 |
| El sembrador de Vincent Van Gogh (1888) |
"RES ÉS BO O ÉS DOLENT..."
la saviesa del pagès beneit
Diuen
que, en un poble a dalt de les muntanyes, hi vivia un pagès que
tothom tenia per beneit. Quan s'acostava el temps de la sembra, els
veïns ja se'n reien i feien broma quan el vell agafava el sarró i
sortia a sembrar el seu camp.
Dins
el sarró hi duia dos tipus de llavors. En una butxaca, hi portava
les bones, les que li donarien bons fruits a finals d'estiu. I, a
l'altra, llavors de malesa, la que tots els pagesos s'escarrassaven a
eliminar dels seus camps i horts. I les sembrava ben barrejades, aquí
i allà. Quan
la gent li preguntava per què espargia llavors de males herbes
juntament amb les bones, ell sempre s'encongia d'espatlles i deia:
―Mai
se sap si és bo o dolent, tot depèn de cada moment ―i
continuava sembrant.
Any
rere any, els veïns reien per sota el nas quan el veien segant la
mala herba i destriant, amb gran feinada, la grana del bardissam.
―Vós
no us canseu de treballar en va!
―li
retreien els altres―.
Sembreu només allò que és bo, i no us caldrà esllomar-vos d'aquesta manera!
―Mai
se sap si és bo o dolent, tot depèn de cada moment ―responia
de nou el pagès i continuava treballant en silenci, incansable.
Un
any va haver-hi una gran sequera. Dies i dies sense ni una gota de
pluja. El sol escalfava més fort que mai i assecava la poca humitat
que la terra retenia. La superfície es va començar a esquerdar i
les llavors es van ofegar sota aquell sol de justícia. Però al camp
del vell pagès, la malesa, sempre tan soferta, va cobrir tota la
superfície i les bones llavors van poder germinar sota la seva
ombra. I van aprofitar cada gota d'aigua del sòl que, protegit per
la capa de bardissa, no es va assecar com la resta dels camps. I el
vell pagès va ser l'únic que, aquell any, va fer collita.
―Mai
se sap si és bo o dolent, tot depèn de cada moment ―els
va recordar mentre els altres el miraven amb recel.
Però
al cap d'un any ja alguns havia oblidat aquell fet lamentable i
tornaven a riure del pagès que, un cop més, sortia de bon matí amb
el seu sarró ple de llavors de grana i de bardissa.
―Mireu-lo
de nou com sembra. On és vist, sembrar bardissar! L'any passat va
tenir sort, però mireu els núvols, aquest any d'aigua no en
faltarà! ―comentaven els veïns a la taverna del poble.
I
així va ser. Aquell any les pluges es van fer mestresses de la
primavera. I va ploure tant i tant, que les riades es van emportar
tot allò que van trobar pel mig. I aquell poblet de muntanya va
patir, més que cap altre, les esllavissades dels camps de fort
pendent. I no només van perdre la collita, sinó que molts conreus
van quedar malmesos per sempre, ja que l'aigua va arrossegar cap a la
vall la terra bona.
Però
el camp del vell pagès va aguantar la fúria de les riades. Gràcies
a les arrels de la gatosa, la terra va aguantar ferma i l'aigua es va
escórrer per sobre el mantell verd. De nou, les llavors bones van
poder germinar i créixer sota la capa protectora de la bardissa.
Aleshores,
tot el poble va haver de reconèixer la saviesa del vell pagès que,
malgrat els escarnis, no havia desistit mai, sempre segur del que
feia. I diuen que, a partir d'aleshores, tots els veïns d'aquell
poble surten cada any a sembrar amb un sac de dues butxaques plenes
de llavors ben diferents. Perquè ja se sap que... res és bo o és
dolent, tot depèn de cada moment.
