EL PETIT ESTEL DE NADAL

Petit conte dedicat als nens i nenes de Sensibilització de l'Escola de Música d'Artés per al seu concert de Nadal.

Vet aquí que una vegada, enllà del cel, hi vivia un petit estel.

El petit estel era molt i molt vergonyós i, sempre que podia, s'amagava darrera els núvols perquè ningú el veiés.

Dalt del cel hi ha un estel,

està trist,

porta un vel.

Treu-te’l, treu-te’l sense por,

no et durem gens de carbó!

Ja ho voldria ja,

però jo em vull amagar...

Una nit, l'Arbre de Nadal se'l va mirar amb les seves branques verdes i frondoses. Era un arbre alt com un sant Pau, on els ocells hi feien niu, abrigant-se del fred de la nit.

― Per què t'amagues petit estel darrera d'un vel?

― Jo sóc poruc de mena, no sóc pas tan fort com tu,

i quan em vols mirar, tot jo em poso a tremolar!

I el petit estel poruc va començar a tremolar i a tremolar tant, que va deixar anar una pols d'estrelles, com si fos purpurina platejada, sobre l'Arbre de Nadal.

Al cap d'una estona va passar el pare Noël amb el seu trineu carregat de joguines. Lo, lo, lo... cantava la cançó, feliç de poder repartir regals i alegria a tots els nens i nenes. 

Quan va veure el petit estel li va dir:

― Per què t'amagues petit estel darrera d'un vel?

― És que sóc tan vergonyós... tocaria sempre el dos!

I quan em mira la gent, marxaria tot corrent.

El pare Noël va somriure.

― Ai, petit estel que s'amaga rere un vel,

aquesta nit tan bonica, atreveix-te a treu el nas

i t'espera una sorpresa que mai més oblidaràs!

I va continuar el seu camí, perquè encara tenia molta feina aquella nit.

El petit estel va quedar ben pensatiu: treure el nas de darrera el vel de núvols? Quina por! Quina vergonya! Però el pare Noël li havia dit que tindria una sorpresa...

Molt a poc a poc es va atrevir a treure primer un ull, després l'altre, el nas, una punxa i una altra... fins que va quedar ben bé davant dels núvols. I aleshores va mirar avall. Quina sorpresa! Amb la seva llum brillant il·luminava aquella nit de Nadal i tot el món era ara ple de vida i de colors!

El petit estel va quedar meravellat. Quin Nadal més bonic il·luminat ara amb la seva llum d'estrella! L'Arbre de Nadal brillava intensament, i els cascavells del trineu del pare Noël dringaven al so de la seva cançó. Mentre que allà baix, a l'establia, un petit infant naixia envoltat de vida i de color.

Dalt del cel hi ha un estel,

està content,

ara juga amb el vent.

Brilla i brilla sense por,

pintant el món de color.

Petit estel de Nadal,

la teva llum és un regal!


BON NADAL!

EL REI DEL PAÍS DE LA LLUM

Fa molts anys, quan els contes encara eren una realitat, existia un país petit i bonic però governat per un rei cregut i capriciós. Un bon dia, el rei va sorprendre als vilatans amb un anunci ben estrafolari: volia ser tan poderós com el sol i, per demostrar-ho, il·luminaria cada nit el seu petit reialme com si fos sempre de dia. Ell seria el rei del país de la llum! La gent es preguntava si el rei s'havia tornat boig; només el savi callava des de la seva cabana dalt de la muntanya.

El rei va fer cridar els seus consellers i els donà l'ordre de trobar la millor manera d'omplir les nits de llum. A aquell que ho aconseguís l'anomenaria primer ministre. Així que els consellers, sense perdre temps, van remoure cel i terra per trobar la millor solució.

El primer que es presentà fou el conseller més vell de tots, convençut que, amb la seva experiència, guanyaria als altres. Va dur al rei cinquanta carros de teies de fusta d'alzina i les va repartir per tot el reialme. Aquella nit els patges les van encendre i tot el país va brillar del color roig de les flames. El rei estava tan content que no s'hi veia de cap ull, però a l'alba es va adonar que les teies ja s'havien consumit i calia portar cinquanta carros més per l'endemà. En pocs dies havien talat gairebé tots els boscos del país. Aquella no era una bona solució.

L'endemà es va presentar el segon conseller, el més jove i emprenedor de tots. La seva idea sí que era bona, li assegurà, perquè no faria malbé ni un sol arbre del regne. Així que, amb l'ajuda dels patges, va col·locar miralls a tot el país davant la sorpresa del tothom. Quan es va fer de nit i va sortir la lluna, els miralls van reflectir la seva claror i tot el regne va quedar il·luminat d'una llum blanca i preciosa. El rei estava tan emocionat que gairebé no va poder dormir. Però a mesura que passaven els dies la lluna s'anava aprimant fins que, una nit, va desaparèixer del tot i el país tornà a quedar a les fosques.

El rei va fer cridar el tercer conseller, aquell que tenia fama de ser una mica extravagant. Ell es va presentar amb cent caixes de fusta tancades amb pany i forrellat que va fer distribuir per camins i viles. Quan el sol es va pondre el conseller va donar l'ordre d'obrir les capses, totes a l'hora. Milers de petites cuques de llum van sortir volant com fanalets i van crear un núvol de llum verdosa sobre tot el reialme. Tots els vilatans estaven bocabadats observant aquella meravella i el rei més feliç que ningú. Però el que, en un primer moment semblava una solució d'allò més eficaç, va acabar gairebé en una desgràcia. Les lluernes es van menjar tots els cargols del regne i es van reproduir tant que van acabar sent una plaga. Fins que no van aconseguir tornar a tancar totes les cuques de llum dins les capses de fusta, no van respirar alleugerits.

Així que el rei cridà el darrer conseller, el que havia viatjat arreu del món i coneixia secrets d'altres terres. Va ser ell qui li portà cinc barrils l'or negre; una mena d'oli llefiscós que escopia la terra en algunes parts del món, li va dir, i que cremava fins i tot a sobre l'aigua. Així que el van repartir en tines per a tot el regne i, a l'hora convinguda, van encendre aquella mena d'oli negre com el carbó. Però el país es va cobrir d'un fumera espessa i pudent que no deixava respirar a ningú. 

Desesperat, el rei va decidir que aniria a veure el gran savi de la muntanya a veure si el podia ajudar. Deien que ell sempre deia la veritat, tan a un pobre pastor com al mateix rei. Així que, seguit de tots els seus patges i servei, el rei va enfilar camí de la cabana del savi.

Dibuixos realitzats per la il·lustradora Mariona Alberich (L'Embarral)

―Vull il·luminar totes les nits del meu país, com si fos sempre de dia ―li va dir.

―No hi ha cap solució pel vostre caprici, sa majestat, ja que heu vulnerat les dues condicions imprescindibles per aconseguir ben enllumenar el vostre regne.

―I quines són? ―va fer el rei sorprès.

―La primera és respectar la natura i no anar a contracorrent dels seus cicles: vós heu cremat boscos, contaminat l'aire i provocat una plaga terrible pels animals del reialme. I la segona és fer un ús mesurat i responsable de la llum, sempre al servei de les persones i no pas com a mostra de poder il·limitat. Tan sols el qui compleix aquestes dues condicions pot il·luminar el seu país amb saviesa i justícia.

Aquell dia el rei va aprendre una gran lliçó; aquella que haurien de conèixer, encara avui, molts dels reis i governants de tot el món.