UN REGAL D'ENLLÀ DE LA FRONTERA

La vida gira i un bon dia et sorprèn.
Els mots ens agermanen i creen ponts, més enllà de les muntanyes.
I és que no hi ha fronteres quan una mateixa llengua ens uneix.

Des de terres franceses, el poeta Michel Bourret, d'arrels menorquines, em regala, en s'altra llengüa, la traducció de dos petits poemes que vaig escriure fa temps: 
"Pell amb pell" i "Al til·ler".

Així sonen, en francès, els batecs que un dia vaig escriure.

Mil gràcies Michel Bourret Guasteví.
https://atzavaraflorida.blogspot.com/

Peau à peau

(à la pleine lune d'août)

Quant ta lumière se fait caresse,

je reste nue devant toi.

Et dans l'étreinte complice

une larme d'argent.

Peau à peau,

notre solitude est lumineuse.

Au tilleul

(à l'arbre qui me manque et que j'aime)

Enlacée par le cœur à tes branches robustes,

je supporte vents, sécheresses et gelées,

avec l'unique espoir, résignée,

de renaître, encore un an, à ton ombre.

LA VOLADA DEL PINSÀ (fragment)

"... havia oblidat aquella sensació tan agradable de transformar el caos en harmonia."

Fra Bernat va prémer el bloc d'argila amb suavitat. L'havia estat amassant una bona estona abans, ara amb flonjor, ara picant-lo amb força sobre la taula. Calia que el fang s'avesés a les seves mans i es deixés impregnar per la seva escalfor i humitat. I havia aconseguit, finalment, que es despertés, que agafés aquella esponjositat agradable que ell recordava tan bé i era el punt just en el qual l'argila es disposava a deixar-se modelar. El secret del bon terrissaire és fer-se amic del fang, li havia ensenyat el vell Salvador, al cel sia, quan de petit anava al seu taller a mirar com treballava.
Durant uns minuts el va prémer amb fermesa i, el que havia estat un munt de fang irregular, va començar a prendre forma, girant sobre si mateix. L'argila, càlida i humida, es deixava compensar, continguda ara entre les seves mans. Fra Bernat va tancar els ulls per notar el contacte amb l'argila humida. Feia temps que no treballava el fang i es va adonar que havia oblidat aquella sensació tan agradable de transformar el caos en harmonia.
Quan li va semblar que ja tenia la mida exacta, va pressionar una mica més i el coll de la peça es va anar tancant, agafant la forma definitiva del broc. Sempre li havia semblat increïble que d'un tros d'argila en pogués sortir una gerra com aquella. Fra Bernat va pensar que havia quedat prou bé, tenint en compte que era la primera que elaborava des de feia anys. N'estava content. No hi ha res que no es pugui canviar, va pensar; si d'un tros de fang en pot sortir una gerra com aquesta, per què no es pot estalviar tanta penúria al poble? 

EL BUFÓ ARRIBA A SES ILLES

Els nins i nines de l'escola Corpus Christi, de Palma de Mallorca, estan compartint aquestes setmanes de confinament amb un personatge molt especial: en Manelic, el Bufó que va haver de marxar de Palau. Amb ell, han començat a fer camí i així és com se l'imaginen...

Moltes gràcies, nois i noies, per a compartir-me els dibuixos. Espero que tingueu una bona ruta!

"S'acostava el Gran Moment i jo ja notava aquell cuquet que es mou dins el melic abans de sortir a actuar, aquella sensació inquietant però alhora agradable que et fa sentir més viu que mai".

"Vaig fer una darrera ullada a les sabates punxegudes que lluïen els més bonics cascavells a la punta. Un bon Bufó ha de tenir molta cura dels seus cascavells, i jo els netejava i els treia brillantor cada nit abans d’anar a dormir". 

"Em vaig col·locar bé el barret de punxes de coloraines i vaig fer una darrera ullada al saquet de cuir que duia penjat al cinyell". 

"Les meves sis pilotes de malabars eren allà, no en faltava cap: la blava que em portava sort quan explicava acudits i feia riure a la gent; la verda que m’inspirava al cantar corrandes i poemes; la groga que era la més àgil per a fer malabars, la que llençava més amunt i feia girar amb més gràcia i mestria; la morada que em donava sort fent tombarelles, salts i grimpant; la taronja que m’acompanyava sempre en els acords del meu petit llaüt; i la vermella, ai, la vermella! era la més especial, la que m’ajudava a treure aquell punt, sempre difícil, que feia riure la gent quan ja duien massa vi al pap. Un xic atrevida, i fins i tot irreverent, calia saber-la fer anar amb molta cura perquè, depèn com, es podia tornar fins i tot perillosa"

"La Reina em va fer un discret senyal amb la barbeta. Em va passar un calfred per tot el cos. Havia arribat el moment. Vaig estrènyer el saquet de les pilotes, vaig agafar el llaüt amb força i, decidit, vaig sortit al mig de la sala".