Escolto
el batec del teu cor
i reconec admiració i respecte pel bosc que t'envolta. Agraït,
sento com em contemples, com et deixes enlluernar per la frondositat
de les meves branques, verdes a vessar, i et deleixes amb el regal
d'aquesta ombra tan preuada.
Imagino com abaixes les parpelles,
deixant-te embriagar per la fragància de les meves flors; tot un
bàlsam per a la teva vida atrafegada. Segurament, escoltes la remor
de les fulles en ser acariciades pel vent i desitges, com mai, el
silenci que m'envolta. Acarones amb el tou dels dits el meu tronc,
d'escorça rugosa i vella, mentre t'entretens a buscar amb la mirada
una merla esmunyedissa que canta amagada entre el fullatge espès.
Sento que m'admires, que cobeges la meva pau.
Però,
tu,
tot just, veus allò que els ulls et mostren. No t'ho retrec; als
homes us costa acceptar el que no és evident. Només admires una
part de mi, molt més petita del que t'imagines.
Perquè jo
també sóc avall. Arrelo, incansable, cap a les profunditats de la
terra, on no arriba mai la llum. Allà, el sòl esdevé rocós o
ofegat d'argila erma. Estenc, lentament i tossuda, les meves arrels
fins que no s'hi troba ni un alè de vida. I, a mesura que una part
de mi emergeix vers el sol i es mostra formosa i esplèndida, l'altra
penetra vers el cor de la terra, en la més freda solitud i foscor. I
com més gran i generós tu em contemples, és perquè més enfondro,
sota la superfície, les meves arrels nues.
No
m'admiris, tan sols. No cantis només la meva bellesa. Ans que sigui
el teu anhel aprendre de mi. I no neguis el que és innegable: allò
més bonic, ufanós i sorprenent s'alimenta, sempre, de superar les
adversitats més pregones que trobem pouant endins, vers l'aigua
profunda que dóna la vida. Aquest
és el gran secret. La saviesa que amaga, sempre tan discreta i
silenciosa, la nostra mare terra.
