En
Moreno va arribar carregat amb una pesada capsa de cartró. El
seguien una munió de nens encuriosits que, xisclant al seu entorn,
gairebé el feien entrebancar. Saludà eufòric els homes que jugaven
al dòmino enmig del carreró i va entrar a casa seva, una única
peça amb una cortina de flors desgastada que separava la cuina del
dormitori. Amb un somriure radiant, mostrant les seves dents
blanques, deixà la capsa sobre la taula i en va treure un televisor.
La Nana va fer un crit d'alegria i se li va llençar al coll i el besava mentre els petits xisclaven i saltaven esverats al seu voltant.
Però
si ells no tenien llum, li va recordar ella, encara presa per
l'emoció. Però això no era un problema, ell ja ho tenia tot
pensat. Havia parlat amb un d'aquells joves que, per vint pesos,
s’enfilaria al pal del carrer principal i empalmaria un nou cable a
l’eixam de coure que, amenaçador, cobria el cel del barri.
Aquell
vespre els veïns es van reunir davant la pantalla. En Moreno,
eufòric, seia damunt una caixa de rom buida i la Nana, dreta al seu
darrera, donava el pit al més menut mentre els altres dos se li
arrapaven a les faldilles. Costava sintonitzar els canals i van haver
de moure l’antena de banyes ara cap aquí, ara cap allà.
Finalment, quan la van lligar amb un cordill sobre la teulada
ondulada de zenc,
la
imatge va aparèixer borrosa i d'un color rosat. Tothom ho va
celebrar aplaudint i amb crits d'alegria i en Moreno se sentia l'home
més afortunat del món. Afortunat i important perquè ell havia
aconseguit tenir el primer televisor de tot el barri.
Un
veí va portar un parell de cerveses fredes del colmado,
que això s’ha de celebrar! Quina sort que tens Moreno, l’envejaven
els veïns. I ell reia i es mostrava cofoi davant de tothom però per
dins pensava sí, però hauré de pagar dos-cents pesos
cada mes i encara no sé d’on els trauré.
Li havia calgut
empenyorar el rellotge i el transistor i aquell mateix matí s’havia
venut l’únic balancí que tenien; al menys n’havia tingut prou
per pagar l’entrada. Però estava orgullós d'haver-ho fet; ara se
sentia feliç i admirat per tothom. En fi, va sospirar, ja trobaria
la manera. Déu proveiria.
I si la porta de casa
seva sempre havia estat oberta, a partir d’aquell dia el televisor
també. La Nana i les veïnes no es perdien la telenovel·la del
migdia, i en Moreno i els homes miraven partits de beisbol, sempre
que els talls d’electricitat els hi ho permetien.
―Això
sí que m’emprenya! ―es
queixava indignat el Moreno quan la pantalla ennegria de cop―.
Com pot anar bé el país si el govern talla la llum cada dos per
tres?
Havent
dinat, quan la xafogor es filtrava per tots els racons del barri, els
homes es reunien a l'ombra dels carrerons enfangats discutint sobre
política o el darrer partit de la lliga dominicana. Però en Moreno
feia dies que ja no s'hi afegia. Mentre tots feien espetegar les
fitxes de dòmino sobre el taulell, al ritme d’una bachata,
ell restava assegut dins de casa, el cos amarat de suor i la mirada
fixa a les notícies de la BBC. No entenc perquè
ara
els
veïns posen la música tan forta, així
és impossible sentir res! es queixava a la Nana.
Però
a ella li semblava que la música sonava com sempre.
En
Moreno va començar a patir de mal d’esquena i deia que tot era
culpa d’aquella baina
de caixa de fusta i que ja es lamentava d'haver-se venut el balancí.
Però es resistia a perdre's cap partit de la lliga americana.
S’aixecà un moment
per estirar les cames. Feia una calor insuportable i va treure el nas
per la porta cercant una mica d'aire. A fora, la Nana rentava en un
gibrell ple de roba ensabonada. El cap, recobert de rul·los de
colors, ressaltava encara més la seva pell fosca i brillant. Es fixà
en el seu cos, excessivament arrodonit i ple de sécs, que restava
empresonat sota el vestit de flors, tibant i suat. Un tros enllà,
els nens, mig despullats i descalços, jugaven amb una pilota punxada
al costat d’un gos famèlic que es llepava les nafres i espantava
les mosques amb la cua.
Encara
dret sota el llindar de la porta, en Moreno va tornar a mirar la
pantalla del televisor. Un home amb roba d'esport aparcava un
tot-terreny al jardí de casa seva i una dona, rossa i esvelta,
sortia a rebre’l i el besava, apassionada. Palplantat, va tornar a
mirar a fora. Si em vengués el televisor potser en tindria prou per
marxar amb yola
a Puerto Rico.