JO VULL SER COM TU!

Trec la pols d'un conte infantil escrit fa anys per a la meva neboda Aina i il·lustrat amb els meus fills, en Marc i la Clara, aleshores també infants.

Així, doncs, per a ells i per a tots els qui, infants i no tan infants, cerquem l'autenticitat del ser i el viure.

JO VULL SER COM TU! 

Vet aquí que una vegada, en un bonic prat a la vora d’un bosc, hi vivia una petita abella molt eixerida que es deia Aina. A la petita abella li agradava molt fer nous amics i conèixer món.

Un bon dia, com cada matí, la petita abella Aina, va sortir del rusc per anar a fer un vol. No feia gaire que volava quan es va trobar la Flor Margarida, la més bonica i preciosa de tot el prat.

―Bon dia, petita abella Aina ―li va dir la flor―. Veig que avui has matinat.

―Hola, bon dia, Margarida! Que bonica que estàs avui! M’agradaria ser una flor com tu, per poder fer bona olor i fer molt bonic el camp.

―Ai, petita abella Aina, això de ser una flor no és tan bonic com sembla! Tu pots volar, anar amunt i avall, i veure moltes coses. En canvi jo estic sempre arrelada a terra i no em puc moure. Tant que m’agradaria a mi poder volar!

La petita abella Aina es va quedar tota sorpresa. No ho havia pensat mai això!

―Pobra Margarida ―va pensar― com la podria ajudar?

―Però saps una cosa? ―li va dir la flor― Quan veig que tu t’acostes volant jo ja estic contenta. És molt divertit parlar amb tu. I quan et poses sobre els meus pètals, em fas pessigolles!

Les dues amigues es van posar a riure i van passar una bona estona juntes, rient i fent-se pessigolles.

Al cap d’una estona la petita abella Aina va dir:

―Margarida, ara me n’haig d’anar, però et vindré a veure demà, quan surti el sol. A reveure!

―Adéu petita abella Aina, t’estaré esperant.

La petita abella Aina va continuar el seu camí i es va trobar amb la Vella Fina, l’aranya filadora que estimava molt la petita abella perquè no tenia mai por d’ella.

―Bon dia, petita abella Aina, et veig molt contenta avui!

―Uau... quina teranyina més gran i més bonica que has teixit !

La teranyina de la Vella Fina brillava. Les gotetes de rosada que s’hi havia col·locat resplendien amb els primers rajos de sol.

―M’agradaria tant ser una aranya per saber teixir tan bé com tu! Que me n’ensenyaràs, si us plau?

―Això no pot ser, petita abella Aina ―li va dir la Vella Fina―. Tu ets una abella, i les abelles no poden teixir! Mira, jo treballo i teixeixo amb fil de seda per poder menjar, però tu això no ho necessites, ni tampoc teixir per fer-te un vestit. Mira’t bé, t’has fixat mai en el vestit que portes? Ni mil aranyes haurien pogut teixir una tela igual: tan ratllada, tan vistosa i vellutada.

―Ah, no? ―va dir la petita abella Aina mirant-se de cap a peus, sorpresa.

―Apa, petita abella Aina, ara marxa que tinc feina. Però torna a veure’m aviat.

―Adéu Vella Fina... I bona feina!

Vola que volaràs, la petita abella Aina es va trobar en un petit prat ple de flors i moltes papallones volant i dansant al seu costat. Una d’elles li va cridar l’atenció. Era de tots els colors de l'Arc de Sant Martí i, quan movia les ales, els colors brillaven amb la llum del sol. Era preciosa! La petita abella Aina estava encantada mirant aquella papallona tan bonica i que sabia dansar tan bé, movent-se de flor en flor, àgil com el vent.

―Hola papallona, com et dius?

―Em dic Papallona Mariona. I tu, qui ets?

―Sóc la petita abella Aina, però m’agradaria ser una papallona tan bonica com tu. Les teves ales tenen tots els colors de l’ Arc de Sant Martí i saps ballar tan bé amb les flors! Saps, jo tinc una flor amiga que es diu Margarida.

―És cert el que dius, petita abella Aina, sóc molt bonica i ballo molt bé, però... ―La papallona es va posar trista―. Tot el dia només faig això, volar de flor en flor, i tornar a volar de flor en flor. En canvi tu ets una abella i les abelles també jugueu amb les flors, però després us en feu amigues i, d’aquesta amistat, en surt la cosa més dolça del món. La teva amistat amb les flors és molt millor perquè la saps transformar en mel.

