EL COLOR INCERT DE LA MAR

Il·lustració extreta del llibre solidari "El viatge de Samira", d'Helena Portella Bergés

De quin color és la mar? Fa de mal dir. Cada onada que llepa la sorra pinta la platja de matisos que ni tan sols imagines.

Un bon dia, l'horitzó pren el color agredolç de l'enyor i la partida; adéu a un amor que es torna record de sorra i sal. A l'estiu, com petites perles, les gotes amaren la meva pell bruna, eriçada amb la càlida carícia del sol. Gronxat dins sa barca, arriba el vell pescador que reconeix, a cada racó de mar, el color de la fondària que li regala el treball i la pesca. I el poeta llegeix, en el vaivé pintat d'escuma, bells mots que colpegen impetuosos les roques de la caleta. Una estrella vermella de mar. Blau, immens mirall del sol. Negror profunda que, com un bressol, gronxa cada nit la lluna. Batalles de temps enllà, a cops de rem i de vela. Històries d'amor i llegendes, aventurers i navegants.

Però, avui, la mar s'ha pintat de desert, assedegant milers de vides. Paratge desolat, calat de por i desesper. Ones desdibuixades que empenyen, a contracorrent, una barcassa que vessa crits per una espurna d'humanitat. Traç d'un camí sense retorn possible. Moneda jugada a l'atzar, a mort o vida. Reflex de rostres que ja són nàufrags perquè han perdut fins i tot el nom abans de l'arribada. Mar de fons i de ningú. Vasta terra dels sense terra.

Aquest mateix mar, el nostre. El d'amors i d'aventures, el que canten els nostres poetes i hi enxarxen els pescadors. Aquest mateix mar. El nostre. Avui, tenyit del color deshumanitzat de la mort i la vergonya.

Il·lustració d'Helena Portella "El viatge de Samira"
http://www.verkami.com/locale/ca/projects/16217-el-viatge-de-samira

NADAL

Fem que cada dia sigui una engruna de Nadal. Bones festes!

LES LLÀGRIMES DEL SEGRE. Una llegenda per a Balaguer

Tercer premi del V Concurs Zyriab (Ciutat de Balaguer)

Carregada amb un sac a l'esquena, la Isaura baixava cada dia fins a la riba del Segre. Privada dels jocs d'infants, la seva vida era al riu on recollia canyís per vendre a la plaça del Mercadal. Sovint, mentre feinejava, entonava cançons tristes; des de feia temps, la pobresa i la malaltia causaven estralls entre la seva gent de Balaguer i no veia cap esperança d'un futur millor. Si ella pogués fer-hi alguna cosa... Però res estava a les mans maltractades d'aquella minyona de cor generós que no era més que una pobra recol·lectora de canyissar.

Un vespre, un cop net i lligat el senill, la Isaura va apropar-se a la riba. Embadalida per la bellesa de les aigües transparents, va seure sobre una roca i es va posar a cantar la cançó més trista que mai havia sortit dels seu llavis. Les llàgrimes li van regalimar galtes avall i van caure al riu, barrejant la seva amarga salabror amb el corrent fred de les muntanyes. Un ventijol es va girar vora la riba i li va semblar que el canyís es movia i l'envoltava, talment la volgués abraçar. Aleshores, va sentir una veu suau com un murmuri de vent: Isaura, Isaura. No veia a ningú, però la crida persistia. Isaura. Isaura. Es va apropar on li semblava sentir la veu, però allà només hi havia canyissa escampada vora l'aigua.

―Digueu. Qui sou? ―va preguntar, esporuguida.

Aleshores va sentir allò que mai explicaria a ningú per si la prenien per boja.

“He sentit el teu cant trist i he tastat les llàgrimes que has vessat per la gent del teu poble que pateix fam, malures i pena. Talla una canya de senill, fes-ne una flauta i, d'aquí tres nits, torna. Quan sigui ben fosc, toca sense parar la mateixa melodia que avui t'ha fet plorar”.

La Isaura, sorpresa, no va gosar contradir aquell estrany mandat. I, tal com li havia requerit, va tallar una tija de canyís i en va construir una flauta.

Tres dies més tard, quan el sol es va pondre, es va dirigir d'amagat cap aquell racó escondit on li semblava que el riu li havia parlat.

Quan ja era ben fosc, la Isaura va treure la flauta i va tocar aquella melodia tan sentida que cantava la pena del seu poble. El so que emanava del flautí era tan dolç i suau que la Isaura es va emocionar. I, amb les seves primeres llàgrimes, el cel també va començar a plorar. Primer va ser una estrella que, fugaç, es va desprendre de la negra nit. I després una altra. I una més. I, a mesura que la melodia s'escampava per la vall, la Isaura va veure, amb els ulls negats, com milers d'estrelles queien dins el riu. Llàgrimes vives i daurades que també ploraven la dissort del seu poble. I així, fins a l'alba.

Al matí, a la plaça de Balaguer només es parlava d'aquella música misteriosa que havia acompanyat el son dels vilatans i d'una estranya pluja d'estels mai vista. Tothom feia les seves cavil·lacions; només la Isaura callava darrere un gros feix de canyís.

