dissabte, 28 de desembre del 2019

AIXÍ AIXECA EL PINSÀ LA PRIMERA VOLADA...

"Tant en l'art com en l'amor, 
és la tendresa allò que dona la força"
Oscar Wilde


Any del Senyor de 1929

Havia arribat el moment. Aquell dia, desitjat tantes vegades al llarg de la seva vida, però que s’havia fet pregar fins a la vellesa. I ara el tenia al davant, a tocar dels dits.
—Per fi sou aquí, fra Damià! —la mirada serena de fra Bernat espurnejava mentre li premia les mans amb força.
Fra Damià li va agrair la càlida acollida; que havia fet tot el camí fins a Santa Maria de Surós amb un cuquet a l’estómac, li va dir, però molt il·lusionat de començar aquella nova etapa a la petita comunitat situada entre valls i muntanyes.
—Aquí hi estareu bé, ja ho veureu. Jo no canviaria aquest petit racó per res del món!
—Estic convençut que teniu raó, fra Bernat. Només veure el paisatge que envolta el poble i el convent... —el frare es va girar per contemplar l’extensa planúria que s’entreveia entre els arbres de davant la porxada i, al fons, la serralada majestuosa.
—Però ara us convé descansar, heu fet un llarg viatge. Ja tindrem temps de parlar i ensenyar-vos els entorns —li va passar la mà per l’espatlla i el va convidar a entrar—. Estic tan content que sigueu aquí. Tan content!
Van entrar al claustre i la cara de sorpresa de fra Damià va arrencar un somriure al vell fra Bernat. Comparat amb el de Sant Francesc, el claustre de Santa Maria segurament no li semblava més que una simple porxada. Els capitells de les columnes, decorats amb senzills motius florals, estaven desgastats pel temps i els arcs de pedra s’havien ennegrit per les humitats i per la duresa del clima de muntanya. La creu del centre no s’enlairava més d’un parell de metres i tenia escrostonada una punta. Però la verdor i el laberint de flors que creixia al centre era com un petit cor ple de color dins aquelles parets de pedra freda.
—Us agrada? D’ençà que el dolor a les mans ja no em permet de treballar el fang, tinc cura del jardí. Però, a poc a poc, que l’esquena ja em fa la guitza! Abans sempre sortia a fer llargues caminades pel bosc, però ara la salut ja no m’ho permet i aquest és el racó on cerco consol. Ai, fra Damià, a mesura que ens fem vells, el món es fa cada cop més petit!
Van entrar per l’estreta porta que pujava a les estances. La seva, li va dir, seria la del fons, la que mirava cap a Surós i des d’on, cada matí, veuria sortir el sol. Que podia descansar una estona abans de vespres, després ja saludaria la resta de la comunitat, que en aquella
hora encara estaven treballant. 
Els dos frares feia molts anys que es coneixien. Sempre que, per algun motiu, fra Bernat havia viatjat a Sant Francesc, trobava una estona per baixar a la cuina del convent, on el petit Damià ajudava la seva mare, que n’era la cuinera, li explicava històries i el feia jugar. Encara recordava aquell any quan, pel seu aniversari, li havia regalat un mussol fet de fang, amb uns ulls ben grossos i rodons. Anys més tard, quan el jove va decidir fer-se frare, les seves trobades van continuar sent sempre motiu d’alegria, malgrat la diferència d’edat que els separava. 
Fra Bernat va deixar que fra Damià desfés la bossa i endrecés les seves pertinences i es va dirigir, pausadament, cap a la seva cel·la, just a l’altre costat del llarg passadís. Un cop sol, va obrir el petit armari on guardava la roba. Amb les mans tremoloses va agafar un paquet que tenia amagat sota una manta. Assegut al llit, va restar una entona en silenci, absort en els seus pensaments, amb l’embolcall entre les mans i un somriure emocionat. Els ulls li brillaven. Però, quan es va disposar a desembolicar-lo de la roba gastada que el protegia, el so de les campanes li va recordar que no es podia entretenir si no volia fer tard a vespres. Es va aixecar pesarós i, sense desembolicar-lo, va tornar el paquet sota la manta, ben amagat al fons de l’armari. Ja tindria temps un altre dia, es va dir. Ben aviat allò ja no li pertanyeria. Va agafar el breviari i es va disposar a baixar a l’església.


