"Tant en l'art com en l'amor,
és la tendresa allò que dona la força"
Oscar Wilde
Any del Senyor de 1929
Havia arribat el moment. Aquell dia, desitjat tantes vegades al llarg de la seva vida, però que s’havia fet pregar fins a la vellesa. I ara el tenia al davant, a tocar dels dits.
—Per fi sou aquí, fra Damià! —la mirada serena de fra Bernat espurnejava mentre li premia les mans amb força.
Fra Damià li va agrair la càlida acollida; que havia fet tot el camí fins a Santa Maria de Surós amb un cuquet a l’estómac, li va dir, però molt il·lusionat de començar aquella nova etapa a la petita comunitat situada entre valls i muntanyes.
—Aquí hi estareu bé, ja ho veureu. Jo no canviaria aquest petit racó per res del món!
—Estic convençut que teniu raó, fra Bernat. Només veure el paisatge que envolta el poble i el convent... —el frare es va girar per contemplar l’extensa planúria que s’entreveia entre els arbres de davant la porxada i, al fons, la serralada majestuosa.
—Però ara us convé descansar, heu fet un llarg viatge. Ja tindrem temps de parlar i ensenyar-vos els entorns —li va passar la mà per l’espatlla i el va convidar a entrar—. Estic tan content que sigueu aquí. Tan content!
Van entrar al claustre i la cara de sorpresa de fra Damià va arrencar un somriure al vell fra Bernat. Comparat amb el de Sant Francesc, el claustre de Santa Maria segurament no li semblava més que una simple porxada. Els capitells de les columnes, decorats amb senzills motius florals, estaven desgastats pel temps i els arcs de pedra s’havien ennegrit per les humitats i per la duresa del clima de muntanya. La creu del centre no s’enlairava més d’un parell de metres i tenia escrostonada una punta. Però la verdor i el laberint de flors que creixia al centre era com un petit cor ple de color dins aquelles parets de pedra freda.
—Us agrada? D’ençà que el dolor a les mans ja no em permet de treballar el fang, tinc cura del jardí. Però, a poc a poc, que l’esquena ja em fa la guitza! Abans sempre sortia a fer llargues caminades pel bosc, però ara la salut ja no m’ho permet i aquest és el racó on cerco consol. Ai, fra Damià, a mesura que ens fem vells, el món es fa cada cop més petit!
Van entrar per l’estreta porta que pujava a les estances. La seva, li va dir, seria la del fons, la que mirava cap a Surós i des d’on, cada matí, veuria sortir el sol. Que podia descansar una estona abans de vespres, després ja saludaria la resta de la comunitat, que en aquella
hora encara estaven treballant.
Els dos frares feia molts anys que es coneixien. Sempre que, per algun motiu, fra Bernat havia viatjat a Sant Francesc, trobava una estona per baixar a la cuina del convent, on el petit Damià ajudava la seva mare, que n’era la cuinera, li explicava històries i el feia jugar. Encara recordava aquell any quan, pel seu aniversari, li havia regalat un mussol fet de fang, amb uns ulls ben grossos i rodons. Anys més tard, quan el jove va decidir fer-se frare, les seves trobades van continuar sent sempre motiu d’alegria, malgrat la diferència d’edat que els separava.
Fra Bernat va deixar que fra Damià desfés la bossa i endrecés les seves pertinences i es va dirigir, pausadament, cap a la seva cel·la, just a l’altre costat del llarg passadís. Un cop sol, va obrir el petit armari on guardava la roba. Amb les mans tremoloses va agafar un paquet que tenia amagat sota una manta. Assegut al llit, va restar una entona en silenci, absort en els seus pensaments, amb l’embolcall entre les mans i un somriure emocionat. Els ulls li brillaven. Però, quan es va disposar a desembolicar-lo de la roba gastada que el protegia, el so de les campanes li va recordar que no es podia entretenir si no volia fer tard a vespres. Es va aixecar pesarós i, sense desembolicar-lo, va tornar el paquet sota la manta, ben amagat al fons de l’armari. Ja tindria temps un altre dia, es va dir. Ben aviat allò ja no li pertanyeria. Va agafar el breviari i es va disposar a baixar a l’església.