diumenge, 17 de desembre del 2017

HAIKU DE NADAL



Del caliu endins,
l'esperança desglaça
tot Nadal gebrat.


Bon Nadal !!


divendres, 8 de desembre del 2017

DESPERTAR

Microrelat publicat a la revista digital de literatura, art i cultural "Lo Càntich" núm.35



El despertar de la primavera de Max Klinger

dimecres, 6 de desembre del 2017

COM UN FIL DE PLATA (fragment "El bufó que va haver de marxar de palau")


Els estels van començar a brillar, en la nit que s'imposava, fins que es va deixar veure tota la Via Làctia, com un immens camí il·luminat que duia vers l’infinit.
―És preciosa. I brilla com si fos d'argent!
―La vida és una mica així, no trobes? Un immens camí trenat amb fil de plata, que ho uneix tot. No vivim pas aïllats, nosaltres. Tots formem part d’un Tot, de la història, com cada una de les petites estrelles que formen aquest camí platejat.
Vaig assentir en silenci. Ell va continuar.
―I és aquest mateix fil platejat que ens ha unit per sempre més amb els qui hem conegut i hem estimat algun dia, encara que avui ja siguin lluny, i tots aquells que continuarem trobant en el camí. Tot ens uneix d’una forma especial i única amb els altres. Res seria igual sense ells. I nosaltres no seriem qui som avui. No oblidis mai això.

divendres, 17 de novembre del 2017

LA LLEGENDA DELS DOS REIS


Explica la llegenda que hi havia dos reis que estaven enfrontats des de feia tants anys que ja no recordaven quin era el motiu que els separava. Cada rei, tibat i orgullós, defensava ser més poderós i important que l'altre i tenir sempre la raó.
Un dia van rebre la visita d'un erudit filòsof que els va assegurar tenir la resposta de qui era el més important dels dos. Decidits a demostrar la seva veritat, van contractar els seus serveis.
El mestre els va convocar, abans del capvespre, en una clariana del bosc, que quedava al bell mig dels seus regnes. Els dos reis van arribar ben puntuals, acompanyats de tot el seu seguici. El savi els va fer acostar tots dos al centre de la clariana i va demanar al primer rei que mirés a través d'un objecte llarguerut, que ell anomenava calidoscopi, i li va demanar que descrivís què hi veia.

―És una gran flor amb pètals de cristall d'un groc intens, preciosa.
Aleshores, li va donar al segon rei.
―Són petites flors ataronjades. En puc comptar un bon grapat escampades arreu.
―N'esteu segurs?
―I tant, que sí! ―van respondre els dos, convençuts que l'altre mentia.
―Torneu-ho a mirar, doncs ―va dir el savi en el moment que ja fosquejava.
El primer rei va agafar el calidoscopi i se'l va tornar a acostar a l'ull.
―Caram! La flor ha desaparegut! Ara hi ha un munt de flocs de neu gebrada.
El segon rei també va mirar a través del tub.
―Oh! Ara hi veig el reflex de la lluna quan brilla sobre les aigües del llac.
El savi va agafar el calidoscopi i se'l va guardar dins la túnica.
―Recordeu la primera lliçó. “La realitat mai és única; tot depèn dels ulls que la miren i de les circumstàncies de cada moment”.

Aleshores els va proposar de pujar a la muntanya més alta de la contrada. Cada rei va escollir un grup de portadors que, carregant-los a les espatlles, es van enfilar muntanya amunt. Abans d'arribar, el mestre els va dir que havien de continuar a peu el darrer tram. Així que, mig entrebancant-se amb les capes, els dos reis van arribar al cim, esbufegant, acompanyats només del savi. Tot era silenci i només tenien la companyia del cel blau, la carena de muntanyes i, al fons, la vall.


―Digueu-me, qui dels dos té el castell més imponent? ―els va preguntar, aleshores.
―Jo! ―va respondre sense dubtar el primer rei― El meu castell té quinze torres i deu jardins. Hi viuen cent criats i cinquanta donzelles. I l'envolta un fossar amb vint cocodrils que es cruspeixen tot aquell qui em vol mal.
―Doncs el meu castell encara és més imponent perquè té una muralla amb dos-cents merlets que defensen un exèrcit de cent cinquanta soldats al meu servei. Crio cavalls de raça i l'anomenada de les meves quadres s'estén arreu del món.
―Així, els vostres castells són immensos i imponents, oi?
―Sí, i tant! ―van fer els dos monarques a la vegada.
―Doncs, cerqueu, ara, els vostres grans reialmes des d'aquest cim.
Els reis el van mirar, estranyats, i van començar a repassar amb la mirada cada racó del paisatge. Els va costar una bona estona trobar, amagats entre el paratge, els seus castells, que s'havien convertit en un minúscul puntet desdibuixat en immensitat del paisatge.
―La segona lliçó és aquesta, recordeu-la bé. “Res és tan important”.

Els dos reis no entenien on volia anar a parar aquell eminent filòsof. Els havia dit saber qui tenia la raó però, de moment, no semblava prendre partit per cap del dos.
―Per la darrera prova ―els va dir―, marxarem els tres tots sols.
Recelosos, van acomiadar els seus seguicis reials i es van endinsar a la boscúria. Al cap d'una bona estona de caminar, van arribar al riu, en un gorg d'aigües tranquil·les. El savi els va mostrar el fons, on es veia un cofre submergit, mig cobert de llot i pedres.
―Si voleu saber la veritat, cal que agafeu aquest cofre sense mullar-vos ni una gota els vestits.
―Això no és pas possible! El bagul està submergit i l'aigua arriba més amunt de la cintura d'un home! ―es va queixar un.
―Aquí no tenim pas cap criat a qui manar que ens tregui el cofre! ―rondinava l'altre.
―Aleshores, el vostre camí haurà estat en va. És dins el cofre on hi ha la resposta de qui dels dos és més important.