Ja és a la venda a les llibreries o bé  



divendres, 13 de desembre del 2019

UN DESIG D'ESTRELLA

Un sonet de Nadal per a desitjar a tothom unes bones festes.


Ve Nadal, i avorrit, el temps cabdella
traces del vell any que ja esdevé afeblit,
i voldria retrobar el bell esperit
que ja fa massa temps que no em desvetlla.

Cal fer el pessebre, l'arbre i l'escudella
sovint tenyits de colors massa aigualits.
Passa el temps i la innocència s'ha esvaït
i la fe es fon com ciri a la capella.

I ja fa anys que el fred em té arrupit
i el fum, fum, fum sols m'és cantarella
de pèrdues i de dols, oh, Santa Nit!

Però avui un esquitx fugaç, centella,
em retorna a aquell meu cor agraït:
desig fecund que brilli una Estrella!


divendres, 6 de desembre del 2019

EL SOMNI JA ÉS UNA REALITAT


El dimecres 4 de desembre es va presentar l'edició de la novel·la "La volada del pinsà" al Museu de l'Art de Cerdanyola. 
A fora plovia molt, però dins ens vam deixar embolcallar per la calidesa d'un acte farcit d'art: il·lustracions, música i mots. 





La trobada es va amenitzar amb l’espectacle "El mot és teu!" de l’il·lustrador Joma i el músic Miquel Jordà.

Amb Carlos Cordón, alcalde de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès, Carlos Sánchez, vicerector de Relacions Institucionals i de Cultura de la UAB i Jordi Ferrer, guanyador del XXIV premi de poesia Miquel Martí i Pol amb el recull de poemes "Carn estranya".



Contenta de poder tenir el llibre entre les mans i estar tan ben acompanyada! 
Moltes gràcies!
















https://publicacions.uab.cat/principal/laficha_noticia.asp?noticia_ID=467


dissabte, 23 de novembre del 2019

La UAB i l’Ajuntament de Cerdanyola presenten els llibres guanyadors dels Premis Literaris 2019

El proper dimecres, 4 de desembre, tindrà lloc la presentació dels guanyadors dels Premis Literaris 2019: Roser Blázquez (Novel·la), Jordi Ferrer (Poesia) i Xavier Mas (Narrativa Breu per a Joves). L’acte es celebrarà al Museu d’Art de Cerdanyola a les 19 hores.



21/11/2019
El proper dimecres, 4 de desembre, se celebrarà l’acte de presentació de les obres guardonades als Premis Literaris 2019, que organitzen conjuntament la UAB i l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès.

Els autors i les obres premiades es van donar a conèixer el passat mes de maig en l’acte de lliurament de premis que es va celebrar a la Sala Teatre de la UAB, a la Plaça Cívica. Es tracta de Roser Blázquez amb La volada del pinsà (XXV Premi de Novel·la «Valldaura – Memorial Pere Calders»), Jordi Ferrer amb Carn estranya (XXIV Premi de Poesia «Miquel Martí i Pol») i Xavier Mas pel relat Lluny (X Premi de Narrativa Breu per a Joves «Caterina Albert»). Com en edicions anteriors, les obres han estat editades pel Servei de Publicacions de la UAB.

L’acte, que tindrà lloc a les 19 hores al Museu d’Art de Cerdanyola (MAC), comptarà amb l’assistència de Carlos Cordón, alcalde de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès; Carlos Sánchez, vicerector de Relacions Institucionals i de Cultura de la UAB; Josefa Rivera, regidora de cultura de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès; i dels autors dels llibres. Durant la presentació s’anunciaran les bases de la convocatòria dels Premis Literaris 2020 i s’amenitzarà la trobada amb l’espectacle El mot és teu!, de l’il·lustrador Joma i el músic Miquel Jordà. Finalment, es lliuraran els premis de l’edició 2019 de la Nit Lab-MAC, celebrada el passat octubre al Museu d’Art de Cerdanyola.


https://www.uab.cat/web/sala-de-premsa/detall-de-noticia/la-uab-i-l-8217-ajuntament-de-cerdanyola-presenten-els-llibres-guanyadors-dels-premis-literaris-2019-1345667174054.html?noticiaid=1345801228370

dissabte, 9 de novembre del 2019

PRESENTACIÓ DE LA NOVEL·LA "LA VOLADA DEL PINSÀ"

Ens complau convidar-vos a la presentació dels llibres guanyadors dels Premis Literaris 2019organitzats per la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès, que tindrà lloc el dimecres 4 de desembre, a les 7 del vespre, al Museu d’Art de Cerdanyola (MAC) – Can Domènech (Carrer de Sant Martí, 88. Cerdanyola del Vallès).

