"El dia s’ha despertat ben ennuvolat. A la Isabel li fa mal tot de tant estar-se dreta, i pensa que encara en té per una bona estona de fer cua. Hauria d’haver sortit abans, però avui se li han enganxat els llençols perquè anit va llegir fins ben tard. L’estómac li rondina; no ha menjat res, encara, només ha begut una tassa de cafè abans de sortir de casa, del cafè dels pobres, com en diuen, fet de xicòria torrada. L’octubre s’estrena massa fresc i la Isabel amaga les mans dins la butxaca de l’abric on porta, ben guardada, la cartilla de racionament i el moneder amb les pessetes.
La vella de davant seu no para de rondinar. Va vestida de dol, porta un mocador al cap, manteta grisa sobre les espatlles i fa estona que xerra amb una altra dona que porta un infant al coll i un altre arrapat a les faldilles. Darrere seu hi ha un home mal afaitat que fa olor de ranci i porta un sac buit a la mà. La Isabel veu que la cua és tan llarga que ja gira la cantonada. Pobra gent, pensa, no n’hi haurà per a tothom. Ella ja sap què és fer cua hores i hores i, abans d’arribar, que et diguin que s’ha acabat el pa fins a l’endemà, sentir el so metàl·lic de la persiana que s’abaixa i, resignada, haver de tornar a casa amb el cistell buit.
La cua avança, lentament, i la Isabel es va acostant a la porta del colmado. Una dona en surt amb un sac d’arròs. ¡Es el último, y me lo llevo yo! diu provocant a la gent que fa cua. Un home se li encara i algú la crida, mala bruixa!, però ella fuig amb el seu saquet d’una lliura d’arròs protegit sota l’abric. La gent està nerviosa i comença a discutir. Un tros enllà, algú intenta colar-se i la gent l’escridassa.
La Isabel avança un tros més i es fixa en la noia de l’anunci que han enganxat al vidre de l’aparador. Porta una diadema de ratlles, de conjunt amb la solapa del vestit i somriu, divertida, mentre serveix el licor en una copa amb talls de llimona. De fons, el mar amb una barca i unespalmeres dibuixades. Ron Negrita, licores Bardinet. Quin món tan llunyà, pensa. Potser és el que viu la Cinta, a Mèxic.
Entra al colmado. Darrere el taulell, l’amo i un jove amb bigotet i bata blava despatxen sense parar ni un moment. Avui hi ha sort, i la Isabel s’endú un sac de guixes, un pot de llet en pols i bacallà salat. Li tallen els cupons corresponents, paga i marxa.
Tot just sortir, comença a ploure i la gent de la cua s’afanya a amagar-se sota els balcons. La Isabel camina de pressa i no s’entreté davant del quiosc, com acostuma a fer. L’home s’afanya a protegir de la pluja les piles de premsa amb un plàstic. En passar pel costat, la Isabel només té temps de llegir, de resquitllada, la coberta d’un diari amb la foto de Franco i un titular ben gran: 1º de octubre, día del Caudillo. Franco es España".