El savi va callar i es va ajeure a l'herba, tot esperant que els monarques prenguessin una decisió.
Els dos reis van dubtar què fer. Si marxaven, no sabrien mai qui era el més important dels dos.
―Treu-te la roba i baixa a cercar el cofre. Jo t'esperaré aquí per guardar-te la túnica i ajudar-te a sortir del gorg ―va fer el primer rei.
―I un be negre! Treu-te-la tu i jo t'esperaré a la riba per ajudar-te a pujar el bagul.
Després de molt discutir, i entenent que cap dels dos acceptaria les ordres de l'altre, van resoldre:
―D'acord, ara que no ens veu ningú, baixem-hi tots dos a treure'l. De fet, sembla que pesi molt i un de sol no podrà arrencar-lo del llot.
Així que els dos reis es van despullar fins a quedar ben nus, van deixar la roba al costat del savi que dormitava estirat a l'herba i van baixar al gorg a treure'n el bagul. Estirant un per aquí i l'altre per allà, van aconseguir arrencar-lo del fang i alliberar-lo de sota les pedres. Amb dificultat, el van arrossegar fins a la riba, on els esperava el savi assegut amb un branquilló a la boca.
―Enhorabona ―els va felicitar―. Teniu el cofre i la roba és ben eixuta. Obriu-lo, ara, i sortirem de dubtes.
Encara esbufegant per l'esforç, els dos monarques es van llençar sobre el cofre per obrir el fermall, que va cedir de seguida. A dintre hi havia un gros mirall.
―Què significa això? ―es va queixar el primer rei.
―On és la resposta? ―va rondinar l'altre.
―Què hi veieu reflectit?
Els dos reis van mirar l'espill i van emmudir de cop. Allà, hi havia dos homes totalment nus, molls i enfangats de cap a peus que, encara esbufegant, els miraven sorpresos.
―Què hi veieu? ―va insistir
―Dos homes molls i panxuts... ―va dir el primer rei, trasbalsat.
―Dos homes ben enfangats i nus... ―va dir el segon rei, avergonyit.
―El mirall no diu mentides. Això és el que som, quan deixem de banda títols, vestits, seguicis i castells. Tots compartim una humanitat comuna. La tercera lliçó, i definitiva, és aquesta: “Tots som iguals i valem el mateix. No hi ha ningú més important que un altre”.

I, a partir d'aquell dia, els dos reis van deixar de discutir sobre qui era el millor dels dos i van restar ben agraïts al savi filòsof que els havia ensenyat el camí de la pau.




diumenge, 22 d’octubre del 2017

PERQUÈ JUNTS, HO PODEM TOT


Una gota, tota sola, tem que l'assequi el sol
però moltes, desperten la força incalculable de les ones.
I la petita guspira, que fàcilment se l'emporta el vent,
sap que, unida, conté l'escalf de la foguera que crema.
L'arbre aïllat resta a mercè de la tempesta,
tanmateix, si amb altres entrellaça ses branques,
esdevé un bosc sencer i robust, que protegeix.

Potser avui tinc por de la pròpia feblesa
però, unida a la meva gent,
m'encomano de la valentia, la dignitat i l'orgull de ser poble.
Perquè junts som la força de l'onada,
som caliu de la foguera,
som boscatge que empara.
Som poble que avança. Poble de castellers.
I, fent pinya, ho podem tot.

diumenge, 8 d’octubre del 2017

SEMBRADORS D'ESPERANÇA

Fragment del conte "El bufó que va haver de marxar de palau"

Capficat en els meus pensaments, no em vaig adonar que havia sortit del bosc i m'endinsava en una terra fèrtil, de conreus i camps llaurats. El paisatge havia canviat de cop i volta i ara la plana s’obria immensa davant meu. La terra esclatava farcida d'hortalisses, cereals i fruits de tota mena.
Feu cara de tenir gana, jove ―era un pagès de galtes vermelles qui se m'adreçava. Tenia unes mans grosses i rudes fruit d'haver passat una llarga vida treballant al camp. Els seus ulls, del color de la terra, reflectien l’estimació per aquella contrada.
Bon dia. Disculpeu, anava ben distret i no us havia vist. Em dic Manelic i faig camí.
Jo sóc en Salvador. Sembrador d’Esperances, per servir-vos.
―Jo pensava que els camperols sembraven ordi, tomàquets, patates o pomes... però, esperances?
És clar que sembro ordi, tomàquets, patates o pomes, però cada llavor, sigui del que sigui, és una llavor d’Esperança per al futur. 
Sembrador d’Esperances vaig dir―, és un nom molt bonic de portar.
Així em van anomenar alguns caminants que feien ruta. La meva vida està lligada a aquesta contrada i el treball del bon pagès és transformar la terra erma en bressol de vida.
Sembleu un poeta!
Sóc un sembrador. Quina diferència hi ha? No són, els dos, cantadors de l’Esperança?
Semblava que en Salvador sabia molt bé del que parlava; la terra li havia ensenyat moltes coses.
Sembrar és confiar ―va continuar―. No hi ha cap certesa que allò que sembres naixerà. Quan acabes, res es mou. I passen els dies, els mesos i la terra continua sense canvis. Ser sembrador és intuir, assaborir el futur quan encara no ha arribat. Fins i tot en temps de gelada.
―Però això deu desanimar!
―Al contrari! No veure amb els ulls aguditza l’esperança, la fa renovar-se cada dia. I hi ha una altra cosa molt important va continuar el Sembrador d’Esperances―. Hom sembra per a un altre. Els arbres, per exemple, triguen molt a fer-se grans i a donar bons fruits. Sovint qui sembra no és qui recull. I aquest és un gest de generositat que eixampla el cor del sembrador. Treballar per a un altre, sabent que mai menjaràs dels fruits de l’arbre que has fet créixer i cuidat, és un gest molt noble. Tanmateix, les cireres que jo menjo avui les va plantar un altre per a mi. Així és el dia a dia d’un Sembrador, contribuir a la Vida, en frueixi o no ell mateix.
És bonic com ho expliqueu. Però, esperança ve d’esperar, oi?
Saber Esperar és molt important, però cal que aquesta espera sigui esperançada, no pas resignada. No espero perquè no em toca més remei.
Així doncs, què és l’Esperança?
És saber veure l’espiga daurada quan encara és un senzill gra de blat.
Així doncs, viure amb Esperança, és esperar que es compleixi el meu somni?
No. No podem confondre l’Esperança amb un somni! L’Esperança és confiada però realista. No espera una cosa que sap impossible. L’Esperança veu l’espiga en el gra de blat perquè coneix bé la terra i l’aigua i confia en la Força Misteriosa que empeny la Vida a créixer. Però, mentrestant, treballa tossudament la terra, rega la llavor perquè algun dia pugui germinar. El somni, en canvi, sovint no és més que un desig fugisser. L’Esperança és una actitud, una manera de veure i viure la vida, d’afrontar els problemes, de treballar en el dia a dia.
Allò que jo faig avui, és llavor de futur per a un nou demà.
Allò que avui sembreu donarà fruit, més tard o més d’hora. Per això és molt important saber escollir bé les llavors. Cal que siguin bones. Si avui us equivoqueu i sembreu jull, demà l’haureu de segar.