Esvarats, van arribar un grup d'homes del riu que asseguraven que, aquella nit, havia esdevingut un miracle. Entre la sorra de la llera, havien aparegut pedretes d'or que brillaven com el sol del migdia i que, per menudes que fossin, traurien de pena la gent de Balaguer quan les venguessin als comerciants que anaven cap a Lleida.

Tothom va córrer cap al riu. Només la Isaura es va quedar a la plaça, darrere la seva estesa de canyís. Dins la butxaca del davantal encara hi duia la flauta. La va acariciar mentre les aigües fredes del Segre s'obrien camí enllà. La Isaura va somriure. El riu li havia regalat la seva veu i un grapat de llàgrimes d'or.

L'Or del Segre http://www.museucn.com/ca/activitats/activitats/or.html

EL JARDÍ (publicat a Lo càntich núm. 32)

"La Banlieue" de Santiago Rusiñol

Si no fos pel jardí, ja seria ben morta. Morta per dins, vull dir. Com una ceba, que es podreix pel cor i es va estovant, capa a capa, fins que fa aquella pudor d'un groc llefiscós que se't fica al nas i te l'emportes per tot arreu. 

(Cliqueu per continuar llegint)   
http://www.locantich.cat/search/label/Santiago%20Rusi%C3%B1ol

II PREMI AUTOR REVELACIÓ

Dimarts 15 de novembre vaig tenir la sort d'assistir, a la seu de l'Ateneu Barcelonès, a la presentació de la novel·la guanyadora del II premi Autor revelació d'aquest any: "Alguna cosa no del tot neta, però no gaire perillosa" d'Ignasi Oliveres.

Moments de l'acte organitzat per l'Escola d'escriptura de l'Ateneu Barcelonès i l'editorial Rosa dels Vents.

En l'acte es va fer el reconeixement a la meva novel·la "La volada del pinsà" que va quedat finalista en segona posició, seguida de "Pedres Blanques" de Rosa Maria Prat.

http://www.ara.cat/cultura/Ignasi-Oliveres-debutara-Autor-Revelacio_0_1663033838.html

"CONFITS" PUBLICAT A LO CÀNTICH

La revista digital Lo Càntich ha publicat el relat "Confits" en el seu número 32. Catàfora. Setembre-Desembre 2016

http://www.locantich.cat/2016/10/confits-roser-blazquez-gomez.html

Pastisseria Foix de Sarrià

QUAN LA TARDOR S'ESTREMEIX

La tardor envermelleix quan l'hivern se la mira.

Ell fa olor de boira baixa i pluja fina,

gust de pruna madura i brasa ardent.

Nits que s'allarguen en somnis latents.

Ella s'estremeix de colors i de matisos; l'hivern ja l'ha acariciat.

Eternes besades de silenci, vinya de raïm granat.

I en un breu sospir, un confiat lament,

ella despulla ses fulles pintades al vent.

Massa tard, tardor preciosa, l'hivern ja t'ha embolcallat.

Ses mans són fredes i el seu alè de gebre

tes llàgrimes de rosada ha glaçat.

I que nua t'ha deixat!

I, amb tot, dins teu hi resta vida. Bé que ho saps.

Brots que esperen contra tota esperança. 

Esperançats.

"LA VOLADA DEL PINSÀ" FINALISTA DEL II CONCURS AUTOR REVELACIÓ

La meva primera novel·la "La volada del pinsà" ha estat finalista en el II concurs Autor revelació 2016, organitzada per l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès i l'editorial Rosa dels Vents. 

https://www.facebook.com/escoladescriptura/photos/a.159621354091207.40424.138388099547866/1093273780725955/?type=3&theater

A LES AIGÜES DEL LLAC

Quan l'amistat és el millor regal de tots... 

La lluna estava molt agraïda al llac que li havia mostrat el seu millor reflex. Sempre, quan decreixia, les aigües amigues la deixaven marxar; però en el seu oneig endevinava l'espera confiada. Quan, dies més tard, treia de nou el nas per darrere l'ombra de la terra, ja veia la seva superfície brillant que, generosa, l'esperava de nou. I aquelles nits, quan lluïa ben plena, les aigües calmades sempre la sostenien i la bressolaven amb el seu vaivé suau.

La lluna estimava tant l'aigua que volia fer-li un present que fos molt especial. Tan especial com ho era ella. I va començar a pensar què podia regalar-li. Va buscar pel vast univers. Va cercar per cada racó amagat de la terra. Però no trobava res prou especial que li fes el pes.

Havia de ser un obsequi amb el qual li pogués agrair la seva càlida acollida (malgrat la fredor dels hiverns); la serenor flonja de les seves profunditats (allò del llit tou d'argila on reposen els cràters i ferides més profundes); la resplendor de la seva superfície, sempre clara i transparent, que feia més brillant i bonica la freda blancor de la lluna.

