Fa un parell d'anys, vaig tenir l'honor de regalar una llegenda a la ciutat de Balaguer que explica l'origen misteriós de l'or trobat al Segre.
Les llegendes són narracions populars que barregen elements reals amb altres de fantàstics. Gràcies al V premi Siryab, vaig escriure aquesta llegenda que va ser premiada i que ara forma part de l'imaginari de la ciutat de Balaguer.
LES
LLÀGRIMES DEL SEGRE
Carregada amb un sac a
l'esquena, la Isaura baixava cada dia fins a la riba del Segre.
Privada dels jocs d'infants, la seva vida era al riu on recollia
canyís per vendre a la plaça del Mercadal. Sovint, mentre
feinejava, entonava cançons tristes; des de feia temps, la pobresa i
la malaltia causaven estralls entre la seva gent de Balaguer i no
veia cap esperança d'un futur millor. Si ella pogués fer-hi alguna
cosa... Però res estava a les mans maltractades d'aquella minyona de
cor generós que no era més que una pobra recol·lectora de
canyissar.
Un vespre, un cop net i
lligat el senill, la Isaura va apropar-se a la riba. Embadalida per
la bellesa de les aigües transparents, va seure sobre una roca i es
va posar a cantar la cançó més trista que mai havia sortit dels
seus llavis. Les llàgrimes li van regalimar galtes avall i van caure
al riu, barrejant la seva salabror amb el corrent fred de les
muntanyes. Un ventijol es va girar vora la riba i li va semblar que
el canyís es movia i l'envoltava, talment la volgués abraçar.
Aleshores, va sentir una veu suau, com un murmuri de vent: Isaura,
Isaura... No veia a ningú, però la crida persistia. Isaura. Isaura.
Es va apropar on li semblava sentir la veu, però allà només hi
havia canyissa escampada vora l'aigua.
―Digueu.
Qui sou? ―va
preguntar, esporuguida.
Aleshores va sentir allò
que mai explicaria a ningú per si la prenien per folla.
“He
sentit el teu cant trist i he tastat les llàgrimes que has vessat
per la gent del teu poble que pateix fam, malures i pena. Talla una
canya de senill, fes-ne una flauta i, d'aquí tres nits, torna. Quan
sigui ben fosc, toca sense parar la mateixa melodia que avui t'ha fet
plorar”. La
Isaura, sorpresa, no va gosar contradir aquell estrany mandat. I, tal
com li havia requerit, va tallar una tija de canyís i en va
construir una flauta.
Tres dies més tard,
quan el sol es va pondre, es va dirigir d'amagat cap aquell racó on
li semblava que el riu li havia parlat. Quan ja era ben fosc, la
Isaura va treure la flauta i va tocar aquella melodia tan sentida que
cantava la pena del seu poble. El so que emanava del flautí era tan
dolç i suau que la Isaura es va emocionar. I, amb les seves primeres
llàgrimes, el cel també va començar a plorar. Primer va ser una
estrella que, fugaç, es va desprendre de la negra nit. I després
una altra. I una més. I, a mesura que la melodia s'escampava per la
vall, la Isaura va veure, amb els ulls negats, com milers d'estrelles
queien dins el riu. Llàgrimes vives i daurades que també ploraven
la dissort del seu poble. I així, fins a l'alba.
Al matí, a la plaça de
Balaguer només es parlava d'aquella música misteriosa que havia
acompanyat el son dels vilatans i d'una estranya pluja d'estels mai
vista. Tothom feia les seves cavil·lacions, només la Isaura callava
darrere un gros feix de canyís.
Esvarats, van arribar un
grup d'homes del riu que asseguraven que aquella nit havia
esdevingut un miracle. Entre la sorra de la llera, havien aparegut
pedretes d'or que brillaven com el sol del migdia i que, per menudes
que fossin, traurien de pena la gent de Balaguer quan les venguessin
als comerciants que anaven cap a Lleida. Tothom va córrer cap al
riu. Només la Isaura es va quedar a la plaça, darrere la seva
estesa de canyís. Dins la butxaca del davantal encara hi duia la
flauta. La va acariciar mentre les aigües fredes del Segre s'obrien
camí enllà. La Isaura va somriure. El riu li havia regalat la seva
veu i un grapat de llàgrimes d'or.
Per a més informació sobre l'or al Segre:
http://museucn.com/ca/centres-dinterpretacio/centre-dinterpretacio-de-lor-del-segre.html