dimecres, 27 de setembre del 2017

"QUAN NOMÉS PLOU SOTA ELS ARBRES" publicat a Lo Càntich núm. 35


"Hi ha un moment, després de la tempesta, 
que només plou sota els arbres..."

Així comença aquesta curta narració, publicada ara a la revista Lo Càntich, núm. 35, i il·lustrada amb "Pluja" del pintor José Villegas Cordero.

Podeu llegir el text sencer al següent enllaç:

"Pluja" de José Villegas Cordero

dissabte, 9 de setembre del 2017

DIARI EL SEGRE

El passat dia 23 d'agost, el diari El Segre, de las comarques de ponent, va publicar el conte "El llegat de les formigues" en les seves edicions de paper (en català i castellà). Contenta i agraida.


dimarts, 8 d’agost del 2017

PELL AMB PELL


Quan ta llum se'm fa carícia, resto nua davant teu.
I en la còmplice abraçada una llàgrima d'argent.
Pell amb pell,
som lluminosa solitud.

dissabte, 29 de juliol del 2017

"PRESONERS" publicat a la revista Lo Càntich

" D'ESTRELLES" de Rodolfo Franquesa
Revista Lo Càntich núm. 34 "Rima"

Podeu llegir el microrelat "PRESONERS"en el següent enllaç:  http://www.locantich.cat/2017/07/presoners-roser-blazquez-gomez.html


dimecres, 26 de juliol del 2017

"EL LLEGAT DE LES FORMIGUES" ES PUBLICARÀ AQUEST ESTIU AL DIARI SEGRE

Concurs RELATS D'ESTIU (diari Segre)


"El llegat de les formigues" ha estat una de les 35 narracions selecionades al concurs RELATS D'ESTIU (organitzat pel diari Segre) per ser publicades del 31 de juliol al 3 de setembre.



Tanmateix, des d'avui, el podeu llegir i valorar al següent enllaç.
https://www.segre.com/noticies/opinio/relats_estiu/2017/07/26/el_llegat_les_formigues_24425_4438.html

dissabte, 1 de juliol del 2017

NOVES PUBLICACIONS

La revista VALORS, especialitzada en la reflexió entorn els valors humans i l'actualitat vista des d'aquest prisma, ha publicat en el número 149 el conte "LA LLUNA TRISTA", il·lustrat per Blanca Gimeno.
http://www.valors.org/



La revista digital LO CÀNTICH, de literatura, art i cultura (ARC) ha publicat

en el número 33 (Ironia)  "A LA RIBA DELS INVISIBLES", en record de tots els infants de carrer que malviuen arreu del món.
http://www.locantich.cat/2017/04/a-la-riba-dels-invisibles-roser.html

en el número 34 (Rima) "EL MIRALL DE LA VERGONYA", una reflexió davant del drama dels refugiats.
http://www.locantich.cat/2017/06/el-mirall-de-la-vergonya-roser-blazquez.html



dissabte, 24 de juny del 2017

EL BANDOLER FERIT (IV part)

De retorn a l'Obac vaig amagar el meu botí a la cova, convençut que aquells llibres eren els únics que s'havien salvat de la destrucció. Alguns dies més tard vaig saber que no havia estat així: la notícia s'havia estès ràpidament per tota la contrada i es deia que el foc s'havia pogut apagar abans que ho devorés tot, malgrat fer grans destrosses. Que el cos d'un frare havia estat trobat com si fos carbó, es lamentaven. I el foc s'atribuïa a un accident provocat pel pobre home.

Dies més tard, en tornar a l'Hostalet de Daví amb un nou llibre dins la barjola, em va sorprendre no trobar-hi la Joana. L'hostaler em va dir, preocupat, que havia desaparegut, i que darrerament ja la veia molt estranya. Que sortia algunes tardes i, en tornar, mai donava cap explicació. Això la feia discutir sovint amb la seva dona que deia que la jove tenia massa pardals al cap, i que el seu germà no l'havia criada com calia. Fins i tot, deia l'hostaler posant els ulls en blanc, darrerament s'havia negat a cantar i tocar alguns vespres a la taverna, dient no sé quines bajanades sobre que la poesia només era per a aquelles ànimes que la poguessin valorar. Una noia amb caràcter fort, es lamentava l'home, ja se sap, criada als camins no se'n pot esperar res de bo!