La volada del pinsà, 
XXV premi Valldaura-Memorial Pere Calders


diumenge, 3 de novembre del 2019

BEN AVIAT, UN PINSÀ AIXECARÀ LA VOLADA...


La volada del pinsà
XXVè premi de novel·la Valldaura-Memorial Pere Calders 2019

Fotografia d'Oriol Blàzquez
"A dins, l'estat era deplorable i una fortor desagradable d'humitat es respirava en l'ambient. En la penombra, hi va trobar un sac foradat, restes d'eines trencades i excrements d'animals. En un racó, unes quantes plomes i uns ossos que li van semblar de conill, feien pensar que allò s'havia convertit en el cau d'alguna bèstia.
     Va avançar en direcció a una petita finestra que hi havia a la paret del fons i que mantenia només un porticó, estellat per la humitat. Per arribar-hi, va haver de vorejar la mola que reposava sobre una superfície alçada. A primer cop d'ull, li va semblar que estava en prou bones condicions, amb les dues lloses ben encaixades, una sobre l'altra, malgrat que tota ella era bruta de terra i palla.
     Repenjant-se al marc, fra Bernat es va abocar a la finestra. Les aigües del riu s'arremolinaven sota la paret del darrere de l'edifici en una mena de bassa construïda per contenir el màxim de cabal i s'esmunyien per una obertura reixada que els permetia el pas cap a l'altra banda del riu. Fra Bernat va imaginar que, anys enrere, era des d'aquella forcadura que es devia controlar el cabal que entrava al molí.
Es va fixar en les bigues, algunes d'elles plenes de nius d'oreneta i, en un racó, un grup de rats-penats apinyats que dormien cap per avall. Va mirar de nou per la finestra, ara del segon pis, i l'alçada el va impressionar. L'aigua era abundant, i l'estructura de l'edifici estava en prou bones condicions. Caldria reconstruir el mecanisme i arreglar el lloc, però estava segur que, entre tots, podien fer-ho. L'emoció el guanyava per moments".
fragment



dissabte, 26 d’octubre del 2019

NO ES POT RETENIR EL VENT...


(fragment de El bufó que va haver de marxar de Palau)
 
Després de la meva estada al Desert Interior, necessitava recuperar forces. Així que em vaig quedar uns dies a casa de la Bruixa del Desert que em preparava unes menges especials i uns beuratges perquè m'anés refent a poc a poc.
Els dies passaven, i jo m'anava acostumant a viure al desert amb la remeiera d'ànimes. Quan recordava la primera impressió que em va causar i aquella discussió que em va fer fugir d'ella, tot jo m'empegueïa. Cada matí la descobria més bonica i els seus ulls em reflectien un esperit noble i gentil, amagat rere aquell vel de beduïna.
Cada dia, mentre ella cercava plantes per a fer remeis jo preparava el dinar, quan ella munyia la cabra, jo feia llenya de cactus per a encendre el foc, jo cantava per a ella cada vespre i ella m'explicava els secrets del desert sota la llum de les estrelles.
―L'altre dia em vau parlar de l'Arbre de l'Autenticitat, allà on comença el Camí de la Plenitud ―vaig dir-li un capvespre―. M'agradaria conèixer-lo, m'hi podríeu acompanyar?
―No, no puc. Aquest camí s'ha de fer sol. I l'Arbre segur que té un missatge únic i irrepetible per a vós.
I, abaixant la mirada, va continuar.
―Però heu de saber que l'Arbre de l'Autenticitat és una porta sense retorn.
―Sense retorn? ―em vaig entristir.
Ella va prémer els llavis.
―No es pot retenir el vent. Si l'empresones, deixa de ser vent.
No vaig gosar contradir-la, malgrat que vaig llegir en la seva mirada una ombra d'ambigüitat.
―Res no ens pertany, Manelic ―va continuar ella―. No podem retenir res ni ningú. Retenir, lleva la llibertat de l'altre. No podeu deixar de fer el vostre propi camí. Jo també us trobaré a faltar.
―Potser puc esperar uns dies més, quan les condicions del desert siguin propícies.
―Res no és més propici que l'avui. No us ho penseu més. Aneu a fer la bossa i demà, amb les primeres llums de l'alba, seguiu el que us mana el cor.
No vam dir-nos res més i, al cap d'una estona, em vaig aixecar a preparar el meu sarró. Aquella nit, ajagut sobre la màrfega, gairebé no vaig dormir. Sentia que la Bruixa del Desert es regirava en el seu jaç esperant també que la son vingués a trobar-la. Era la persona més especial que havia conegut mai. Per a mi, seria sempre la meva Fada del Desert.

