PROSPERITAT?

En Moreno va arribar carregat amb una pesada capsa de cartró. El seguien una munió de nens encuriosits que, xisclant al seu entorn, gairebé el feien entrebancar. Saludà eufòric els homes que jugaven al dòmino enmig del carreró i va entrar a casa seva, una única peça amb una cortina de flors desgastada que separava la cuina del dormitori. Amb un somriure radiant, mostrant les seves dents blanques, deixà la capsa sobre la taula i en va treure un televisor. La Nana va fer un crit d'alegria i se li va llençar al coll i el besava mentre els petits xisclaven i saltaven esverats al seu voltant.

Però si ells no tenien llum, li va recordar ella, encara presa per l'emoció. Però això no era un problema, ell ja ho tenia tot pensat. Havia parlat amb un d'aquells joves que, per vint pesos, s’enfilaria al pal del carrer principal i empalmaria un nou cable a l’eixam de coure que, amenaçador, cobria el cel del barri.

Aquell vespre els veïns es van reunir davant la pantalla. En Moreno, eufòric, seia damunt una caixa de rom buida i la Nana, dreta al seu darrera, donava el pit al més menut mentre els altres dos se li arrapaven a les faldilles. Costava sintonitzar els canals i van haver de moure l’antena de banyes ara cap aquí, ara cap allà. Finalment, quan la van lligar amb un cordill sobre la teulada ondulada de zenc, la imatge va aparèixer borrosa i d'un color rosat. Tothom ho va celebrar aplaudint i amb crits d'alegria i en Moreno se sentia l'home més afortunat del món. Afortunat i important perquè ell havia aconseguit tenir el primer televisor de tot el barri.

Un veí va portar un parell de cerveses fredes del colmado, que això s’ha de celebrar! Quina sort que tens Moreno, l’envejaven els veïns. I ell reia i es mostrava cofoi davant de tothom però per dins pensava sí, però hauré de pagar dos-cents pesos cada mes i encara no sé d’on els trauré.

Li havia calgut empenyorar el rellotge i el transistor i aquell mateix matí s’havia venut l’únic balancí que tenien; al menys n’havia tingut prou per pagar l’entrada. Però estava orgullós d'haver-ho fet; ara se sentia feliç i admirat per tothom. En fi, va sospirar, ja trobaria la manera. Déu proveiria.

I si la porta de casa seva sempre havia estat oberta, a partir d’aquell dia el televisor també. La Nana i les veïnes no es perdien la telenovel·la del migdia, i en Moreno i els homes miraven partits de beisbol, sempre que els talls d’electricitat els hi ho permetien.

―Això sí que m’emprenya! ―es queixava indignat el Moreno quan la pantalla ennegria de cop―. Com pot anar bé el país si el govern talla la llum cada dos per tres?

Havent dinat, quan la xafogor es filtrava per tots els racons del barri, els homes es reunien a l'ombra dels carrerons enfangats discutint sobre política o el darrer partit de la lliga dominicana. Però en Moreno feia dies que ja no s'hi afegia. Mentre tots feien espetegar les fitxes de dòmino sobre el taulell, al ritme d’una bachata, ell restava assegut dins de casa, el cos amarat de suor i la mirada fixa a les notícies de la BBC. No entenc perquè ara els veïns posen la música tan forta, així és impossible sentir res! es queixava a la Nana. Però a ella li semblava que la música sonava com sempre.

En Moreno va començar a patir de mal d’esquena i deia que tot era culpa d’aquella baina de caixa de fusta i que ja es lamentava d'haver-se venut el balancí. Però es resistia a perdre's cap partit de la lliga americana.

S’aixecà un moment per estirar les cames. Feia una calor insuportable i va treure el nas per la porta cercant una mica d'aire. A fora, la Nana rentava en un gibrell ple de roba ensabonada. El cap, recobert de rul·los de colors, ressaltava encara més la seva pell fosca i brillant. Es fixà en el seu cos, excessivament arrodonit i ple de sécs, que restava empresonat sota el vestit de flors, tibant i suat. Un tros enllà, els nens, mig despullats i descalços, jugaven amb una pilota punxada al costat d’un gos famèlic que es llepava les nafres i espantava les mosques amb la cua.

Encara dret sota el llindar de la porta, en Moreno va tornar a mirar la pantalla del televisor. Un home amb roba d'esport aparcava un tot-terreny al jardí de casa seva i una dona, rossa i esvelta, sortia a rebre’l i el besava, apassionada. Palplantat, va tornar a mirar a fora. Si em vengués el televisor potser en tindria prou per marxar amb yola a Puerto Rico.