Vaig intentar dissimular davant d'ell el meu desesper i vaig refer el camí cap a la Roca Salvatge. Què faria ara sense ella? M'havia arriscat a robar els llibres amb la certesa que ella me'ls llegiria tots. I ara qui sap si tornaria a veure-la mai més. On devia haver anat? Fugida, potser, amb algun mercader que podia oferir-li una vida més digne? Vaig serrar les dents imaginant les mans graponeres d'algun home magrejant-la. Estúpid de mi! Potser era ella qui, astuta, m'havia enganyat a mi fingint per algun motiu? Que no havia mentit també als hostalers sobre les nostres trobades? En pensar-ho, una fogada m'encenia per dins. I si li havia passat res de mal? Jo coneixia molt bé com en podien ser de perillosos els camins.

Em vaig quedar alguns dies amagat al meu catau sense saber què fer. De tant en tant fullejava aquell munt de llibres que, sense ella, tornaven a ser per mi inabastables. De res havia servit tot plegat, i allò em feia sentir encara més miserable. Estirat sobre el jaç de palla, evocava la seva veu murmurejant-me versos a cau d'orella. Però com havia pogut perdre el cap d'aquella manera? Em retreia en els moments de lucidesa. Un home com jo, que pagant podia tenir tantes dones com volgués, per què em capficava ara per aquella jovencella? I que aquelles històries no eren més que absurditats que res tenien a veure amb la vida real, em convencia jo mateix abandonant els llibres a un racó de la cova.

Però, al cap de poc, una enyorança ferotge m'engolia de nou sense poder-ho evitar. I aleshores només trobava consol bevent. I vaig restar així dies sencers, potser setmanes, sobrevivint entre les pedres del massís i ofegant a glopades la meva solitud fins a perdre el coneixement. Però amb la nova albada, i un terrible dolor de cap, els versos em tornaven a la memòria i el record d'aquelles trobades m'abocava de nou a amorrar-me a la bota per oblidar. Fins que se m'acabà l'aiguardent. Així que, encara amb mal de cos, em vaig creuar de nou la xarpa de cuir amb el meu pedrenyal carregat, vaig cordar-me la gascona blanca al voltant del coll i vaig enfilar roca amunt.

Lladre de Camí Ral

Ja coneixia aquell lloc, prop del turó de Castellsapera; em vaig protegir rere una gran roca, estenent la meva capa blanca enmig del camí. Però aquella tarda no hi va haver sort. Quan, al capvespre, emprenyat i tolit d'estar-me tantes hores esperant, vaig voler recuperar la capa, vaig entreveure l'ombra d'un viatger que avançava capbaix pel voral del camí. L'home duia una capa fins als peus i es cobria el cap amb una caputxa fosca. Anava sol, una presa fàcil. Així que, a corre-cuita, vaig tornar a amagar-me i vaig apuntar amb el pedrenyal. El sol ja havia desaparegut rere l'horitzó i una capa de núvols amenaçadors cobria el cel.
―Alceu les mans o sou home mort!
Però, de cop i volta, l'home saltà marge avall, desapareixent de la meva vista en un instant.
―Maleït desgraciat!

La foscor s'estenia pel bosc i jo li seguia les passes intuint la remor de les fulles seques al seu pas. Sentia la ràbia a flor de pell i no hi havia res que em pogués aturar. Vaig amagar-me rere el tronc d'una alzina; només sentia el meu respirar feixuc, però sabia que ell era allà, molt a prop, i no pensava deixar escapar aquella presa. Si havia fugit, volia dir que portava alguna cosa de molt valor amb ell i que volia protegir. Va començar a ploure, però jo no em vaig moure. Estava acostumat a esperar, sempre ben quiet i atent, des del meu amagatall. Aquest era el meu fer i, com un animal depredador, jo sabia que ell acabaria sortint en algun moment confiant que m'havia despistat. I així va ser. Al cap d'una estona, quan la pluja ja m'havia xopat fins als ossos, vaig veure una ombra que es movia sota unes falgueres, cautelosa. No vaig dubtar. Vaig apuntar amb precisió malgrat la pluja i la foscor, i vaig prémer el gallet. Un tret sec va ressonar per la vall i després el so somort d'un cos erm que cau a terra. M'hi vaig acostar, a poc a poc, apuntant-lo amb l'arma i, assegurant-me que no es movia, li vaig arrencar la capa d'una estrebada.

Era ella. Encara tenia els ulls oberts i una ganyota d'esglai a la cara mig coberta pels cabells xops. Vaig caure de genolls a terra intentant reanimar el seu cos sense vida, però tot va ser en va. L'olor de terra molla es barrejà amb la de la pólvora i de la seva sang. I la foscor del capvespre es va fer encara més espessa. Aleshores una cosa es desplomà d'entre els seus braços, protegit sota la capa; era un llibre. I, en aquell instant, vaig tenir la certesa que era per a mi, com per ella eren tots els que jo havia robat al monestir. La Joana no havia fugit de l'hostal sinó que aquella nit hi tornava, potser amb l'esperança que, amb aquell llibre tret de qui sap on, guanyés finalment el meu amor. Vaig abraçar-me al seu cos sense vida i així vaig passar la nit, arraulit sota la pluja, fins que l'alba em va tornar al món dels vius.

La capa encara era estesa al mig del camí, molla i enfangada. La vaig agafar per embolcallar el seu cos i dur-lo fins a un lloc on la pogués enterrar. Vaig carregar-me el seu cos menut a l'espatlla i, evitant els camins i arrossegant els peus com una ànima en pena, la vaig dur fins a la Roca Salvatge. Allà, en una clariana vora el Paller de Tot l'Any, la vaig sepultar.