diumenge, 29 de setembre del 2019

TOSSUT I DIGNE

 HAIKU* en record d'aquell 1 d'octubre de fa dos anys




Del tronc escapçat

neix rebrot d'esperança.

Tossut i digne.


* Un Haiku és un poema curt d'origen japonès de tres versos de 5, 7 i 5 síl·labes

dimecres, 25 de setembre del 2019

LA SAVIESA DEL PAGÈS BENEIT




Diu que en un poble, a dalt de les muntanyes, hi vivia un pagès que tothom tenia per beneit. Quan s'acostava el temps de la sembra, els veïns ja se'n reien i feien broma quan el vell agafava el sarró i sortia a sembrar el seu camp.
Dins el sarró hi duia dos tipus de llavors. En una butxaca, hi portava les bones, les que li donarien bons fruits a finals d'estiu. I, a l'altra, llavors de malesa, la que tots els pagesos s'escarrassaven a eliminar dels seus camps i horts. I les sembrava ben barrejades, aquí i allà.
Quan la gent li preguntava per què espargia llavors de males herbes juntament amb les bones, ell sempre s'encongia d'espatlles i deia:
Mai se sap si és bo o dolent, tot depèn de cada moment... ―i continuava sembrant.
Any rere any, els veïns reien per sota el nas quan el veien segant la mala herba i destriant, amb gran feinada, la grana del bardissam.
―Vós no us canseu de treballar en va! ―li retreien els altres―. Sembreu només allò que és bo, i no us caldrà esllomar-vos com feu ara!
Mai se sap si és bo o dolent, tot depèn de cada moment... ―responia de nou el pagès i continuava treballant en silenci, incansable.
Però un any va haver-hi una gran sequera. El sol escalfava més fort que mai i assecava la poca humitat que la terra retenia. La superfície es va esquerdar i les llavors es van ofegar sota aquell sol de justícia. Però al camp del vell pagès, la malesa, sempre tan soferta, va cobrir tota la superfície i les bones llavors van poder germinar sota la seva ombra. I van aprofitar cada gota d'aigua del sòl que, protegit per la capa de bardissa, no es va assecar com la resta dels camps. I el vell pagès va ser l'únic que, aquell any, va fer collita.
Mai se sap si és bo o dolent, tot depèn de cada moment... ―els va recordar mentre els altres el miraven amb recel.
Però al cap d'un any ja alguns havia oblidat aquella sequera lamentable i tornaven a riure del pagès que, un cop més, sortia de bon matí amb el seu sarró ple de llavors de grana i de bardissa.
―Mireu-lo de nou com sembra. On s'és vist, sembrar bardissar! L'any passat va tenir sort, però mireu els núvols, aquest any d'aigua no en faltarà! ―comentaven els veïns a la taverna del poble.
I així va ser. Aquell any les pluges es van fer mestresses de la primavera. I va ploure tant i tant, que les riades es van emportar tot allò que van trobar pel mig. I aquell poblet de muntanya va patir, més que cap altre, les esllavissades dels camps de fort pendent. I no només van perdre la collita, sinó que molts conreus van quedar malmesos per sempre, ja que l'aigua va arrossegar cap a la vall la terra bona.
Però el camp del vell pagès va aguantar la fúria de les riades. Gràcies a les arrels de la gatosa, la terra va aguantar ferma i l'aigua es va escórrer per sobre el mantell verd. De nou, les llavors bones van poder germinar i créixer sota la capa protectora de la bardissa.
Aleshores, tot el poble va haver de reconèixer la saviesa del vell pagès que, malgrat els escarnis, no havia desistit mai, sempre segur del que feia.
I diuen que, a partir d'aleshores, tots els veïns d'aquell poble surten cada any a sembrar amb un sac de dues butxaques plenes de llavors ben diferents. 
Perquè ja se sap que... res és bo o és dolent, tot depèn de cada moment!


diumenge, 18 d’agost del 2019

AL TIL·LER...