Els dies passaven i ella no trobava cap cosa prou especial per a regalar-li. No hi havia res, en tot l'univers, que pogués expressar el que bategava dins del seu cor agraït de lluna. Així que va decidir oferir-li, senzillament, allò que ella era, la seva presència i amistat.

Una nit de lluna plena, a les acaballes de l'estiu, es va acostar tant com va poder a la riba del llac i li va xiuxiuejar a cau d'orella: Gràcies per ser aigua que em reflecteix, per ser llit que m'acull, per ser espill que m'emmiralla.

Continuació del conte "La lluna trista" 

http://pescamots.blogspot.com.es/2016_01_01_archive.html )

L'ART DE SABER ESPERAR I SABER ACOLLIR

Fragment del conte "El bufó que va haver de marxar de Palau"

―Ser Pescador és aprendre l’Art de Saber Esperar, de ser pacient, de no voler córrer. D’acceptar que és el corrent qui porta la pesca i no pas jo. Tot i així cal ser llest, conèixer el riu i la seva fondària, saber posar bé l’ham, llençar la canya amb força, adequadament. Saber esperar i acceptar el corrent no és ser passiu, és Viure Activament l’Espera, plenament el present. I alguna cosa succeeix.

―Sí?

―Sempre! No ho dubteu mai. El secret és saber-la descobrir. Estar molt atent al que va passant perquè cada esdeveniment és una oportunitat de viure avui alguna cosa especial. Encara que no sigui la que jo esperava.

―Encara que no sigui la que jo esperava... ―vaig repetir-me.

Després de menjar ens vam estirar sobre l’herba, vora del riu. Els estels van sortir i cada cop brillaven més en la foscor de la nit. Es va fer un llarg silenci que vaig agrair. Vaig sentir els batecs del meu cor i com les paraules d'aquell home hi feien niu. I aleshores, em va semblar sentir els batecs del cor del pescador.

―Bernacó sou un home savi ―vaig dir sense deixar de mirar el firmament.

―No, Manelic, no sóc cap savi, només intento viure intensament cada moment. Ser un Artesà del Saber Esperar i el Saber Acollir.

Jo no coneixia cap altre Artesà del Saber Esperar i el Saber Acollir, i em va semblar un bon ofici per a la vida. En Bernacó es va aixecar i es va apropar al riu. En tornar, duia una petita ampolla que acabava d’omplir amb aigua. Me la va donar.

―Emporteu-vos això. És aigua de riu. Aquesta ampolleta us recordarà sempre que no hi ha res a la vida que pugui interrompre el vostre camí vers el mar. Però que el viatge és llarg i que potser algun cop haureu de canviar de rumb, vorejar muntanyes, caure al buit en alguns saltants, esquivar pedres i troncs, fins i tot. Però el riu de la vida us portarà sempre endavant. No us atureu mai. L'aigua estancada no és bona, fa pudor.

L'HOME QUE VA APRENDRE DE LES ESTRELLES

Cada nit, l'home mirava les estrelles.

A cada una li assignava una paraula diferent. Aleshores, traçava línies imaginàries i dibuixava imatges al firmament on es podien llegir frases enginyoses i intel·ligents. L'home era admirat per la seva creativitat i destresa, i ell es vantava de ser l'únic capaç de blegar l'univers.

Una nit, va fitar les estrelles disposat a crear el seu millor traç, la frase més espectacular que havia inventat mai. Però, incrèdul, va veure que, a la volta del cel, hi havia aparegut un forat on la foscor es feia intensa. Negra i profunda. L'home es va enfadar. No podia ser que allà hi faltés un estel! I com s'ho faria, ara, sense aquella paraula precisa per acabar la seva frase magistral?

Empipat, va decidir ignorar el forat negre i va ordir nous traços que defugissin aquell buit empipador. Ho va intentar una vegada. I una altra. I moltes més. Però els seus ulls sempre acabaven aturats en aquell espai sense estrella.

Nit rere nit, tornava a mirar el firmament amb l'esperança que un dia aparegués l'estel. Però el temps passava i la buidor continuava immutable en aquell espai del firmament. La gent es va oblidar d'aquell home que ja no senyorejava amb les estrelles. Però ell, tossut, es defensava, responsabilitzant d'aquell desastre l'estrella rebel que havia decidit abandonar-lo.

Una nit, cansat de tant lluitar, va desistir del seu propòsit i amb llàgrimes als ulls va acceptar que no podia dominar el vast mantell de les estrelles. Va ser aleshores, a través de la mirada negada, que va veure com el cel s'anava transformant. Talment la closca d'un cargol, les mil llumenetes van iniciar un ball circular a l'entorn d'aquell buc. Cada una de les estrelles va deixar de brillar per ella mateixa i totes semblaven voltar a l'entorn de l'estel que no existia. El buit va esdevenir Silenci. I l'home va aprendre a contemplar.

Lentament, es va atrevir a imaginar nous traços que naixien, sempre i inevitable, del cor d'aquell Silenci fecund i, com un espiral enfora, dansaven acaronant en el seu ball la vasta estelada.