Anit vaig tornar a l'Hostalet de Daví amb la certesa que seria la darrera vegada que entraria en aquella pensió de mala mort. En una taula hi havia un traginer borratxo que jo ja havia vist altres vegades i vaig decidir que seria ell. El vaig convidar a sortir a prendre l'aire. Estava tan begut que va perdre el coneixement amb el primer cop de puny. Aleshores el vaig arrossegar fins al celler on sabia que l'hostaler tenia una tina grossa i el vaig estirar a terra amb la boca sota el grifó. I vaig deixar-lo rajar fins que els pulmons se li van omplir de vi. Aleshores vaig treure la capa blanca, bruta de fang i ensangonada, i li vaig entaforar al sarró mig obert perquè fos el primer que veiessin quan trobessin el seu cos. Un cos sense vida convertit en el d'en Capablanca, el bandoler més temut i buscat de la serra de Sant Llorenç i l'Obac.

Guardo el llibre en un racó de la cova, junt amb els altres robats del monestir. No sé què hi diu ni d'on el va treure la Joana. Però ara ja no importa perquè ja no existeixo. Tenir remordiments és més dolorós que no tenir res. I enyorar més lamentable que no pas oblidar. Quin sentit té, doncs, viure així? És per això que he decidit que sóc mort; perquè els morts no perden res, ja que no posseeixen. Ni tan sols el desig de la pròpia venjança.

I de nou la solitud. Encara més punyent i amarga. Perquè l'odi que sento avui ja no és contra el món, que em girà un dia l'esquena, sinó contra mi mateix i la meva pròpia misèria de la qual ja no puc fugir.

Aquesta és la meva condemna.

dimarts, 20 de juny del 2017

EL BANDOLER FERIT (III part)

Durant tot l'estiu vaig continuar saquejant viatgers aquí i allà i, estenent la gascona blanca sobre la vereda, robava sense compassió a homes i dones tot el que duien pel camí. I si algú gosava desafiar la meva autoritat, no dubtava ni un sol instant a travessar-li el cor d'un tret i deixar el seu cos abandonat vora el voral. Però cada vesprada, retornat al meu refugi i un cop amagat el botí, seia vora la cinglera mirant com el sol davallava rere l'horitzó i, amb el llibre a la mà, rememorava aquells versos apresos de memòria per boca de la noia més misteriosa i atraient que havia conegut mai. I les nits van deixar de ser tan fosques i tan fredes, il·luminades potser per una minsa flama que, encara sense saber-ho, aquells versos anaven revifant dintre meu.


fotografia d'Oriol Blàzquez
I així va passar el temps amb aquelles trobades sovintejades i breus al bosc dels entorns de l'Hostalet de Daví. Ella, després de llegir per a mi cada nou vers, juganera i enriolada, cercava en la meva companyia un joc que la feia cada cop més irresistible. Era molt jove encara, jo li devia treure un bon grapat anys, però haig de reconèixer que aquell cos jove i bru va arribar a embriagar-me més que no pas l'aiguardent. Ella recitava per a mi, murmurant-me a cau d'orella, i jo l'observava, embadalit per la seva veu. I, amagats entre les formes capricioses de les roques del massís, vaig perdre el cap per aquella jovencella. I vam començar a compartir jaç, de manera ardent i fugaç, sempre a l'esquena de l'hostaler, que havia jurat matar aquell qui toqués la seva neboda.

I aquells encontres secrets, plens de veritats amagades i mentides a mig dir, van esdevenir per a mi una verdadera obsessió. I mesquí, com si estengués la meva capa blanca sota la roureda, vaig robar també el cor i l'honestedat d'aquella jovencella que jo sabia enamorada de mi, però a qui jo no estava disposat a estimar mai com ella es mereixia. Ben cert que em tornava boig: el seu cos bru, la llarga cabellera del color del blat, el seu caràcter alegre però sobretot aquella veu que m'embruixava. I ella sabia com recitar-me aquells versos per seduir-me cada cop més. Jo no parlava mai de mi, però a ella no semblava importar-li. I la vaig enganyar. Vaig fingir ser un home que no era, honrat i qui sap si enamorat, quan en realitat només era un miserable lladre i assassí de Camí Ral. Un home incapaç d'estimar mai a ningú.

I no podria dir exactament quan fou que m'assaltà aquella fal·lera. Però, acabada la lectura d'aquell relligat robat al frare, ja em delia per aconseguir-ne un de nou i poder continuar així amb aquelles intenses trobades amb la noia de l'hostal. Perquè en aquell aleshores, res m'era tan important com continuar veient-la. Els bons botins eren monedes, municions, queviures o mercaderies, especialment el vi i l'aiguardent. Però cada cop que, fugides o mortes les víctimes, jo replegava la meva capa blanca del mig del camí, tan sols tenia l'esperança de trobar-hi algun llibre. Però mai hi havia sort. I aquell desig negat es va anar convertint en una verdadera obsessió per a mi, en una mena de cobdícia folla que va marcar la meva vida a partir d'aquell moment i que fou la causa de totes les desgràcies que succeirien després.

Recordo clarament aquell captard quan, encara nus i abraçats sota la roureda, la Joana va llegir un altre cop per a mi aquella història antiga d'una donzella morta de pena esperant l'etern retorn del seu cavaller, malferit a la guerra, a qui suposava mort. Quan ell retornà, perduda la guerra i l'honor, i la trobà ja sepultada, va decidir fugir del món tancant-se en un monestir per a purgar la seva pena fins a la mort. L'havia sentida un munt de vegades aquella història, però sempre em feia estremir. En acabar, la Joana em va preguntar per primer cop d'on havia tret aquell llibre i jo li vaig respondre que l'havia trobat en el camí, abandonat en un marge. Ella es va vestir ràpidament, perquè era tard; devia ser d'algun frare, em va dir refent-se la trena, perquè és només als monestirs on es troben els llibres relligats com aquell. Que allà n'hi havia a cabassos, en biblioteques immenses, li havia explicat el seu pare, i que eren els frares qui els escrivien. I que el monestir més gran que ell havia conegut mai era el de Sant Benet, a la Vall dels Horts, sota la serra de les Brucardes.