―T’agrada la mel? A casa meva n’hi ha molta! Saps que, Papallona Mariona? Demà et portaré una gerreta de mel perquè puguis endolcir el teu ball de papallona. Fins demà!

―Fins demà, petita abella Aina!

Xerrant, xerrant la petita abella Aina no s’havia adonat que uns núvols grisos i espessos tapaven el sol. Les primeres gotes de pluja la van sorprendre molt lluny de casa. Així, doncs, la petita abella Aina, es va amagar sota unes fulles ben grosses per protegir-se de l’aigua.

―Què hi ha fa una petita abella com tu sota aquest ruixat de primavera?

―Hola. Sóc la petita abella Aina. I tu qui ets?

―Sóc l'Aniol, el caragol. A mi m’agrada la pluja i, quan cauen quatre gotes, aprofito per fer sortir.

―I portes sempre la casa a l’esquena?

―És clar, sóc un caragol.

―Jo vull ser un caragol! ―va exclamar de cop la petita abella Aina― així quan surti a passejar i es posi a ploure, m’amagaré a la caseta i no se'm mullaran les ales.

―Però la casa pesa molt i no em puc desfer mai d’ella. És per això que vaig tan a poc a poc. En canvi tu ets lleugera i pots volar d’un lloc a l’altre. És una mica trist ser un caragol perquè sempre visc sol. Dins la meva casa no hi cap ningú més.

―Vius tot sol? Doncs a casa meva som molta colla ―va dir la petita abella Aina recordant totes les abelles que vivien al rusc.

―Quina sort que teniu! Viure sol és molt avorrit. No pots explicar mai acudits a ningú, ni contar contes, ni cantar plegats...

La petita abella Aina es va posar molt i molt trista per aquell pobre caragol que vivia sempre sol.

―Aniol, el caragol, ara jo ja sóc la teva amiga i cada vegada que pugui et vindré a veure i t’explicaré totes les coses que fem a l’eixam. A reveure!

―Adéu petita abella Aina, t’estaré esperant!!

La petita abella Aina va decidir tornar cap a casa. S’havia allunyat massa del rusc. Com que estava cansada, es va aturar un moment a descansar i menjar una mica sobre una flor de til·ler. Quina bona olor que feia!!

Estava entretinguda menjant quan va sentir una veueta.

―Hola petita abella Aina, deus estar cansada de tant volar?

―Qui ets? ―La petita abella Aina mirava amunt i avall sense veure ningú―. I saps com em dic?

―Oh, i tant! Jo sóc la Formiga Sàvia. Ho sé tot.

―Una formiga!! ―El rostre de la petita abella Aina es va il·luminar―. Mai no n’havia conegut cap! Ets l’animal més fort de tot el prat. Us miro moltes vegades des de lluny com treballeu i carregueu llavors, blat, fulles... Com m’agradaria ser una formiga tan forta com tu! Així podria portar cada dia mel a la meva amiga la papallona Mariona i ajudaria a carregar la casa del meu amic Aniol, el caragol.

―Ai, petita abella Aina, encara no has après la lliçó? Vols ser flor per fer olor, ser aranya per poder teixir, ser papallona per ser bonica i dansar, ser caragol per tenir la casa a prop i ara vols ser formiga per ser més forta. En canvi no veus que tu ets única, bonica, especial i autèntica!

―Única, bonica, especial i autèntica?

―I tant que sí! Acosta’t i seu aquí ―li va dir la Formiga Sàvia.

Les dues van seure al tronc del til·ler. La petita abella Aina estava encuriosida. La Formiga Sàvia va començar:

―Ets única perquè saps fer pessigolles a les flors i fer-les riure malgrat estar arrelades a terra i no poden volar. Ets bonica perquè ni mil aranyes filadores serien capaces de teixir un vestit ratllat, vistós i vellutat com el teu. Ets especial, molt especial, perquè la teva amistat amb les flors del prat, la saps transformar en mel. I la mel és tan dolça que fins i tot els óssos més enormes i els infants més llaminers, se’n llepen els dits. I ets autèntica perquè ets capaç de viure en un eixam de mil abelles, i en canvi ser tu mateixa: ser amiga d’una flor, visitar cada dia una vella aranya, regalar la teva mel a una papallona i tornar la felicitat a un caragol que es troba sol.

