Fragment del conte "El bufó que va haver de marxar de palau"
Capficat
en els meus pensaments, no em vaig adonar que havia sortit del bosc i
m'endinsava en una terra fèrtil, de conreus i camps llaurats. El
paisatge havia canviat de cop i volta i ara la plana s’obria
immensa davant meu. La terra esclatava farcida d'hortalisses, cereals
i fruits de tota mena.
―Feu
cara de tenir gana, jove ―era
un pagès de galtes vermelles qui se m'adreçava. Tenia unes mans
grosses i rudes fruit d'haver passat una llarga vida treballant al
camp. Els seus ulls, del color de la terra, reflectien l’estimació
per aquella contrada.
―Bon
dia. Disculpeu, anava ben distret i no us havia vist. Em dic Manelic
i faig camí.
―Jo
sóc en Salvador. Sembrador d’Esperances, per servir-vos.
―Jo
pensava que els camperols sembraven ordi, tomàquets, patates o
pomes... però, esperances?
―És
clar que sembro ordi, tomàquets, patates o pomes, però cada llavor,
sigui del que sigui, és una llavor d’Esperança per al futur.
―Sembrador
d’Esperances ―vaig
dir―,
és un nom molt bonic de portar.
―Així
em van anomenar alguns caminants que feien ruta. La
meva vida està lligada a aquesta contrada i el treball del bon
pagès és transformar la terra erma en bressol de vida.
―Sembleu
un poeta!
―Sóc
un sembrador. Quina diferència hi ha? No són, els dos, cantadors de
l’Esperança?
Semblava
que en Salvador sabia molt bé del que parlava; la terra li havia
ensenyat moltes coses.
―Sembrar
és confiar ―va
continuar―. No
hi ha cap certesa que allò que sembres naixerà. Quan acabes, res es
mou. I passen els dies, els mesos i la terra continua sense canvis.
Ser sembrador és intuir, assaborir el futur quan encara no ha
arribat. Fins i tot en temps de gelada.
―Però això
deu desanimar!
―Al
contrari! No veure amb els ulls aguditza l’esperança, la fa
renovar-se cada dia. I hi ha una altra cosa molt important ―va
continuar el Sembrador d’Esperances―.
Hom
sembra per a un altre. Els arbres, per exemple, triguen molt a fer-se
grans i a donar bons fruits. Sovint qui sembra no és qui recull. I
aquest és un gest de generositat que eixampla el cor del sembrador.
Treballar per a un altre, sabent que mai menjaràs dels fruits de
l’arbre que has fet créixer i cuidat, és un gest molt noble.
Tanmateix, les cireres que jo menjo avui les va plantar un altre per
a mi. Així és el dia a dia d’un Sembrador, contribuir a la Vida,
en frueixi o no ell mateix.
―És
bonic com ho expliqueu. Però, esperança ve d’esperar, oi?
―Saber
Esperar és molt important, però cal que aquesta espera sigui
esperançada, no pas resignada. No espero perquè no em toca més
remei.
―Així
doncs, què és l’Esperança?
―És
saber veure l’espiga daurada quan encara és un senzill gra de
blat.
―Així
doncs, viure amb Esperança, és esperar que es compleixi el meu
somni?
―No.
No podem confondre l’Esperança amb un somni! L’Esperança és
confiada però realista. No espera una cosa que sap impossible.
L’Esperança veu l’espiga en el gra de blat perquè coneix bé la
terra i l’aigua i confia en la Força Misteriosa que empeny la Vida
a créixer. Però, mentrestant, treballa tossudament la terra, rega
la llavor perquè algun dia pugui germinar. El somni, en canvi,
sovint no és més que un desig fugisser. L’Esperança és una
actitud, una manera de veure i viure la vida, d’afrontar els
problemes, de treballar en el dia a dia.
―Allò
que jo faig avui, és llavor de futur per a un nou demà.
―Allò
que avui sembreu donarà fruit, més tard o més d’hora. Per això
és molt important saber escollir bé les llavors. Cal que siguin
bones. Si avui us equivoqueu i sembreu jull, demà l’haureu de
segar.
