Quan avui he rebut aquesta fotografia d'anit, he pensat en el meu amic Bufó i en les seves reflexions al Desert Interior. Contenta de seguir sentint-lo viu i present, anys després.
 |
| Fotografia Oriol Blàzquez |
Un fil de plata que ho uneix tot
―Saps què pensava, Jo Mateix? Que, si hagués continuat tota la vida a Palau, com a Bufó del Rei i la Reina, potser mai no t'hauria pogut alliberar.
―Potser no... qui ho sap?―va fer ell mig badallant.
―Estic content i agraït que les coses hagin anat així.
I en aquell instant em vaig sorprendre d'aquella afirmació, ferma i convençuda, que sortia dels meus propis llavis.
Al Desert Interior els dies passen ràpid, molt ràpid, i els estels van començar a brillar en la nit que s'imposava, fins que es va deixar veure tota la Via Làctia, com un immens camí il·luminat que duia vers l’infinit.
―És preciosa! I brilla com si fos d'argent!
―La vida és una mica així, no et sembla? Un immens camí trenat amb fil de plata, que ho uneix tot. No vivim pas aïllats, nosaltres. Tots formem part d’un Tot, de la història, com cada una de les estrelles que formen aquest camí platejat.
Vaig assentir en silenci. Ell va continuar.
―I és aquest mateix fil platejat que ens ha unit per sempre més amb els qui hem conegut i hem estimat algun dia, encara que avui ja siguin lluny: el Rei, la Reina i el Reietó, els habitants i l’alcalde del Poble de la Calma, en Bernacó el Pescador, l’Avel·lí i en Marcel i les seves ovelles, l’ermità, el Sembrador d’Esperances i la seva dona, l’Alí i els habitants de l’Oasi, la Bruixa del Desert, i tots aquells que continuarem trobant en el camí. Tot ens uneix d’una forma especial i única amb els altres. Res no seria igual sense ells. I nosaltres no seríem qui som avui. No oblidis mai això.
fragment d'"El bufó que va haver de marxar de palau"