―Petita abella Aina ―va continuar la Formiga Sàvia―, avui has après una lliçó molt important: tu ets única, bonica, especial i autèntica. Ser abella és un regal que has rebut i cal que n’estiguis contenta. No vulguis ser com els altres animals. Sigues feliç com tu ets i així faràs feliços als altres!

I des d’aquell dia la petita abella Aina va estar molt contenta de ser una abella i va fer tants i tants amics que, encara avui tots els animals l’estimen. 

I si un dia aneu pel prat i s’acosta una abella, mireu-la bé i no us espanteu! Si porta un vestit ratllat, vistós i vellutat, una gerreta de mel a l’esquena i un somriure de felicitat als llavis, segur que és la petita abella Aina.

RESOLUCIÓ II CONCURS DE RELATS PER DRAMATITZAR (Indòmit Teatre)

El jurat del II Concurs de relats per dramatitzar, en la reunió celebrada el 31 de gener de 2017, ha decidit que els sis relats finalistes d'aquesta segona edició siguin:

 

"Invisible solitud" de Roser Blázquez

"Converses felines" de Guillem Chiner 

"Et miro i et veig" d'Esther Llombart

"Perduts" d'Albert Mateu 

"Agatha" de Nela Miralles

"L'orangutan" d'Eva Pelegrí 

La representació en forma de lectura dramatitzada, a càrrec d'Indòmit Teatre, tindrà lloc en el mes d'abril del 2017, durant la setmana cultural de Sant Antoni de Vilamajor.

En finalitzar la representació, es farà l'acte de lliurament dels premis, 

moment en què es donarà a conèixer el nom del guanyador.

Enhorabona als guanyadors i gràcies a tots els qui heu participat!

Comparteix

Tuita

L'AMBAIXADOR DEL SILENCI (fragment del conte El Bufó que va haver de marxar de palau)

―La verdadera felicitat ―va continuar l’alcalde― no ens ve dels altres, sinó d’allò que vivim dins nostre, de la certesa d’estar bé amb nosaltres mateixos, de saber què necessitem per ser feliços, saber-ho cercar i ser agraïts.

―I jo, com ho puc saber tot això?

―El silenci és el nostre gran amic, recordeu-ho. La xerrola, ni que sigui només dins del cap, eclipsa els batecs del cor. Fer silenci és aprendre a escoltar. Sense silenci no és possible sentir depèn quines coses. Fixeu-vos, sinó, en la natura, és tan silenciosa! L'esclat d'una poncella, la caiguda de les fulles a la tardor, el volar d'una papallona, el lliscar dels núvols sobre la volta del cel, l'herba que creix al prat, el minvar i creixent de la lluna... Si estem atents, totes les coses ens parlen dels batecs del nostre cor. És gràcies a ells que estem vius i val la pena escoltar-los. 

―Sentir els batecs del cor?

―Els batecs del propi cor i el dels altres. D'ençà que l’edicte va entrar en vigor i la gent ha après a fer silenci, ja no hi ha baralles al Poble de la Calma. S’han acabat els mals entesos, les crítiques, i els conflictes. Ara, quan hi ha un problema entre dues persones, abans de dir “la paraula justa i prou”, tothom ha de pensar què dirà. Si vol ser honest i sincer amb la paraula, ha d'escoltar, abans de res, què es mou dins el seu cor i intentar entendre què es mou dins el cor de l’altre. Per comprendre'l ha d’observar en silenci, mirar-li els ulls. I aleshores, molt sovint, descobreix en l’altre un sentiment que li qüestiona la seva veritat. Escoltar el cor de qui tenim al davant fa que el meu s’alenteixi si està exaltat o s’acceleri si està alentit. I, sense saber massa com, succeeix el miracle: els dos cors acaben bategant a l’uníson. La comunicació ha estat, en aquest cas, molt més profunda i sincera. Abans els vilatans necessitaven un cop de mà dels Regidors del Silenci per fer aquest pas però, amb el temps i l’entrenament, ja tothom hi està avesat.

―Tant de bo aquest edicte s'estengués arreu! S’acabarien les guerres, i el món esdevindria un Món de Pau.

―La Pau esdevindrà només quan l’home aprengui a fer silenci dintre seu.