Sant Benet? Era la segona vegada que algú em parlava del monestir en poc temps. Aquell lloc estava lligat al meu llibre, ja que el frare llec s'hi dirigia quan li vaig prendre. Allò em va semblar un presagi. Així que, aquella nit, tornant cap al meu refugi, vaig prendre una decisió: entraria a robar al monestir de Sant Benet. I m'enduria un grapat d'aquells llibres magnífics perquè ella els llegís només per a mi.

Una decisió arriscada

Al cap d'uns dies, sense dir res a la Joana, vaig emprendre el camí de davallada cap a Manresa fent-me passar per un peregrí. Vestit amb roba de sac i descalç, vaig arribar al capvespre al monestir de Sant Benet demanat hostatge per a un pobre devot de romeria a la muntanya santa de Montserrat. Dins el sarró hi duia tan sols un tros de pa de sègol. El monjo hostatger m'acollí amb gran simplicitat i m'oferí una tassa de brou fumejant no gaire millor que els que cuinava l'hostalera de Can Daví. Després em mostrà la petita cel·la on podia dormir, tot just amb un catre de fusta i una manta, i em deixà sol amb la companyia d'una vella espelma que regalimava caramells de cera. Aleshores vaig treure'm l'hàbit per tal de desembolicar del meu cos la saca on pensava carregar els llibres. I la daga afilada.

Quan em vaig assegurar que tots eren a l'església ―jo havia disculpat la meva presència dient que havia fet llarg camí i necessitava reposar―, vaig enfilar corredor enllà. El monestir era gran però la seva estructura senzilla, així que no em va costar gaire trobar-hi el lloc que buscava. La sala contenia un munt de llibres ben col·locats en unes lleixes de fusta. Al centre de l'estança hi havia, ben arrenglerades, les taules dels escrivans amb els volums oberts en els quals treballaven. Els tinters, les plomes, tot a punt de feina. El monestir acollia el Col·legi de les Arts, m'havia explicat l'orgullós monjo hostatger mentre em servia el brou. I allà s'hi ensenyaven, des de feia anys, ciències eclesiàstiques, llengua i poesia, fins i tot l'any anterior s'hi havia celebrat un certamen amb gent vinguda d'arreu, em va dir, tot cofoi. Que Sant Benet era lloc de cultura per a la glòria i lloança de Déu.

Vaig passejar-me per l'estança. Al fons hi havia una porta que donava a una altra sala, molt més gran i àmplia, amb totes les parets plenes de llibres. Allò devia ser la biblioteca de la qual parlava el pare de la Joana. Era impressionant. Jo mai hauria imaginat un lloc com aquell. Meravellat, vaig acariciar-ne els lloms imaginant la Joana llegint-los, un per un, amb la seva veu vibrant i apassionada. I per uns instants, vaig desitjar que fos allà amb mi i posseir-la en aquell ambient que em tornava tan boig com ella.

La llum de la lluna entrava pels finestrals i il·luminava la sala donant-li un ambient encara més enigmàtic i misteriós que m'abstreia de tot. Però no em podia entretenir, havia anat allà amb una sola finalitat, i m'havia d'afanyar. Així que, tornant a la realitat, vaig començar a ensacar llibres. Com un foll corria de banda a banda, agafant aquells lligats que em cridaven més l'atenció. No en tenia prou, en volia més i més, i no vaig parar fins a tenir el sac ben ple. Pesava molt i, carregar-me'l a l'espatlla, em vaig disposar a fugir. Però la sort em va girar l'esquena quan, en passar ràpidament pel costat de les taules de la primera sala, vaig fer caure, amb gran terrabastall, un canelobre de ferro forjat. Mentre el col·locava al seu lloc a corre-cuita, ja vaig sentir unes corredisses que arribaven del claustre. Ràpidament em vaig amagar darrere la porta. Amb una mà prenia ben fort el sac i amb l'altre empunyava la daga. Tornava a ser el temible Capablanca, amb aquella fredor a la mirada esperant la presa, ben amagat. I el cor i la sang gelada com la fulla de la daga que brillava amb el clar de lluna.
La porta es va obrir, lentament, i va aparèixer un vell monjo amb un llum d'oli a la mà.
―Qui hi ha? ―va fer amb veu tremolosa, avançant per l'estança―. Respongueu, us ho prego, per Déu nostro Senyor!
Li vaig clavar la daga per l'esquena, a l'alçada del cor. I només va tenir temps de fer un barboteig, qui sap si una pregària, abans que una glopada de sang li taqués l'hàbit i es desplomés a terra. Vaig agafar la saca plena de llibres, i saltant per sobre el seu cos, vaig fugir. El darrer que vaig veure va ser com les flames de la llàntia li prenien l'hàbit. Com vaig poder, arrossegant el pesat sac, vaig sortir per una porta lateral del claustre que donava als horts i no vaig parar de córrer, camps a través, fins que vaig arribar a la petita ermita de Sant Valentí, al terme de les Brucardes.