A partir d'aquell dia, l'home ja no va inventar més frases enginyoses i intel·ligents, sinó versos curulls d'anhels i d'encenalls d'estrella. On cada mot, cada estrofa era un dolç xiuxiueig al cor del qui l'escoltava.

L'home havia esdevingut poeta.

PESCO MOTS

Pesco mots 
sota l'escuma del meu mar,
petxines per obrir, encara,
s'amaguen sota les ones rebels.

Pesco mots 
avall en la terra
on arrels assedegades
anhelen l'aigua del subsòl.

Pesco mots
en el rostoll i l'espiga
en el vent i els espirals
en el creixent de la lluna plena.

I m'endinso en un mar 
de dubtes i d'oblits
a la recerca d'aquella veu 
que se m'esmuny
com un peixet platejat 
dins del blau de l'oceà.

Pesco mots...

RECULL DE NARRACIONS I POEMES PREMIATS

Com cada any, l'Ajuntament de Balenyà va presentar el llibre on es recullen les obres premiades de poesia i prosa del premi literari Miquel Bosch i Jover. Una vetllada agradable, farcida de mots i de música.

Enguany, aquest recull, inclou el conte "La lluna trista" que va obtenir el segon premi de prosa.

EL JARDÍ

Si no fos pel jardí, ja seria ben morta. Morta per dins, vull dir. Com una ceba, que es podreix pel cor i es va estovant, capa a capa, fins que fa aquella pudor d'un groc llefiscós que se't fica al nas i te l'emportes per tot arreu.

El primer que faig, cada dia, és olorar les roses. Enfonso el nas, ben endins, i ensumo aquella fragància dolça, càlida, com de vellut, que gairebé embafa. En tinc de vermelles, de grogues, de blanques i unes que no saps massa de quin color són, però que recorden els grills de la taronja sanguina. Sempre m'ha agradat cuidar els rosers: podar-los a l'hivern, amb un tall ben net i de biaix, vigilant de no ferir el brot. I, a la primavera, treure'ls les flors que es despullen. A mi, els pètals de les roses em fan pensar en les llàgrimes; com si els rosers ploressin llàgrimes de colors. És per això que sempre tallo les roses abans que plorin, per evitar-los aquest mal tràngol.

D'ençà que ja no em puc ajupir, per la cama, tinc l'hort en testos grossos. Però no és el mateix. Els tomàquets surten com ous de gallina i les faves, menudes com cigrons. I això que, cada any, remoc la terra i poso adob del bo. Les que sí que es fan són les maduixes. Les cullo ben madures i grosses, quan es pinten d'aquell vermell pujat. Però haig de protegir-les bé. Per fer-ho, dibuixo a tot el voltant una muralla de cendra i trossets de closca d'ou. L'enemic sembla inofensiu, sempre tan tranquil i amb aquella patxoca, però és una bèstia terrible, capaç de cruspir-s'ho tot en una sola nit! Ell sap que, si gosa creuar la trinxera, la pols li asseca a la bava i li entumeix el cos mentre els trossets de closca li tallen el ventre pel mig.

Però allò que més m'agrada és fer llucar pinyols: de cirera, d'oliva, de nespra o albercoc. Els planto, ben enfonsats a la terra, i els rego dia sí, dia no. I me'ls miro cada matí i els xerro, a veure si, per curiositat de saber qui sóc, esquerden la clofolla i treuen el nas. Tant se val si els veïns em prenen per boja: pobra vella, deuen pensar, ha perdut el seny! I potser sí que tenen raó, perquè els parlo com si fossin els meus fillets. Si n'hagués tingut, potser ara no enraonaria sola, però Déu em va dar un ventre eixut, on els bebès s'hi assecaven com les panses, va dir el metge. Les criatures són com petits pinyols plantats dins d'una mare; terra fèrtil, aigua en abundància i, aleshores, esclaten: ara un bracet, ara un altre, ara una cameta, ara una altra, com fulletes. I creixen tan de pressa que, al cap d'uns mesos, ja s'han de trasplantar fora del test perquè no hi caben.

Tant és si repapiejo, no faig pas mal a ningú. Només als cargols. A ells sí. Quan en veig un, l'esclafo amb la sola de la sabata. Creccc, creccc. Sense compassió. Bé haig de defensar el meu jardí, jo! I, després, rego amb la regadora blava, la que vaig comprar l'any passat i que té els forats petits perquè l'aigua caigui més a poc a poc i no faci solcs a la terra.

En acabat, entro a casa i m'assec a reposar, vora la finestra oberta. Fa olor de tarongina. Les dàlies i els gladiols aviat floriran, de mil colors. Tanco els ulls i em sembla que dormo desperta amb el bransoleig del balancí i del perfum morat de l'espígol.  

QUAN NOMÉS PLOU SOTA ELS ARBRES

Hi ha un moment, després de la tempesta, que només plou sota els arbres. L'instant en què el refugi deixa de ser-ho, i tot convida a sortir, de nou, sota el cel de plom. Cap aixopluc ens empara per sempre. I només quan, passat el ruixat, ens atrevim a exposar-nos a la intempèrie de la vida, que descobrim, més enllà de la nuvolada, un univers que desconeixíem. És en aquell moment, després de la tempesta. Quan només plou sota els arbres.

