 |
| Ceràmica de Gumersind Gomila |
el bec punxegut, la cresta plomada.
Amb un ull discret mirava l'amada
aquella puput que son cor amava.
Un tros més avall, tota estarrufada,
com si no el veiés la puput cantava
un cant presumit, que el vent enlairava,
per fer-la sentir molt més desitjada.
El puput bufà ses plomes daurades
i ella mostrà ses potes de marbre.
El cant fou respost: "puput" li cantava
mes ella fugí cap a una altra banca.
Cantant i volant, d'una banda a l'altra,
festejà el puput tota la jornada.
Però ella, coqueta, estira i amaga
fugí dins la nit amb la lluna blanca.
