―I
si no me'n surto, Eva?
La
cambrera ens va portar dues tasses de xocolata fumejants i un plat
amb melindros que va deixar sobre la taula. L'Eva va posar els ulls
en blanc.
―Sí,
ja ho sé, tu ho veus tot molt fàcil, però jo aquesta nit no he
aclucat l'ull. I és que no sé què fer. Diuen que volen una
resposta ràpida però... a mi que no em vinguin amb presses! Vols
dir que tanta urgència no amaga algun interès que se m'escapa? I si
se'm volen treure de sobre? ―la cara d'incredulitat de l'Eva
empassant-se una cullerada de xocolata calenta em va fer reaccionar―.
Bé, potser no. Sempre m'han tingut en consideració i em consta que
em valoren. Ai, no sé. Però si tot va bé, per què volen que marxi
del despatx per obrir aquesta nova oficina? Per tenir-me lluny,
potser? I si és un fracàs? Aleshores, apa reina, ens sap molt de
greu però... a les llistes de l'atur!
L'Eva
es va llepar els llavis i se'ls va eixugar amb el tovalló de paper.
―L'imbècil
de l'Ernest s'enfilarà per les parets quan ho sàpiga. Doncs que es
foti, que a mi els clients no em cauen del cel, eh! ―amb un gest
desmenjat vaig apartar la tassa del meu davant―. Preferiria que el
Vendrell m'hagués cridat al despatx i m'hagués etzibat: el mes que
ve obrim oficina i et traslladem. Començaràs el dia u. Dat i
beneit. Ah, però no! M'havia de dir, mira, el negoci va bé i
m'estic plantejant obrir una nova oficina, però necessito algú de
confiança i he pensat que tu podries encarregar-te'n. Ara tinc una
bona oportunitat, una oferta de local immillorable, però depèn de
tu. Que no és ell el director? Per què em carrega a mi aquesta
responsabilitat? Eva, que m'escoltes?
Ella
continuava sucant un melindro rere un altre. Com podia menjar tant!
Estava seca com un clau i no sé on ho posava.
―Diu
que al despatx nou es contractarien un parell de persones que
estarien sota la meva responsabilitat. Buf, això del personal sí
que em fa més por que una pedregada! ―el tovalló de paper ja
estava fet una pelleringa entre els meus dits.
―Perquè
tu... si estiguessis al meu lloc? ―era la pregunta més absurda que
podia fer-li, i jo ho sabia. Ella m'hauria trucat saltant d'alegria i
estaríem brindant amb cava. Ara era la cullereta la que patia un
sever maltractament després de la desintegració total del tovalló―.
Tu no veus alguna cosa estranya en aquesta proposta? A mi és que em
fa mala espina. Eva, coi, diga'm que tinc raó! ―una altra frase
totalment absurda.
Va
mirar el rellotge i va fer cara de sorpresa. El temps havia passat
volant, va dir, i s'havia d'afanyar si no volia perdre el tren. Es va
aixecar d'una revolada, es va embolicar el mocador al coll i es va
cordar l'abric. Jo ni em vaig moure: tranquil·la, ja pago jo, vaig
pensar. Ella em va fer un petó a cada galta. Truca'm quan estiguis
instal·lada a la nova oficina. I va marxar corrents. L'Eva era tan
confiada que, fins i tot, es refiava en la puntualitat de la Renfe.
Un
cop sola, vaig respirar fondo. Davant meu, al lloc que havia deixat
buit l'Eva, hi havia dues tasses ben escurades i un plat amb quatre molles de melindro. Me les vaig quedar mirant. Si renunciava ara a
aquella proposta, en adonar-me'n, potser ja seria massa tard. Algú
altre s'hauria fotut la meva xocolata!
