LA LLEGENDA DELS DOS REIS

Explica la llegenda que hi havia dos reis que estaven enfrontats des de feia tants anys que ja no recordaven quin era el motiu que els separava. Cada rei, tibat i orgullós, defensava ser més poderós i important que l'altre i tenir sempre la raó.

Un dia van rebre la visita d'un erudit filòsof que els va assegurar tenir la resposta de qui era el més important dels dos. Decidits a demostrar la seva veritat, van contractar els seus serveis.

El mestre els va convocar, abans del capvespre, en una clariana del bosc, que quedava al bell mig dels seus regnes. Els dos reis van arribar ben puntuals, acompanyats de tot el seu seguici. El savi els va fer acostar tots dos al centre de la clariana i va demanar al primer rei que mirés a través d'un objecte llarguerut, que ell anomenava calidoscopi, i li va demanar que descrivís què hi veia.

―És una gran flor amb pètals de cristall d'un groc intens, preciosa.

Aleshores, li va donar al segon rei.

―Són petites flors ataronjades. En puc comptar un bon grapat escampades arreu.

―N'esteu segurs?

―I tant, que sí! ―van respondre els dos, convençuts que l'altre mentia.

―Torneu-ho a mirar, doncs ―va dir el savi en el moment que ja fosquejava.

El primer rei va agafar el calidoscopi i se'l va tornar a acostar a l'ull.

―Caram! La flor ha desaparegut! Ara hi ha un munt de flocs de neu gebrada.

El segon rei també va mirar a través del tub.

―Oh! Ara hi veig el reflex de la lluna quan brilla sobre les aigües del llac.

El savi va agafar el calidoscopi i se'l va guardar dins la túnica.

―Recordeu la primera lliçó. “La realitat mai és única; tot depèn dels ulls que la miren i de les circumstàncies de cada moment”.

Aleshores els va proposar de pujar a la muntanya més alta de la contrada. Cada rei va escollir un grup de portadors que, carregant-los a les espatlles, es van enfilar muntanya amunt. Abans d'arribar, el mestre els va dir que havien de continuar a peu el darrer tram. Així que, mig entrebancant-se amb les capes, els dos reis van arribar al cim, esbufegant, acompanyats només del savi. Tot era silenci i només tenien la companyia del cel blau, la carena de muntanyes i, al fons, la vall.

―Digueu-me, qui dels dos té el castell més imponent? ―els va preguntar, aleshores.

―Jo! ―va respondre sense dubtar el primer rei― El meu castell té quinze torres i deu jardins. Hi viuen cent criats i cinquanta donzelles. I l'envolta un fossar amb vint cocodrils que es cruspeixen tot aquell qui em vol mal.

―Doncs el meu castell encara és més imponent perquè té una muralla amb dos-cents merlets que defensen un exèrcit de cent cinquanta soldats al meu servei. Crio cavalls de raça i l'anomenada de les meves quadres s'estén arreu del món.

―Així, els vostres castells són immensos i imponents, oi?

―Sí, i tant! ―van fer els dos monarques a la vegada.

―Doncs, cerqueu, ara, els vostres grans reialmes des d'aquest cim.

Els reis el van mirar, estranyats, i van començar a repassar amb la mirada cada racó del paisatge. Els va costar una bona estona trobar, amagats entre el paratge, els seus castells, que s'havien convertit en un minúscul puntet desdibuixat en immensitat del paisatge.

―La segona lliçó és aquesta, recordeu-la bé. “Res és tan important”.

Els dos reis no entenien on volia anar a parar aquell eminent filòsof. Els havia dit saber qui tenia la raó però, de moment, no semblava prendre partit per cap del dos.

―Per la darrera prova ―els va dir―, marxarem els tres tots sols.

Recelosos, van acomiadar els seus seguicis reials i es van endinsar a la boscúria. Al cap d'una bona estona de caminar, van arribar al riu, en un gorg d'aigües tranquil·les. El savi els va mostrar el fons, on es veia un cofre submergit, mig cobert de llot i pedres.

―Si voleu saber la veritat, cal que agafeu aquest cofre sense mullar-vos ni una gota els vestits.

―Això no és pas possible! El bagul està submergit i l'aigua arriba més amunt de la cintura d'un home! ―es va queixar un.

―Aquí no tenim pas cap criat a qui manar que ens tregui el cofre! ―rondinava l'altre.

―Aleshores, el vostre camí haurà estat en va. És dins el cofre on hi ha la resposta de qui dels dos és més important.

El savi va callar i es va ajeure a l'herba, tot esperant que els monarques prenguessin una decisió.

Els dos reis van dubtar què fer. Si marxaven, no sabrien mai qui era el més important dels dos.

―Treu-te la roba i baixa a cercar el cofre. Jo t'esperaré aquí per guardar-te la túnica i ajudar-te a sortir del gorg ―va fer el primer rei.

―I un be negre! Treu-te-la tu i jo t'esperaré a la riba per ajudar-te a pujar el bagul.

Després de molt discutir, i entenent que cap dels dos acceptaria les ordres de l'altre, van resoldre:

―D'acord, ara que no ens veu ningú, baixem-hi tots dos a treure'l. De fet, sembla que pesi molt i un de sol no podrà arrencar-lo del llot.

Així que els dos reis es van despullar fins a quedar ben nus, van deixar la roba al costat del savi que dormitava estirat a l'herba i van baixar al gorg a treure'n el bagul. Estirant un per aquí i l'altre per allà, van aconseguir arrencar-lo del fang i alliberar-lo de sota les pedres. Amb dificultat, el van arrossegar fins a la riba, on els esperava el savi assegut amb un branquilló a la boca.

―Enhorabona ―els va felicitar―. Teniu el cofre i la roba és ben eixuta. Obriu-lo, ara, i sortirem de dubtes.

Encara esbufegant per l'esforç, els dos monarques es van llençar sobre el cofre per obrir el fermall, que va cedir de seguida. A dintre hi havia un gros mirall.

―Què significa això? ―es va queixar el primer rei.

―On és la resposta? ―va rondinar l'altre.

―Què hi veieu reflectit?

Els dos reis van mirar l'espill i van emmudir de cop. Allà, hi havia dos homes totalment nus, molls i enfangats de cap a peus que, encara esbufegant, els miraven sorpresos.

―Què hi veieu? ―va insistir

―Dos homes molls i panxuts... ―va dir el primer rei, trasbalsat.

―Dos homes ben enfangats i nus... ―va dir el segon rei, avergonyit.

―El mirall no diu mentides. Això és el que som, quan deixem de banda títols, vestits, seguicis i castells. Tots compartim una humanitat comuna. La tercera lliçó, i definitiva, és aquesta: “Tots som iguals i valem el mateix. No hi ha ningú més important que un altre”.

I, a partir d'aquell dia, els dos reis van deixar de discutir sobre qui era el millor dels dos i van restar ben agraïts al savi filòsof que els havia ensenyat el camí de la pau.