FERIDA

"Per cada ferida oberta,

s'escapa l'essència que portes dins"

PÈSSIMA FANÀTICA D'ESPLÈNDIDES ESDRÚIXOLES! Jugant amb les paraules

Mira-les que esplèndides les esdrúixoles! Són tan màgiques, hipnòtiques, romàntiques, magnètiques... Jo en sóc pèssima fanàtica!

I, com a secretària llunàtica, en cerco amb urgència. En majúscules o minúscules, de típiques, clàssiques, ràpides i finíssimes, excèntriques o plàcides. Que parlin d'ètica, de pel·lícules fantasmagòriques, de fórmules matemàtiques o d'electrònica. Bíbliques, místiques, d'església o històriques, si s'escau.

Vull omplir una pàgina simpàtica i harmònica de música i rítmica d'esdrúixola. Em serveixen paràboles metafòriques, humanístiques, gastronòmiques, tècniques de mecànica automobilística, aerodinàmica, astrofísica, característiques químiques, filosòfiques, sistèmiques, holística o hipòtesis sectàries. Plàstiques i elàstiques, de tómbola, d'òptica, de màquines centrífugues, d'interferències radiofòniques o tàctiques interplanetàries.

Les intrínseques de fàbriques metal·lúrgiques, universitàries, econòmiques, d'ambulàncies i clíniques hospitalàries o farmacèutiques. De península desèrtica o aquàtiques (d'àncora Mediterrània o nàutica oceànica i marítima). D'àligues, vídues, números, àrbitres, demències, tomàtigues, àlgebra... tant se val.

En cerco a la ràdio, ben còmiques, àcides o sòlides. Mil·limètriques o ergonòmiques. Colèriques o amb llàgrimes íntimes de melancòlica pèrdua. En família o públiques, de justícia i consciència, de mísera pràctica política o de l'onírica independència. De democràcia i república.

Porteu-me-les de les Amèriques, de Bèlgica, d'Algèria o dels antípodes, si cal. Amb fragància aromàtica de colònia de sàlvia o de pútrida misèria amb nàusees alcohòliques. De rebesàvies amb túniques asiàtiques o ceràmica prehistòrica cromàtica.

Totes seran estimadíssimes si, en essència, la brúixola sempre marca la tònica a l'antepenúltima síl·laba!

ROIG DE SANG I DE CIRERES

SEGON PREMI  del VIII certàmen literari de Relat breu de Santa Eulàlia de Ronçana, en memòria de Montserrat Roig, amb motiu del 25è aniversari de la seva mort, i sota el lema "Roig cirera, roig intens"

ROIG DE SANG I DE CIRERES

Va ser un instant fugaç. Un retruny. I tot es va tenyir de roig. Recordo que el meu darrer pensament va ser una glopada vermella, intensa i espessa. I em vaig desplomar. Mort.

Em va despertar una fiblada aguda al costat i una forta pressió al pit que m'ofegava. Vaig obrir els ulls i una esgarrifança em va colpejar com un martell. Un crit ofegat. Era ell, el noi de la cara pigada que, hores abans de l'afusellament, m'havia preguntat, tu creus en Déu? I jo li havia respost que no. Ell es va passar la nit pregant en un racó de la cel·la fins que, a l'alba, ens van fer sortir tots en fila i les mans lligades a l'esquena.

Jeia sobre meu, la cara ensangonada i els ulls oberts que em fitaven amb un esguard inert i segellat de por. Vaig intentar apartar-lo per mirar al meu entorn. No estàvem sols. Érem un munt de cadàvers apilats de qualsevol manera que esperàvem una fossa comuna on fer-nos desaparèixer per sempre més. Em van venir nàusees i vaig vomitar una bilis sanguinosa sobre el cos d'un home sense gosar mirar-lo.

S'acostaven unes veus. Amb els ulls tancats, immòbil, protegit sota un cos agre de pixats i suor, vaig pregar intensament, com no ho havia fet mai a la vida. Pensava en el noi de les pigues, demanant al seu Déu que no m'abandonés com ho havia fet amb ell.

Quan es va fer silenci, vaig entreobrir els ulls. Fosquejava. Els soldats havien desaparegut entre riallades i bromes de mal gust. Aleshores, protegit per les ombres, em vaig apressar a sortir d'aquell cau mortuori. Era molt a prop d'un marge, tot just a tocar de la riera on, a l'altra banda, s'intuïa el bosc. Em vaig treure de sobre els cossos, gemegant de dolor. Una ferum insuportable ho impregnava tot i em va fer venir basques. Era el rostre de la mort, vermella i llefiscosa, que havia cobert aquella albada i ara emmascarava l'expressió sense vida dels meus companys. Puto rojo de mierda, em va escopir aquell fatxa quan ens va venir a buscar colpejant-me la cara. Puto rojo. Sí, roig. Roig de valentia i lluita per a defensar la causa. Roig d'intensa joventut que es creu desafiar tot un món sense por ni prudència. Amor i passió. Tot plegat convertit, aquella matinada, en roig de sang i mort absurda.

Arrossegant el cos ferit, em vaig deixar caure marge avall fins a la riba. L'aigua fresca em va revifar la gola. I com un foll, em vaig rentar la cara, les mans, els braços, el cap, el cos, per llevar tanta sang, que ja no sabia si era meva o del noi que creia en Déu. Rojo de mierda. I el riu es va tenyir de vermell mentre tot jo tremolava com una fulla. I vaig fugir d'aquell indret tan ràpid com les cames m'ho van permetre. Em costava respirar i la ferida em sagnava. Més tard vaig saber que encara hi duia la bala, encavalcada entre dues costelles i el pulmó.

No sé si el noi de les pigues havia demanat sobreviure a l'execució. Potser Déu es va equivocar aquell dia i em va concedir un desig que no em pertanyia. Però ara sé que viure, després de morir, ja no és viure igual.

El roig m'esgarrifa. Sempre ho ha fet des d'aquell dia. I ningú entén per què em canvia l'humor de cop i volta quan veig els néts amb les mans i els llavis tenyits de cirera. Coi de nanos, els crido emprenyat, renteu-vos de seguida! Però és que no suporto imaginar-me'ls com el noi de la cara pigada, ni que sigui amb l'innocent tint de la fruita acabada de collir. I, aleshores, quan ningú em veu, ploro d'amagat la meva por que no he gosat mai explicar a ningú, ni tan sols a la dona.

No em deuen quedar gaires anys de vida; d'aquesta vida de propina, que no era per a mi, manllevada sense saber-ho. No sé com moriré i si, en fer-ho, tornaré a pensar en el noi de la cara pigada o en els menuts de casa llepant-se els llavis endolcits. El que sí que sé, és que el vermell hi serà present, com ho ha estat d'ençà d'aquell dia fatídic en què vaig morir per primer cop. I serà un roig intens, del mateix color de les cireres madures. 

http://www.ser.cat/actualitat/noticies/2017/05/08/l-olonenca-miracle-sala-guanya-el-8e-certamen-literari-de-relat-breu-amb-l-obra-haikus-al-tren