L’home treu el cap per la cortina i diu au revoir a la dona que va col·locant a la lleixa les barres acabades de sortir del forn. L’olor de pa calent ho amara tot. Au revoir, li respon ella i es gira perquè la campaneta de la porta acaba de sonar i entra la primera clienta del dia, quan a fora encara és fosc.
L’home surt per la porta petita de l’obrador, amb el jove que fa d’aprenent. S’acomiaden fins al vespre. El jove pren la bicicleta i marxa carrer empedrat avall. L’home camina, arrossegant els peus. Un tros enllà, entra en una escala humida i fosca. Puja les escales fins al segon pis i posa la clau al pany.
El pis és petit. Una sala amb una calaixera, una taula rodona i un parell de cadires, una cuina estreta i una sola habitació amb un somier de ferro i un matalàs vell, arraconat a la paret plena de taques d’humitat. A la pica hi ha un got brut i un plat amb peles de taronja. L’home obre el rebost, que gairebé és buit, en treu un tros de formatge i se’l menja amb pa, lentament. La cafetera encara té xicòria d’ahir al vespre. Se la pren freda mentre escolta les notícies per la ràdio.
Les primeres llums del dia es deixen veure per sobre les teulades. Febles, encara. El cel es desperta ennuvolat, fa dies que gairebé no surt el sol i plovisqueja dia sí, dia també. L’home mira per la finestra i el seu rostre de galtes xuclades, cansat i absent, es reflecteix en els vidres entelats mentre va fent glopets. Es fixa en un ocell sobre la teulada dels veïns que picoteja alguna cosa entre les teules plenes de verdet i taques negres.
A la ràdio se sent la veu alegre de Charles Trenet cantant je chante, je chante soir et matin, je chante sur mon chemin... L’home deixa la tassa sobre la pica. Je chante, je vais de ferme en château, je chante pour du pain, je chante pour de l’eau... Tanca la ràdio i treu un quadern de la calaixera del menjador. Busca alguna cosa per escriure i, quan ho troba, seu a la taula rodona, davant del full. Té el blanc dels ulls envermellit. Escriu: Estimada Rosa. Avui té pressa per escriure. I ho fa amb una lletra bonica, de mestre d’escola, una mica inclinada cap a la dreta ...amor meu, no saps com et trobo a faltar! Soc viu, però fins ara no he pogut escriure’t. De lluny, se senten les campanes repicar. Són les sis ...ara sé que aquesta carta, per fi, arribarà a les teves mans... Comencen a caure les primeres gotes i esquitxen els vidres de la finestra del menjador. L’home, concentrat en la lletra, ni se n’adona.
L’home surt per la porta petita de l’obrador, amb el jove que fa d’aprenent. S’acomiaden fins al vespre. El jove pren la bicicleta i marxa carrer empedrat avall. L’home camina, arrossegant els peus. Un tros enllà, entra en una escala humida i fosca. Puja les escales fins al segon pis i posa la clau al pany.
El pis és petit. Una sala amb una calaixera, una taula rodona i un parell de cadires, una cuina estreta i una sola habitació amb un somier de ferro i un matalàs vell, arraconat a la paret plena de taques d’humitat. A la pica hi ha un got brut i un plat amb peles de taronja. L’home obre el rebost, que gairebé és buit, en treu un tros de formatge i se’l menja amb pa, lentament. La cafetera encara té xicòria d’ahir al vespre. Se la pren freda mentre escolta les notícies per la ràdio.
Les primeres llums del dia es deixen veure per sobre les teulades. Febles, encara. El cel es desperta ennuvolat, fa dies que gairebé no surt el sol i plovisqueja dia sí, dia també. L’home mira per la finestra i el seu rostre de galtes xuclades, cansat i absent, es reflecteix en els vidres entelats mentre va fent glopets. Es fixa en un ocell sobre la teulada dels veïns que picoteja alguna cosa entre les teules plenes de verdet i taques negres.
A la ràdio se sent la veu alegre de Charles Trenet cantant je chante, je chante soir et matin, je chante sur mon chemin... L’home deixa la tassa sobre la pica. Je chante, je vais de ferme en château, je chante pour du pain, je chante pour de l’eau... Tanca la ràdio i treu un quadern de la calaixera del menjador. Busca alguna cosa per escriure i, quan ho troba, seu a la taula rodona, davant del full. Té el blanc dels ulls envermellit. Escriu: Estimada Rosa. Avui té pressa per escriure. I ho fa amb una lletra bonica, de mestre d’escola, una mica inclinada cap a la dreta ...amor meu, no saps com et trobo a faltar! Soc viu, però fins ara no he pogut escriure’t. De lluny, se senten les campanes repicar. Són les sis ...ara sé que aquesta carta, per fi, arribarà a les teves mans... Comencen a caure les primeres gotes i esquitxen els vidres de la finestra del menjador. L’home, concentrat en la lletra, ni se n’adona.