Abraçada amb el cor a tes branques robustes,
suporto vents, sequeres i gelades
amb l'única esperança, resignada,
de refer-me, un any més, sota la teva ombra.

dilluns, 12 d’agost del 2019

ENTREVISTA A LA REVISTA LA TOSCA


Entrevista realitzada per l'Elisa Roca a la revista La Tosca núm. 786 (juliol-agost 2019)

Parlem amb Roser Blàzquez, barcelonina de naixement i moianesa des de 2004. És la vigent guanyadora amb l'obra titulada La volada del pinsà del XXV Premi ‘Valldaura-Memorial Pere Calders’ de novel·la, que cada any atorga l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès conjuntament amb la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Aquesta edició ha comptat amb 51 originals presentats a concurs, la qual cosa denota la bona salut en l’àmbit literari català que es viu a hores d’ara. Encara sorpresa pel premi, ja treballa amb el Servei de Publicacions de la UAB per anar perfilant els detalls sobre l’edició de la novel·la premiada que serà presentada en l'acte de Premis Literaris, a principis de novembre, a Cerdanyola.

Roser, ens coneixem de fa anys i conec el teu amor per l’escriptura però per posar en antecedents als lectors, ens pots explicar com t’inicies en l’art d’escriure i quines són les teves influències literàries?
Des de ben petita que m'ha agradat molt llegir i escriure. El primer conte que tinc, el vaig escriure amb només sis anys. Encara guardo dins una carpeta un bon grapat de contes escrits durant la infància i l'adolescència. Després vaig deixar d'escriure una llarga temporada. No hi vaig tornar fins fa uns anys, quan em vaig matricular a un curs de Narrativa a l'Escola d'escriptura de l'Ateneu Barcelonès. Em va agradar tant que vaig decidir continuar els estudis cursant l'Itinerari per a escriptors en la modalitat de novel·la. A partir d'aquest moment, ja no he deixat d'escriure.
Se'm fa difícil saber quines són les meves influències literàries perquè sempre intento aprendre dels diferents autors/es que llegeixo. Reconec que sóc una apassionada de la lectura. Llegeixo molt, i des de ben jove. I segur que el fet de llegir tant, ha macat el meu estil literari en molts aspectes.
Però si haig de dir un nom, l'autora que crec que més m'ha marcat és la Mercè Rodoreda. M'encanta la seva mirada, com descriu amb els cinc sentits, el seu domini de la llengua, la creació i la psicologia dels seus personatges...

Què ha suposat per a tu guanyar aquest premi, de reconeguda importància en l'àmbit català?
Va ser una sorpresa molt gran perquè no m'ho imaginava gens ni mica. Es presenten moltes novel·les i el nivell és molt alt. En l'actualitat no és gens fàcil que una editorial aposti per un autor o autora novells i els concursos són una porta oberta a una possible edició, si és que guanyes. Però, més enllà de si l'editen o no, aquest reconeixement és per a mi la confirmació d'una feina ben feta i la valoració de tant d'esforç i dedicació.
La volada del pinsà” ja havia quedat finalista en el concurs Autor revelació el 2016 organitzat per l'editorial Rosa dels Vents i l'Ateneu Barcelonès.

Tot i que l'obra premiada és una novel·la, la teva trajectòria va molt lligada al conte, oi?
Escriure una novel·la és molt complex i demana molt de temps i dedicació. De fet, “La volada del pinsà” em va costar gairebé quatre anys escriure-la i donar-la per acabada. En canvi, els generes curts, et permeten escriure més i gaudir dels resultats de forma més immediata. En general són més agraïts i més fàcils de publicar i enviar a concursos locals.
Personalment, m'agrada molt variar, obrir-me a descobrir i provar nous gèneres. La novel·la és un gènere major, un gran projecte (la creació d'un món sencer, uns personatges, una història farcida de conflictes...) però el conte i el relat curt demanen de molta més tècnica i precisió.
Un cop acabada la novel·la em va venir de gust explorar el món del conte. He escrit contes curts i contes llarg per a adults i també algun per a infants. També microrelats, alguna llegenda... Cada un és un món i té les seves característiques específiques. Amb la poesia m'hi he atrevit poc. És el gènere que més em costa.