LECTURA D'UN FRAGMENT D'EL BANDOLER FERIT

En aquest enllaç podreu escoltar un fragment del conte "El bandoler ferit" (Inèdits, núm 8)

https://www.youtube.com/watch?v=b9o15YAVmhI

Sílvia Armangué, il·lustradora de "El bandoler ferit" (Inèdits núm.8)

La Sílvia Armangué ens parla una mica d’ella mateixa i la seva obra:

Em dic Silvia Armangué Jorba, vaig néixer a Manresa l’any 1960, sóc biòloga i treballo en la prevenció del càncer femení. Dibuixo i escric des que tenia pocs anys. He crescut admirant il·lustradors nostrats (Junceda, Apel·les Mestres, Lola Anglada, Joan Vilanova) i d’altres foranis (Rackham, Doré, Foster, Hergè, Alan Lee) molts del món del còmic. Dibuixo per gust i a temporades. En algunes revistes com Inèdits hi ha dibuixos meus, i a Espais, Lemuria, he fet algunes portades de llibres, i dibuixos per il·lustrar relats meus o dels companys que escriuen.

https://ineditsrevista.wordpress.com/2016/05/17/silvia-armangue-il%C2%B7lustradora-de-el-bandoler-ferit/

EL BANDOLER FERIT

Fragment del conte publicat a la revista INÈDITS núm 8.               Il·lustració de Sílvia Armangué

La decisió

La decisió ja està presa. Sóc mort.

A hores d’ara ja deu córrer la veu que el meu cos ha estat trobat sota el grifó d’una bóta en un hostal de mala mort. Ofegat de vi; una mort ben absurda pel bandoler més temut de la comarca! Tothom ja deu respirar alleugerit d’haver-se’m tret de sobre. Pobre borratxo traginer, revestit amb la meva temuda capa blanca, qui li hauria dit mai que el seu cos acabaria penjat pels Miquelets en un arbre enmig del Camí Ral, com a escarment per a lladres i bandolers! Pobre infeliç, que ha fet fama un cop difunt, sense saber-ho. I, ara que en Capablanca ja és definitivament mort, jo restaré per sempre més en aquesta cova, sota el Paller de Tot l’Any, condemnat a conviure, en eterna solitud, amb la causa de la meva desgràcia.

Sembla que faci tota una vida d’aquell fatídic dia que m’abocà a viure com un bandoler. Havia aconseguit fer algunes monedes, venent-me de bastaix per les masies de la comarca. Jove, fort i ben plantat, treballava de valent, aleshores. I amb aquell saquet, ple de tots els meus estalvis, m’encaminava xiulant aquell matí cap a Manresa. Pensava presentar-me a Cal Graner i demanar-li la mà de la dolça Arsenda d’ulls verds. Li mostraria tot el que, honradament i amb esforç, havia estalviat per oferir a la seva filla. Enamorat i il·lús, em dirigia aquell matí assolellat cap a Manresa sense sospitar que aquell seria el dia que començaria l’infern a la meva vida. 

Van ser quatre els homes que em van sortir al pas en un tombant del camí. Cara tapada i armes en mà, em van prendre tot el que tenia: els estalvis, la roba i l’honor. I, en abandonar-me, mig nu i ferit de cos i ànima, en aquell racó del bosc, em vaig sentir morir. I amb cada rialla i gemec de plaer d’aquells bandits, un tros de mi s’esquinçà per a no apedaçar-se mai més. Aquella va ser la meva primera mort. I aquell dia em vaig jurar que no pararia fins a tornar tant de mal com m’havien fet. El món s’havia convertit de cop i volta en un avern, un cau de llops salvatges, i jo pensava defensar-me amb dents i urpes, si calia!

Aquella nit, desorientat encara dins el bosc, vaig sentir unes veus i, en apropar-m’hi, vaig veure un campament de Miquelets. Vora el foc, un grup d’homes, embolcallats amb les seves capes, bevien i jugaven als daus. Vaig esperar amagat rere un marge fins que un d’ells, begut fins al moll dels ossos, s’aixecà per anar a orinar. Quan s’endinsà en la foscor del bosc va ser presa fàcil. Un cop sec al cap amb una branca el deixà ben estabornit. Li vaig prendre la roba, les armes i la munició. I aquella gascona blanca i llarga que a mi gairebé m’arribava als peus i que seria la causa del malnom que, més tard, em van posar: el bandoler Capablanca.

