Un
vell seia en un tamboret plegable a la vora del camí. Jo havia
sortit a donar un tomb sense saber massa on dirigir-me. Darrerament
la vida em semblava un sense sentit i la casa em queia a sobre. Però,
en acostar-m'hi, em va cridar l'atenció la posició de l'home; el
cos tot tirat endavant i la mirada fixa a terra. Duia una gorra de
visera amb unes lletres de propaganda de materials de construcció i,
recolzat a les seves cames, hi reposava un bastó. Vaig tenir un mal
pressentiment i vaig dubtar de si fer veure que no l'havia vist.
Però, finalment, m'hi vaig acostar, recelós.
―Bon
dia ―vaig dirigir-me a ell, pendent de si responia.
L'home,
sorprès, alçà el cap i es va treure la gorra.
―Ah,
bon dia. No l'havia vist.
Duia
barba de tres dies i vestia una camisa de quadrets mal cordada i uns
pantalons desgastats.
―Prenent
la fresca, de bon matí? ―vaig dir per dir.
―No.
Donant menjar a les formigues ―em va respondre amb cara
d'estranyesa, com si allò fos del tot evident.
Aleshores
em vaig adonar que als seus peus hi havia un formiguer i que l'home
sostenia un parell d'espigues a les mans que anava desgranant
lentament i deixava, un per un, els grans de blat al costat del cau.
―Deuen
estar contentes.
―No
ho sé. Són discretes, sap. Vol ajudar-me?
Em
va semblar una idea absurda. Anava a dir-li que tenia pressa, que
m'esperaven, tot i que jo sabia que això no era cert. Ja feia temps
que ningú em trobava a faltar.
―Arrenqui
un grapat d'espigues del camp, que a mi em costa aixecar-me ―va
manar-me abans que jo pogués formular cap excusa.
Saltant
un petit marge vaig arrencar mitja dotzena d'espigues granades. I
vaig tornar vora el vell.
―Jo
els hi trec la clofolla. Encara que a elles, tan els fa, no es pensi.
Vaig
cercar una pedra i la vaig fer rodolar fins al costat de l'home. M'hi
vaig asseure i vaig agafar la primera espiga.
―No
els hi posi les granes massa juntes. Entre elles s'atabalen i es
molesten unes a les altres per arrossegar-les dins el cau. Millor
així, espargides.
―I
ve cada dia, a donar-los de menjar? ―vaig fer concentrat-me en la
feina.
―Quan
fa bo. A l'hivern no surten gaire.
L'home
tenia els dits engarrotats i poc destres, amb els que trigava una
eternitat a pelar cada gra de blat.
―Per
què ho feu?
―Per
què faig què?
―Per
què doneu de menjar a les formigues?
Em
va mirar sorprès, com si mai s'hagués fet aquella pregunta.
―Creu
que faig mal fet?
―Jo
no he dit això.
―Però
ho creu, oi? Creu que les mimo massa. ―Va quedar pensatiu―: Vinc
una estona cada matí, així el dia no se'm fa tan llarg. I vol que
li digui un secret? ―Em mirà amb complicitat―: Els hi parlo.
Però no es pensi que estic boig, eh, que de moment Déu em conserva
l'enteniment!
Vaig
somriure.
―Em
fan companyia. Això és tot.
―Viu
sol?
Afirmà
amb el cap mentre agafava una altra espiga de terra.
―El
dia que jo em mori, creu que em trobaran a faltar?
―N'estic
convençut.
―Però
potser aleshores ja serà massa tard... hauran perdut l'instint de
sobreviure.
―No
s'hi capfiqui, home. Segur que elles l'aprecien.
―Són
formigues. Insectes. No aprecien a ningú.
―Però
a vostè li fa bé venir cada dia.
―Elles
no ho saben.
Vaig
espargir un grapat de grans de blat i les formigues es van abraonar
de nou sobre l'aliment.
―Ho
veu? ―va fer, assenyalant-les amb la barbeta―. Ja s'hi han
acostumat i esperen que els caigui la grana del cel. No els hi he fet
cap favor, jo... Però ara, com les puc deixar? Em necessiten.
―Tornarà,
demà?
―Si
no ho faig, qui en tindrà cura?
Els
dos continuàrem desgranant, lentament, sense dir-nos res.
―Vós
ho faríeu?
Vaig
somriure amb aquella proposta descabellada. Però el vell no reia.
Davant del meu silenci, i visiblement emocionat, em premé el braç
amb força.
―No
sap com li ho agraeixo. Les pobres... Després de tot, és culpa
meva.
Vaig
espolsar-me les mans de clofolles de blat per evitar allargar aquell
moment. La mirada negada del vell m'incomodava.
―Jo
hauria de marxar.
―I
tant, feu, feu... no us vull entretenir més. ―L'home va tornar a
la feina―: Jo acabo aquesta espiga i també aniré tirant.
Em
vaig acomiadar i vaig marxar.
L'endemà
al matí vaig tornar-hi però l'home no hi era. Ni a la tarda. Al cap
d'un parell de dies encara no hi havia ni rastre del vell. I a mesura
que passava la setmana, el neguit em corsecava. Em semblava una
immensa bogeria haver rebut com a llegat d'un desconegut ser
responsable del benestar d'un formiguer. Però si ni tan sols coneixia el
nom del vell! Però la casa continuava caient-me a sobre.
Em
vaig comprar un tamboret plegable i l'endemà em vaig llevar a
l'alba. No em va ser difícil trobar el formiguer. Vaig arrencar algunes
espigues del voral del camí i em vaig posar a desgranar-les. Les
formigues van sortir precipitant-se sobre els grans de blat.
―Au
va, petites, no patiu. Ja he tornat.