Però no ha estat l’únic reconeixement o premi que has tingut al llarg dels anys...
A part de la novel·la, alguns dels meus escrits curts han estat premiats a diferents concursos locals: Manresa, Moià, Santa Eulàlia de Ronçana, Matadepera, Balaguer, La Seu d'Urgell, Hostalets de Balenyà i Sant Antoni de Vilamajor.
També alguns han estat publicats en revistes: Inèdits, Lo Càntich, revista Valors, Diari El Segre o algunes revistes locals. També he participat dos anys amb l'ARC (Associació de relataires en català) en l'edició d'un llibre solidari a favor de la Marató de TV3.
Aquest curs també hem rebut un reconeixement especial del premi Joan Profitós (i de rebot, un guardó de Sant Jordi atorgat per l'Institut d'estudis catalans) amb el projecte d'educació emocional i creixement personal que estan treballant els nens i nenes de sisè de l'Escola Pia de Moià a partir d'un conte llarg que vaig escriure ja fa anys “El Bufó que va haver de marxar de Palau” i que narra el camí personal d'un Bufó en la recerca del sentit i l'autenticitat del viure.

Roser, què podem trobar al teu blog http://pescamots.blogspot.com/?
Ja fa anys que tinc un bloc molt senzill on comparteixo allò que escric. A vegades hi penjo textos, o notícies, publicacions... Tot el vinculat a l'escriptura.

A partir d’ara, cap on s’encaminen els teus passos en el camp de l’escriptura?
Fa temps que tinc ganes d'escriure una altra novel·la; de fet, ja tinc la història al cap. Però em falta llençar-m'hi i aconseguir trobar el temps i la inspiració necessàries en el dia a dia i poder ser prou constant i fidel al llarg del temps. Escriure una novel·la és apassionant pel fet de crear tot un món, però justament per això, demana una dedicació i constància que no acabo de trobar. Aquest premi, però, m'ha animat força, així que no descarto posar-m'hi aviat. I no deixar d'escriure relats curts, tampoc. Potser massa reptes per poc temps!


Des de LA TOSCA li donem l’enhorabona pel premi aconseguit i esperem poder trobar ben aviat la novel·la a les llibreries.I, sobretot, a esperar la pròxima...

dimarts, 6 d’agost del 2019

EL BUFÓ I TU...


 En agraïment a tots aquells i aquelles que han llegit "El Bufó que va haver de marxar de Palau" i m'han fet arribar els seus comentaris.



Tu també...

ets alcalde, habitant del Poble de la Calma,
quan saps escoltar els batecs del meu cor
i em comparteixes el que el teu cor anhela.

ets pescador, Artesà del Saber Esperar i Saber Acollir,
cada cop que vius plenament el present
i, amb joia i il·lusió, m'ho encomanes.

ets bon pastor quan em mires als ulls i em reconeixes,
quan em fas saber allò que em fa especial.
Quan em crides pel meu nom.

ets ermità, esperit que contempla,
perquè t'emociones davant del sol que es pon,
i, en silenci, agraeixes a Déu tanta Bellesa
amb un cor humil.

ets sembrador perquè plantes llavors d'esperança
a cada persona que estimes,
quan comparteixes música i poesia,
quan encomanes el goig de créixer i fer-se gran.

ets Bruixa del desert
(o potser hauria de dir Fada?)
perquè saps estimar.
I m'acceptes tal com sóc.
I m'escoltes i emmiralles.

ets l'Alí de l'Oasi quan m'aculls,
quan m'obres casa teva. I el teu cor.
I em regales l'amistat més sincera.

I ets Bufó perquè ets valent i fas camí.
Perquè cantes l'Amor i l'Esperança.
Perquè deixes petjades de poemes
i dolces melodies per allà on passes.