Trobareu el conte íntegre a: INÈDITS NÚM 8– Abril 2016

https://ineditsrevista.wordpress.com/2016/05/09/el-bandoler-ferit-de-roser-blazquez/

QUE SIGUI EL TEU ANHEL

Relat premiat en el Certamen literari  "Dia Mundial de la Terra 2016"

http://lacosanostramoia.blogspot.com.es/

Escolto el batec del teu cor i reconec admiració i respecte pel bosc que t'envolta. Agraït, sento com em contemples, com et deixes enlluernar per la frondositat de les meves branques, verdes a vessar, i et deleixes amb el regal d'aquesta ombra tan preuada. Imagino com abaixes les parpelles, deixant-te embriagar per la fragància de les meves flors; tot un bàlsam per a la teva vida atrafegada. Segurament, escoltes la remor de les fulles en ser acariciades pel vent i desitges, com mai, el silenci que m'envolta. Acarones amb el tou dels dits el meu tronc, d'escorça rugosa i vella, mentre t'entretens a buscar amb la mirada una merla esmunyedissa que canta amagada entre el fullatge espès. Sento que m'admires, que cobeges la meva pau.

Però, tu, tot just, veus allò que els ulls et mostren. No t'ho retrec; als homes us costa acceptar el que no és evident. Només admires una part de mi, molt més petita del que t'imagines. Perquè jo també sóc avall. Arrelo, incansable, cap a les profunditats de la Terra, on no arriba mai la llum. Allà, el sòl esdevé rocós o ofegat d'argila erma. Estenc, lentament i tossuda, les meves arrels fins que no s'hi troba ni un alè de vida. I, a mesura que una part de mi emergeix vers el sol i es mostra formosa i esplèndida, l'altra penetra vers el cor de la Terra, en la més freda solitud i foscor. I com més gran i generós tu em contemples, més enfondro sota la superfície les meves arrels nues.

No m'admiris, tan sols; no cantis només la meva bellesa. Ans que sigui el teu anhel aprendre de mi. I no neguis el que és innegable: allò més bonic, ufanós i sorprenent s'alimenta, sempre, de superar les adversitats més pregones que trobem pouant endins, vers l'aigua que dóna la vida. Aquest és el gran secret. La saviesa que amaga, sempre tan discreta i silenciosa, la Nostra Mare Terra.

XXIII PREMI LITERARI MIQUEL BOSCH I JOVER

http://www.balenya.cat/l_ajuntament_fa_entrega_dels_premis_del.html

INÈDITS Revista de creacio literària

"El bandoler ferit, de Roser Blàzquez, ens situa en una zona rural on les muntanyes presenten mil amagatalls i la cinglera oculta balmes i coves gairebé impracticables. És en aquest indret on el bandoler més temut per la població, en Capablanca, hi té el seu cau. Però la seva vida canviarà quan, una tarda d’hivern, el botí del robatori sigui un llibre. 

Amb traç descriptiu i detallista la il·lustració, obra de Sílvia Armangué, ens mostra aquests objectes, els llibres, com a focus essencial de la nostra atenció, i al seu costat els personatges principals de la història".    https://ineditsrevista.wordpress.com/

CONFITS

Record d'un temps en blanc i negre

Confits! Quina il·lusió que em fan! Deixaré que se'm fonguin a la boca. Tant se val el que digui el metge; a la meva edat, ja pots comptar, què m'ha de fer una mica més de sucre?

T'he explicat mai que, quan era jove, en comprava un grapat cada dissabte? Una paperina d'aquells tan llisos i grossos, com perles, amb molt gust d'anís. 

A la tieta Rosa li va costar convèncer la mare. No pots tenir tota la vida la mossa tancada a casa, que se'ns quedarà per vestir sants! Però ella sempre responia que havíem d’entregar un munt de roba cada dilluns i que, sense el pare, no era gens fàcil tirar endavant. I jo abaixava la mirada amb el cor encongit. És que potser era dolent voler sortir una mica i no plorar tothora el que la guerra ens havia arrabassat? I així, amb la insistència de la tieta, la mare em va deixar treure el dol i sortir els dissabtes a la tarda a mirar aparadors; però només una estona i sempre que ella vingués amb mi.

La setmana se'm feia molt llarga, seguint el pas de les hores al ritme del trico-trico de la màquina de cosir. I amb l'única companyia de la mare que, d'ençà que havia rebut aquella lamentable carta del front, vivia amb el cor amarat d'amargor. I jo comptava els dies fins que venia la tieta, tota elegant. Au, va, nena, què fas encara així? Vinga, pentina't i arregla't, i posem una mica de coloret a la cara que estàs massa blanca de tant estar-te aquí tot el dia! I treia un potet i m'empolvorava les galtes davant la mirada de retret de la mare.

I enfilàvem carrer Gran amunt, les dues de bracet, fins a la pastisseria. En dringar la campaneta de la porta, ja se sentia aquella olor ensucrada que m'embadalia. Encara avui, si tanco els ulls i ensumo fort, la recordo; com si se m'hagués quedat enganxada al nas per sempre. I em dirigia al mostrador on hi havia una dotzena de pots de vidre amb tota mena de dolços. I demanava una paperina de confits, dels més grossos, dels que triguen molta estona a desfer-se.

I, en sortir, seguíem carrer amunt sense dir-nos res, totes dues amb la boca plena de salivera anisada, fins a la botiga de llanes i fils. Mira quines puntes més boniques, tieta! Un dia m'agradaria brodar unes tovalles amb flors de tots els colors. Tu el que has de fer és sortir més, nena, que ja et passes el dia amb el didal al dit, em deia. Que no tens amigues?