Una resplendor rogenca i el repic de les campanes anunciava la tragèdia. Em vaig deixar anar repenjat sobre la pedra nua de la paret de l'esglesiola. El monestir estava en flames i els llibres desapareixien devorats pel foc. Encara esbufegant per la fugida, vaig contemplar com aquell racó de món es fonia davant dels meus ulls. I, per primer cop en molts anys, l'ombra del remordiment es va apoderar de mi. 
I vaig plorar. Amargament. Com no ho havia pogut fer ni un sol cop d'ençà d'aquell malaurat dia de camí cap a Manresa.

divendres, 16 de juny del 2017

EL BANDOLER FERIT (II part)

La troballa irresistible.

Va ser una tarda d'hivern que jo havia davallat cap a les terres de Mura. Sabia que els Miquelets em buscaven i que el meu cap seria ben recompensat, així que no saltejava mai al mateix lloc sinó que sorprenia els viatgers, aquí i allà, prop de Matadepera, Navarcles, Talamanca o al Coll d'Estenalles. El cas era despistar-los i, com una guilla, no deixar mai cap rastre del meu pas, tan sols el testimoni d'aquells que, sortint-ne vius, parlaven de la temuda capa blanca estesa enmig del camí.

Bevent, doncs, a la Font de la Baga, vaig sentir el so d'unes peülles que s'acostaven. Ràpidament vaig estendre la capa sobre la fullaraca i em vaig amagar entre l'arbreda mentre carregava la xarrupa i apuntava amb precisió. L'home que s'acostava, muntat sobre un ase flac, era un frare que s'aturà a la font.
―Alceu les mans o sou home mort! ―La meva veu va ressonar dins l'obaga.
L'home va obeir, serenament.
―Ara baixeu de l'ase, a poc a poc, i deixeu tot el que posseïu sobre la gascona.
El frare va deixar-hi un sarró de roba de sac i tornà vora l'animal.
―No posseeixo res. Vaig fer vot de pobresa en entrar a l'orde.
―No m'interessa la vostra vida. Traieu-vos l'hàbit, vull assegurar-me que no m'enredeu ―vaig cridar.
L'home es descordà la soga que li feia de cinyell i deixà caure l'hàbit a terra quedant en roba interior. Se li marcaven totes les costelles i s'aguantava sobre unes cames seques com branquillons. Tan sols duia una creu de fusta penjada al coll amb un cordill. Aquella no era una bona presa.
―On us dirigiu? ―vaig preguntar protegit pel bosc.
―Al monestir de Sant Benet.
―Doncs vestiu-vos i marxeu. I afanyeu-vos que no tinc temps per perdre!
Un cop lluny el frare, vaig sortir del meu amagatall i vaig obrir el sarró. A dins i hi havia un crostó de pa sec i un llibre. Aquella va ser la primera vegada que en vaig veure un. El primer. Aquell objecte, sense cap mena de valor aparent, però que va provocar en mi un canvi definitiu; la causa que m'han dut fins a la mort.

En arribar al catau vaig tirar el llibre sobre les saques i em vaig disposar a fer foc per escalfar-me. Torrant el pa sec sobre el caliu vaig donar una ullada al llibre que semblava que em cridava des de l'altre extrem de la cova. El vaig agafar, encuriosit. Tenia les tapes de pell desgastades i feia una olor estranya, com de cera vella. Les pàgines eren de paper fi, esgrogueïdes i plenes de mots dibuixats amb tinta negra que jo no podia entendre, però que em van fascinar des del primer moment pel seu traç.

Després de tant de temps fent de bandoler, ja m'havia acostumat a aconseguir sempre allò que volia i no estava disposat a renunciar mai a res. A través de la força i la por, m'havia fet un lloc en el món, i ja no hi havia res que en Capablanca es proposés i no aconseguís. Però ara em trobava davant d'un fet que se'm resistia de ple, i amb qui no em podia fer valer amb la força del trabuc ni les amenaces. Què podia contenir aquell lligat que jo no sabés encara? Però a mesura que passava la nit el meu interès creixia per moments. Passant les pàgines a la llum de les flames cercava algun traç que jo pogués identificar. Però tot ell se'm resistia.

I així va ser com, a l'alba, em vaig jurar que no pararia fins a descobrir què s'amagava dins d'aquelles tapes de pell gastada. Potser fou, aleshores, tan sols el desafiament d'un bandoler mort de tedi o potser el cuc d'un orgull malferit; qui ho sap. Però aquell matí em vaig proposar que no pararia fins a aconseguir-ho. I quan a en Capablanca se li posava una idea entre cella i cella no hi havia qui l'aturés. Tot estava a l'abast del lladregot més temut de la comarca i aquell fòtil no seria menys. I mentre de dia recorria camins estenent la temuda capa blanca, a les nits, vora el foc, passava llargues estones observant aquells traços negats per a mi que ballaven incansables a la llum de les flames. I com més temps li dedicava, pensant com podria aconseguir aquell propòsit, més acreixia la meva curiositat i obsessió. I va arribar a ser tan forta que, com un amulet, aquell relligat sempre m'acompanyava dins la barjola en les meves sortides com a lladre de camins.

Quan un fet reviu l'ànima ferida.

A principis d'estiu vaig baixar cap a l'Hostalet de Daví. Era un hostal petit i llòbrec, poc freqüentat pels viatgers, no sé si pel pèssim servei o bé per la mala fama del seu amo a qui atribuïa aprofitar-se dels marxants que s'hi allotjaven. Alguns l'anomenaven també l'Hostal de la Mort. Fos com fos, era per a mi un dels llocs més segurs on menjar calent i no cridar l'atenció. L'hostaler em deixava emplenar la gerra dues vegades de la bota grossa i la mestressa m'omplia el plat més del que ho feia als altres. Em deien que jo els recordava molt el seu fill mort feia temps en una emboscada prop del Sot de la Bota; i jo me n'aprofitava pensant què dirien si coneguessin la meva verdadera i poc honrada identitat. És que per ventura podia haver estat jo qui, aquella vesprada, va sortir-li al pas a l'infeliç del seu fill?

