POEMA DE NADAL, A COP DE PEDAL

Arbre de Nadal, Jordi Soler i Aitor Alkorta

 Roda el món

tot fent el bé

i torna al Born

quan és Nadal.

Deixa't brillar,

pas de pardal,

i cada ovella

al seu corral.

Sia l'estel

l'Infant del Born

que ens doni llum

per rodar el món.

BON NADAL!

UN LLIGAT ANTIC

 

    Vaig afegir més llenya seca i el foc va revifar. Amb els ulls tancats, vaig acostar les mans a la foguera. Les flames em van retornar l’escalfor. Lentament, les parets de la cova van pintar-se d’ombres tremoloses i jo em vaig disposar a torrar el pa. Sentia el crepitar de les flames i, de lluny, només el crit d’algun gamarús que sortia de cacera.

    Però des de la penombra, semblava que aquell feix robat em cridava des de l'altre extrem de la cova. Em vaig aixecar i el vaig anar a buscar. Apropant-lo al foc, el vaig observar amb atenció. Tenia la coberta de pell d’un marró gastat, com si el pas del temps l’hagués maltractat, i una cinta el fermava amb un llaç. Desprenia una olor intensa, de pols i cera vella; es veia que aquell feix tenia moltes llunes. En obrir-lo, va cruixir. Els fulls eren de paper esgrogueït i plens de lletres dibuixades amb tinta negra que jo no podia comprendre, però que em van captivar des del primer moment pel seu traç. Jo no en sabia de lletra, que això no era pas per la gent com jo, però sí que em van atreure els petits dibuixos amb ocells, flors i fulles que decoraven la part superior d’alguns escrits. De tant en tant, n’hi havia altres més grans i que mostraven una dona jove i bella, vestida amb robes bones, collint pomes d’un jardí, banyant-se nua al riu, escrivint amb una ploma de colors sobre un pergamí o acariciant una coloma dalt de la torre d’un castell. Una jove bella però que deixava veure en el seu rostre una gran tristor.

    El moviment grogós de les flames donava vida a aquella dona a cada moment i els meus ulls la van sentir moure’s, silenciosament, com si prengués vida. I, per un instant, em va semblar, fins i tot, que intuïa, entre aquells traços, la seva veu oculta i esquerdada pel plor.

    Sobresaltat, vaig tancar el lligat de cop. I el vaig fermar de nou amb la cinta. Què tenia allò que m’embruixava? El vaig tornar dins la saca, ben tancat, i vaig lligar el sac amb un cordill. Ben fort. Fos el que fos el que s’hi amagava, no sortiria tan fàcilment. Abans d’adormir-me, vaig decidir que l’endemà em desfaria d’aquell fútil inútil i misteriós, estimbant-lo barranc avall. Però no ho vaig fer mai. Si ho hagués fet, potser avui encara seria viu.

fragment de "El lligat d'en Capablanca"