La Carme de la merceria. Amb ella sí que xerràvem quan hi anava a comprar. Però sempre tenia molta feina i no la volia entretenir gaire. Sobretot em divertia veure-la despatxar, perquè sabia trobar aquell botó exacte, d'entre mil calaixets tots iguals.

Però et parlava del passeig, oi? Un cop a la parròquia, enceníem una llàntia per a l'ànima del pare, resàvem un parenostre i, de nou, cap a casa. I abans d'arribar, ens entreteníem una estona a la placeta del capdavall del carrer, a mirar com els menuts donaven besses als coloms. Negres i rodones. Les que venien a cal graner de la cantonada. I a mi m'agradava imaginar que eren com els seus petits confits, perquè es delien tant com jo!

Després, tornàvem cap a casa. I pujava les escales d'esma, comptant els graons. Quinze, setze, disset... En girar la clau al pany, ja sentia la màquina de cosir al fons del passadís. Som aquí, mare. Sense entretenir-me, em treia la jaqueta i em posava la bata, plena de fils i agulles a la solapa. Sobre la cadira, havia crescut una pila de camises per fer traus i cosir botons. Vinga, filla, espavila, que el més calent és a l'aigüera! I la tieta em feia l'ullet. Fins dissabte, bonica. I m'acomiadava amb un petó. Un petó amb gust de confit.

A LA RIBA DELS INVISIBLES

En Reynaldo avança, saltant per sobre les escombraries, fins a tocar del riu, on el terra es fa més tou i es converteix en una catifa flotant de deixalles compactes i acumulades a la riba. Just allà, vora l'aigua, és on el nano ha instal·lat el jaç. Amb quatre fustes i cartrons, que encara contenen restes de propaganda, ha construït un recer on passar les nits i ja fa un parell de dies que hi dorm. Per sort no ha plogut encara, però ell sap que, quan ho faci, d'aquell racó no quedarà ni rastre; en poques hores el riu ho arrossegà tot. Però què importa això, ara? No sap si demà encara serà allà, a La Ciénaga, o en qualsevol altre racó de la ciutat.

En apropar-se al riu, la fortor àcida de les aigües negres li fa arrufar el nas. Es fa de nit i, a l'altra banda, vora el pont, ja s'encenen els llums de la Ciudad Colonial on ell passa el dia perseguint turistes, suats i cremats pel sol caribeny, per netejar-los les sabates. Limpiabotasplis, uandolarplis repeteix, incansable, seguint-los fins a estovar-los el cor amb aquella mirada trista i tan estudiada. Uandolarplis, señor.

Aparta el tros de tauló i entra al refugi de quatre grapes traient-se les sandàlies de plàstic, massa grans per als seus peus encara menuts. Deixa sobre els cartrons la capsa de fusta que ell mateix s'ha construït ―amb els draps, el raspall i el pot de betum― i compta les poques monedes que li queden a la butxaca. En acabat, torna a sortir i, assegut sobre un bidó rovellat, desembolica del paper de diari la iuca i el plátano sancochado, comprat a la fritura de doña Gladis. Treu també el mango que ha collit del jardí de la plaça de l'Alcázar i, amb la navalla, en talla el tros podrit abans de devorar-lo.

Se sent música de lluny, una bachata trista que evoca l'amor perdut i enyorat. A l'altra banda del riu, rere el mur de pedra, s'alça un món que viu exuberant i d'esquena a la misèria que les aigües pútrides de l'Ozama arrosseguen vers el mar. Clava queixalada a la iuca, encara tèbia, mirant com la ciutat dels rics es desperta amb la nit. Demà ja hi tornarà: limpiabotasplis, uandolarplis, però eternament condemnat a creuar, cada nit, cap a la riba dels invisibles.

Sent unes passes al darrera i, espantat, s'aixeca d'un bot. D'entre la foscor apareix un gos, magre i amb una pota nafrada, que seu prop seu llepant-se la ferida. Ara sona un merengue i el reflex dels llums de l'altra banda del mur ballen sobre les aigües tèrboles del riu ...que caiga un aguacero de yucca y miel... Es mira el gos famèlic que gemega en la foscor i, sense pensar-s'ho gaire, li llança el darrer tros de menjar. L'animal se'l cruspeix en un instant, remenant la cua.

En Reynaldo es frega els ulls amb els punys i fa un badall. Té els peus adolorits de tant caminar pels carrers d'asfalt ardent i els dits, bruts i endurits, li fan mal. Torna a fer un altre badall. Lentament s'atansa al catau i, fent-se un lloc al costat de la capsa d'enllustrador, s'arrauleix tapant-se amb els cartrons. El gos udola i el segueix fins a jeure prop seu. De lluny, encara sona la música, embolcallant aquella estampa d'invisible solitud. En Reynaldo tanca els ulls. Ojalá que llueva café.

