a través de l'aire la seva olor i escoltés les seves passes vacil·lants. Va pentinar l'estança amb la mirada i va avançar, lentament, per no despertar aquell silenci enigmàtic que s'imposava.
Sobre uns taulons de fusta, sostinguts per uns troncs,
hi reposaven tres baguls. Va obrir el primer, que va cruixir amb un
so sec que va ressonar entre les voltes de pedra del sostre. A dins,
hi havia llibres de totes mides, molt ben col·locats, un al costat
de l'altre. En va treure un, el primer que va trobar, i hi va passar
la mà pel llom. Va llegir les lletres impreses, d'un color que en
altres temps va ser daurat: Llibre d'Amic e Amat de Ramon Llull. Va
olorar la flaire de llibre vell; semblava un exemplar molt antic,
relligat i il·lustrat a mà. Fra Bernat el va obrir a l'atzar. Les
pàgines, enganxades entre elles, van oposar una mica de resistència,
cruixint com el gemec d'aquell a qui desperten a mitjanit. El primer
que va veure va ser el dibuix d'un gran lleó irat. Un rastre de
saliva escumosa li regalimava entre els ullals. Aixecava les potes
del davant i amenaçava amb les urpes a un home, excessivament petit
i vestit amb hàbit marró, que passava per sota i que beneïa la
bèstia sense rastre de por en la seva expressió. Sota la pintura,
amb lletra rústica, fra Bernat va poder llegir: "Amava
l'amic tots aquells qui temien son Amat, e havia temor de tots
aquells qui no temien son Amat; e per açò fo qüestió qual era
major en l'amic: o amor o temor. Jurcava l'amic a seguir son Amat, e
passava per una carrera on havia un mal lleó qui auceïa tot home
qui en passava pererosament e sens devoció".
Fra
Bernat va quedar embadalit davant aquell home menut que semblava no
témer l'amenaça de la bèstia que prometia engolir-lo sense
compassió. Aquells mots l'havien absorbit: o amor o temor. I amb un
fil de veu, els repetia una i una altra vegada. O amor o temor. Es va
sentir abassegat per un sentiment de vertigen i, la imatge del
tallant amb l'aligot esperant la seva pressa, li va tornar a la
memòria com un mal presagi. Va tancar el llibre de cop i el va
tornar a deixar al seu lloc.