Perquè rius.
I perquè portes un sarró virolat, farcit de Vida.
I quan plores,
els teus ulls prenen el dolç color de la mel.

Perquè, a voltes, tens por.
I dubtes, en ple desert, quan la soledat s'imposa.
Perquè busques, incansable, l'Autenticitat de viure
que enfonsa les arrels en el Perdó tan anhelat.

I perquè, a cada albada, despertes, inevitablement,
l'Essència que portes dins.

I, sobretot, perquè el teu cor és Bell;
tan Bell com una senzilla flor virolada.

Cuida-la. Rega-la quan la terra sigui eixuta, ni poc ni massa,tan sols el just perquè no pateixi set. Quan faci calor, posa-la a l’ombra i quan glaci, a l’hivern, protegeix-la dins el sarró. I recorda sempre que és fràgil, tan fràgil com el teu cor; heus aquí perquè és tan Bella!”

fragment d'"El Bufó que va haver de marxar de Palau"

dissabte, 20 de juliol del 2019

PELL AMB PELL

 


Quan ta llum se'm fa carícia,

resto nua davant teu.

I en la còmplice abraçada

una llàgrima d'argent.

Pell amb pell,

som lluminosa solitud.



diumenge, 14 de juliol del 2019

MÉS ENLLÀ DE LES PARAULES... QUAN NOMÉS PLOU SOTA ELS ARBRES




Hi ha un moment, després de la tempesta, que només plou sota els arbres.
L'instant en què el refugi deixa de ser-ho, 
i tot convida a sortir de nou, sota el cel de plom.
Cap aixopluc ens empara per sempre.
I només quan, passat el ruixat, ens atrevim a exposar-nos a la intempèrie de la vida,
descobrim més enllà de la nuvolada un univers que desconeixíem.
És just en aquell moment. Després de la tempesta.
Quan només plou sota els arbres.

diumenge, 7 de juliol del 2019

SORTIT DE LES CENDRES: VAIXELL PIRATA


Escrit en record de l'incendi que va cremar el 1998 gran part del Bages i el Solsonès. 
Avui en solidaritat a la gent de les terres de l'Ebre.

Busco el vaixell i no el trobo, tot i que sé que el foc no devora pas la pedra. Perquè el meu vaixell era roca, invencible a l'embat de les ones i temporals imaginaris, a l'embranzida dels pirates que ens atacaven dins la boscúria. Pal de pi, emergent d'una esquerda, brandant vela verda de fulla tot l'any. I aquell racó amagat, magatzem de pinyes seques, per quan s'acostava l'enemic. On ets vaixell d'infància, ara? L'incendi et cremà la vela i et robà el mar. Però jo, avui, malgrat la innocència perduda, em resisteixo a creure que tu has naufragat. 

Primer premi
Consorci de normalització lingüística, Manresa, 2015

diumenge, 30 de juny del 2019

ARTICLE A LA REVISTA "LA TOSCA" núm. 785

"EL BUFÓ QUE VA HAVER DE MARXAR DE PALAU" VA ALS PREMIS SANT JORDI 2019




“El Bufó que va haver de marxar de palau” és el títol d’un llibre que ha ramificat cap a una proposta multidisciplinària que vol incidir en l’àmbit de la consciència emocional a l’aula. 

L’estil del redactat i el contingut pròpiament del llibre han fet que hagi tingut una bona acollida a la nostra escola, l’Escola Pia de Moià, i més enllà. En concret, en Manelic ha estat descobert per l’alumnat de sisè de primària. 

“El Bufó” no ha arribat sol a l’aula, sinó que ha entrat acompanyat d’una proposta pedagògica en clau d’activitats ideades per treballar el món emocional, així com poesies i cançons vinculades al llibre.

Fruit d’aquest treball se n’ha derivat una menció honorífica dins els premis Joan Profitós 2019, la qual cosa ha fet que, a la vegada, el projecte hagi estat reconegut en el marc dels premis Sant Jordi 2019, promoguts per l’Institut d’Estudis Catalans.

Com a equip humà, que liderem aquest projecte i que ens sentim units per la inquietud cap a una nova mirada en el paradigma educatiu, expressem la nostra alegria i ens sentim esperonats per seguir endavant amb la nostra tasca.



