Record
d'un temps en blanc i negre
Confits! Quina il·lusió que em fan!
Deixaré que se'm fonguin a la boca. Tant se val el que digui el
metge; a la meva edat, ja pots comptar, què m'ha de fer una mica més
de sucre?
T'he explicat mai que, quan era jove,
en comprava un grapat cada dissabte? Una paperina d'aquells tan
llisos i grossos, com perles, amb molt gust d'anís.
A
la tieta Rosa li va costar convèncer la mare. No pots
tenir
tota la vida la mossa tancada a casa, que se'ns quedarà per vestir
sants! Però ella sempre responia que
havíem d’entregar un munt de roba cada
dilluns i que, sense el pare, no era gens fàcil tirar endavant. I jo
abaixava la mirada amb el cor encongit. És que potser era dolent
voler sortir una mica i no plorar tothora el que la guerra ens havia
arrabassat? I així, amb la insistència de la tieta, la mare em va
deixar treure el dol i sortir els dissabtes a la tarda a mirar
aparadors; però només una estona i sempre que ella vingués amb mi.
La
setmana se'm feia molt llarga, seguint el pas de les hores al ritme
del trico-trico de la màquina de cosir. I amb l'única companyia de
la mare que, d'ençà que havia rebut aquella lamentable carta del
front, vivia amb el cor amarat d'amargor. I jo comptava els dies fins
que venia la tieta, tota elegant.
Au, va, nena, què fas encara així? Vinga, pentina't i arregla't, i
posem una mica de coloret a la cara que estàs massa blanca de tant
estar-te aquí tot
el dia!
I treia un potet i m'empolvorava les galtes davant la mirada
de retret de la mare.
I
enfilàvem
carrer Gran
amunt, les dues de bracet, fins a la pastisseria. En dringar la
campaneta de
la porta,
ja se sentia aquella olor ensucrada
que m'embadalia. Encara avui, si tanco els ulls i ensumo fort, la
recordo; com si se m'hagués quedat enganxada
al nas per sempre. I em dirigia al mostrador on hi havia
una dotzena de pots de vidre amb tota mena de dolços. I demanava una
paperina de confits, dels més grossos, dels que triguen molta estona
a desfer-se.
I,
en sortir, seguíem carrer amunt sense dir-nos res, totes dues amb la
boca plena de salivera anisada,
fins a la botiga de llanes i fils. Mira quines puntes més boniques,
tieta! Un dia m'agradaria brodar unes tovalles amb flors de tots els
colors. Tu el que has
de fer
és sortir més, nena, que ja et passes el dia amb el didal al dit,
em deia. Que no tens amigues?
La
Carme de la merceria. Amb ella sí que xerràvem quan hi anava a
comprar. Però
sempre tenia molta feina i no la volia entretenir gaire. Sobretot em
divertia veure-la despatxar, perquè sabia trobar aquell botó
exacte, d'entre mil calaixets tots iguals.
Però
et
parlava del passeig, oi? Un cop a la parròquia, enceníem una
llàntia per a l'ànima del pare, resàvem un parenostre i, de nou,
cap a casa. I abans d'arribar, ens entreteníem una estona a la
placeta del capdavall del carrer, a mirar com els menuts donaven
besses als coloms. Negres i rodones. Les que venien a cal graner de
la cantonada. I a mi m'agradava imaginar que eren com els seus petits
confits, perquè es delien tant com jo!
Després,
tornàvem cap a casa. I pujava les escales d'esma, comptant els
graons. Quinze, setze, disset... En
girar la clau al pany, ja
sentia la màquina de cosir al fons del passadís. Som aquí, mare.
Sense entretenir-me, em treia la jaqueta i em posava la bata, plena
de fils i agulles a la solapa. Sobre la cadira, havia crescut una
pila de camises per fer traus i cosir botons. Vinga, filla, espavila,
que el més calent és a l'aigüera! I la tieta em feia l'ullet. Fins
dissabte, bonica. I m'acomiadava amb un petó. Un petó amb gust de
confit.