UN NÚVOL D'ORXATA

Per no perdre mai la innocència dels somnis,

per no fer-me mai gran del tot.

Sortir per la xemeneia fent bombolles de sabó i volar amb globus fins la lluna. Llençar-me de cap al mar recitant un poema de boira amb gust de llimona. Recollir perles ensucrades per a fer-me'n un collaret que reflecteixi la verda claror de les cuques de llum amb olor d'espígol i ginesta. I enfilar-me a un arbre, carregant una motxilla plena de somnis de color blau, per compartir niu amb una àliga de plomes de cotó fluix. I, en acabat, apaivagar la set xuclant núvols d'orxata amb el rostoll del blat acabat de segar.

Qui em pot negar un somni d'utopia? Qui em pot prohibir el goig de tornar a ser infant?

Ni que sigui en el breu temps d'escriure aquestes línies.

LA LLUNA TRISTA

Blanca i rodona, la lluna resplendia cada nit la seva llum lletosa, acaronant la superfície de la terra. Parelles d'enamorats la contemplaven amagats en la intimitat del clar de lluna, els poetes li dedicaven bells versos captivats pel seu silenci gebrat. Homes i dones d'arreu de la terra la contemplaven cada nit, i fins i tot alguns l'observaven de prop i estudiaven amb devoció la seva superfície. Però la lluna estava trista perquè se sentia molt sola. I com més poemes d'amor li dedicaven, com més anhelada se sentia, la tristor més s'imposava, conscient de com n'estava de lluny de la terra i sola enmig de l'univers.

Que no sabien els homes que la llum alba que els captivava no era pas seva? Ella tan sols era un mer mirall de la llum del sol. I la seva superfície era massa pedregosa i freda per a que hi germinés la vida. Quan mirava la terra amb els colors intensos del verd del bosc, el blau de l'oceà, el groc de la sorra del desert i les mil llumetes que encenien els homes cada nit, se sentia pobra. I nua. Amb el cor fred, gelat. Ella sempre mostrava als homes la mateixa cara, la més bonica. Fins i tot els infants li imaginaven, en els seus jocs, un rostre que somreia i els feia l'ullet. Però cap d'ells coneixia la seva altra cara, sempre oculta, plena de cràters i ferides dels meteorits que sovint hi impactaven. Una cara molt més vulnerable, exposada constantment a la intempèrie de l'univers. És que potser li cantarien la mateixa bellesa si la veiessin com n'estava també d'escarpada i nafrada?

La lluna se sentia cada cop més trista i sola. I va ser així com, per fugir de les mirades captivades dels homes i passar desapercebuda, va començar a amagar-se darrera l'ombra de la terra, fins a quedar totalment oculta. Però, inevitablement, la lluna sempre tornava, resplendint la seva lluentor enmig de la nit. I, de nou, els músics tornaven a dedicar-li belles melodies i els poetes versos enyorats. Però a ella aquells mots li arribaven sempre acompanyats de la punyent solitud i, trista, s'amagava de nou.

I així va ser com la lluna, sense adornar-se'n, va fer seu aquell moviment cíclic d'anada i tornada. De resplendir la llum intensa del sol i d'amagar-se en la foscor de les ombres més opaques. I els homes van resignar-se a viure sense ella durant uns dies cada mes. Van aprendre a esperar-la i a acomiadar-la en el seu viatge constant. I així van passar els mesos, els lustres i els segles amb aquell vaivé constant.

Una nit, mentre passejava pel cel, la lluna trista va veure a la terra quelcom que la captivà per la seva bellesa. Al fons de les aigües d'un llac hi dansava, al ritme de l'oneig suau de la superfície, una cosa que no havia vist mai. Resplendia una brillantor intensa i els peixos acariciaven, juganers, la seva superfície llisa i blanca. Era perfectament rodona i estava envoltada per petits puntets brillants com lluernes que dansaven al seu voltant. I aleshores la lluna va comprendre que allò que tant l'havia captivat al fons del llac, no era res més que el seu propi llambreig en les aigües profundes. El seu reflex, dins la terra, no era ni fred ni buit, sinó ple de vida, de llum i dansa. Restava acompanyada d'un munt de peixos de colors que l'envoltaven i de l'espurneig de les aigües bressolades pel vent. El seu rostre a la terra era bell i les seves ferides ocultes ja no estaves exposades a l'impacte dels meteorits, sinó que reposaven ara en el bressol del riu, tou d'argila. La lluna va somriure per primer cop en tota la seva infinitud i el reflex dins les aigües es va fer encara més brillant.

Sense dir res als homes, la lluna va continuar el seu vaivé cíclic al qual tothom ja hi estava acostumat. Però quan decreixia, ja no ho feia amb l'esperit d'amagar-se en l'ombra sinistra de la terra sinó amb la certesa de tornar, passats pocs dies. I a partir de llavors, quan els poetes li cantaven la bellesa i els enamorats s'abraçaven embolcallats amb la seva blanca claror, ella tan sols contemplava les aigües silencioses del llac. I s'esforçava per regalar-los el seu millor reflex.