Raül Benéitez, Isabel Serra, Núria Trullà i Roser Blàzquez
Autors del projecte

diumenge, 26 de maig del 2019

UNA LLEGENDA PER A BALAGUER


Fa un parell d'anys, vaig tenir l'honor de regalar una llegenda a la ciutat de Balaguer que explica l'origen misteriós de l'or trobat al Segre.

Les llegendes són narracions populars que barregen elements reals amb altres de fantàstics. Gràcies al V premi Siryab, vaig escriure aquesta llegenda que va ser premiada i que ara forma part de l'imaginari de la ciutat de Balaguer.


LES LLÀGRIMES DEL SEGRE


Carregada amb un sac a l'esquena, la Isaura baixava cada dia fins a la riba del Segre. Privada dels jocs d'infants, la seva vida era al riu on recollia canyís per vendre a la plaça del Mercadal. Sovint, mentre feinejava, entonava cançons tristes; des de feia temps, la pobresa i la malaltia causaven estralls entre la seva gent de Balaguer i no veia cap esperança d'un futur millor. Si ella pogués fer-hi alguna cosa... Però res estava a les mans maltractades d'aquella minyona de cor generós que no era més que una pobra recol·lectora de canyissar.
Un vespre, un cop net i lligat el senill, la Isaura va apropar-se a la riba. Embadalida per la bellesa de les aigües transparents, va seure sobre una roca i es va posar a cantar la cançó més trista que mai havia sortit dels seus llavis. Les llàgrimes li van regalimar galtes avall i van caure al riu, barrejant la seva salabror amb el corrent fred de les muntanyes. Un ventijol es va girar vora la riba i li va semblar que el canyís es movia i l'envoltava, talment la volgués abraçar. Aleshores, va sentir una veu suau, com un murmuri de vent: Isaura, Isaura... No veia a ningú, però la crida persistia. Isaura. Isaura. Es va apropar on li semblava sentir la veu, però allà només hi havia canyissa escampada vora l'aigua.
Digueu. Qui sou? ―va preguntar, esporuguida.
Aleshores va sentir allò que mai explicaria a ningú per si la prenien per folla.
He sentit el teu cant trist i he tastat les llàgrimes que has vessat per la gent del teu poble que pateix fam, malures i pena. Talla una canya de senill, fes-ne una flauta i, d'aquí tres nits, torna. Quan sigui ben fosc, toca sense parar la mateixa melodia que avui t'ha fet plorar”. La Isaura, sorpresa, no va gosar contradir aquell estrany mandat. I, tal com li havia requerit, va tallar una tija de canyís i en va construir una flauta.
Tres dies més tard, quan el sol es va pondre, es va dirigir d'amagat cap aquell racó on li semblava que el riu li havia parlat. Quan ja era ben fosc, la Isaura va treure la flauta i va tocar aquella melodia tan sentida que cantava la pena del seu poble. El so que emanava del flautí era tan dolç i suau que la Isaura es va emocionar. I, amb les seves primeres llàgrimes, el cel també va començar a plorar. Primer va ser una estrella que, fugaç, es va desprendre de la negra nit. I després una altra. I una més. I, a mesura que la melodia s'escampava per la vall, la Isaura va veure, amb els ulls negats, com milers d'estrelles queien dins el riu. Llàgrimes vives i daurades que també ploraven la dissort del seu poble. I així, fins a l'alba.
Al matí, a la plaça de Balaguer només es parlava d'aquella música misteriosa que havia acompanyat el son dels vilatans i d'una estranya pluja d'estels mai vista. Tothom feia les seves cavil·lacions, només la Isaura callava darrere un gros feix de canyís.
Esvarats, van arribar un grup d'homes del riu que asseguraven que aquella nit havia esdevingut un miracle. Entre la sorra de la llera, havien aparegut pedretes d'or que brillaven com el sol del migdia i que, per menudes que fossin, traurien de pena la gent de Balaguer quan les venguessin als comerciants que anaven cap a Lleida. Tothom va córrer cap al riu. Només la Isaura es va quedar a la plaça, darrere la seva estesa de canyís. Dins la butxaca del davantal encara hi duia la flauta. La va acariciar mentre les aigües fredes del Segre s'obrien camí enllà. La Isaura va somriure. El riu li havia regalat la seva veu i un grapat de llàgrimes d'or.