Però aquell vespre em va sorprendre trobar-hi una noieta que servia les taules. No era especialment bonica, més aviat menuda i magre, però que emanava una vitalitat jovial i alegre. Mentre engolia el pèssim estofat de guixes a la taula del racó, no podia deixar de mirar-la de reüll. Duia un davantal lligat a la cintura, els cabells, del color torrat de la panotxa, recollits en una trena i es movia amb gràcia servint les taules. En una de les ocasions ella em descobrí la mirada i em va somriure arremangant el seu nas pigat.
―Treballadora, eh? ―va fer-me l'hostaler omplint-me de nou la gerra i seient al meu costat―. Doncs espereu quan la sentiu cantar!
―Qui és? ―vaig fer intentant dissimular la meva curiositat.
―Es diu Joana. Fins fa poc viatjava amb el seu pare en una caravana pels mercats de tot el país. Canta i toca la cítara com els àngels! Amb el vostre permís... ―Agafà la meva gerra i va fer un trago de vi―. És la filla única del germà de la meva dona, que en pau descansi. Ell era escrivà, ja sabeu, d'aquests que fan cartes i documents per la gent, de poble en poble. Va morir fa poc i ella, ara orfe de pare i mare, és massa jove per anar per aquests mons de Déu tota sola. ―Es va eixugar amb la màniga de la camisa les gotes de vi que li havien quedat a la barbeta―. Ara ajuda a sa tia a la cuina, serveix taules i canta cada nit com feia abans per les places. A veure si així vénen més hostes, redimonis, que el negoci no està pas que bufa!

Encuriosit per aquella jovencella, vaig quedar-me a l'hostal. I aquella nit la vaig sentir cantar des del racó més fosc de l'estança. Els pocs viatjants que hi havia no li treien els ulls de sobre i li llençaven alguna grolleria sota la mirada severa de l'hostalera que no pensava permetre que ningú la toqués. Abillada amb una túnica carmí, la noia va entonar melodies d'antany, poemes de trobadors que parlaven d'amors perduts i enyorats. I aquella veu, gairebé infantil, acompanyada pel so de la cítara, va ser com una daga que se'm clavà al mig de l'estómac. Aquelles cançons van fer aflorar mil records, volgudament oblidats, punyents i agres. De cop i volta l'ambient carregat de la taverna se'm va fer irrespirable. Em vaig aixecar d'una revolada i vaig sortir cercant una mica d'aire fresc. En fer-ho em va semblar que ella es distreia un moment i em seguia amb la mirada.

Abocat a la bassa del davant de l'hostal em refeia rentant-me la cara quan vaig sentir que algú s'apropava.
―Tan malament penseu que canto?
―Sabeu tan bé com jo que això no és ver.
―Doncs, aleshores, de què fugíeu?
Vaig mirar-li els ulls, protegit per la foscor.
―Sou molt jove... però espavilada.
Em va semblar que somreia, divertida. Va seure al meu costat recollint-se la túnica.
―Qui sou? Em consta que l'oncle us ha parlat de mi. Però jo no conec el vostre nom.
―Sóc un mosso de bastaix.
―Això és tot?
―No us serveix? ―vaig fer.
―Depèn.
―Depèn de què?
―De si us torno a veure. Si marxo ara mateix, tant se val com us dieu, però si em quedo a conversar... mereixo saber amb qui parlo, no creieu?
―D'acord ―vaig accedir davant la insistència de la noia―. Em dic Jonàs.
―Com el de la balena?
―Quina balena?
―En Jonàs de la Bíblia. No en coneixeu la història? Jo l'he llegida un munt de vegades.
El cor em va fer un bot.
―L'heu llegida, dieu?
Però ella ja canviava de tema.
―Us quedareu uns dies a l'hostal?
―Sabeu llegir?
―Sí, me'n va ensenyar mon pare. Feu el camí cap a Manresa o bé us quedeu per Sant Llorenç? ―s'interessà la noia.
―Em concediríeu una gràcia?
―Depèn.
―Depèn de què? ―Aquella minyona estava a punt de fer-me perdre la paciència però alhora m'atreia la seva agudesa.
―Depèn de si em dieu la veritat sobre el vostre nom.
―Sou molt astuta, Joana.
―M'he criat als camins i als mercats; conec quan algú menteix o vol enganyar-me.
―D'acord. Em van batejar amb el nom de Joan.
A la llum de la lluna vaig veure que ella m'observava uns instants abans de respondre.
―Està bé, bastaix, això em basta. Què necessiteu de mi?
―Tinc un llibre i... no sé de lletra.
―Ara és massa fosc, però demà a trenc d'alba us espero rere la pallissa. ―I arrencà a córrer cap dins la taverna on encara se sentien les veus dels homes mig beguts.

Un tresor!, repetia ella mentre els ulls li espurnejaven tot passant les pàgines. Poemes antics escrits en occità, la llengua dels trobadors, històries d'antany, aventures de valents guerrers i dolces donzelles, m'aclarí. I aquell matí la Joana me'n va recitar alguns amb aquella veu pueril, com si cantés. Una, dues, tres vegades. I encara no entenc per què, però aquells versos em van calar tan endins que em van quedar gravats en la memòria com si fossin de foc.
―Us tornaré a veure? ―va demanar-me quan el sol ja s'alçava sobre l'horitzó i jo vaig decidir marxar.
―Depèn. ―Vaig guardar el llibre dins la barjola.
―Depèn de què? ―feu ella, múrria i enriolada.
―De si em doneu la vostra paraula que continuareu llegint per a mi.
―Fet. Ja sabeu on podeu trobar-me ―va fer ella picant-me l'ullet―. Bon camí, bastaix.
―Adéu, Joana.