Durant
tot l'estiu vaig continuar saquejant viatgers aquí i allà i,
estenent la gascona blanca sobre la vereda, robava sense compassió a
homes i dones tot el que duien pel camí. I si algú gosava desafiar
la meva autoritat, no dubtava ni un sol instant a travessar-li el cor
d'un tret i deixar el seu cos abandonat vora el voral. Però cada
vesprada, retornat al meu refugi i un cop amagat el botí, seia vora
la cinglera mirant com el sol davallava rere l'horitzó i, amb el
llibre a la mà, rememorava aquells versos apresos de memòria per
boca de la noia més misteriosa i atraient que havia conegut mai. I
les nits van deixar de ser tan fosques i tan fredes, il·luminades
potser per una minsa flama que, encara sense saber-ho, aquells versos
anaven revifant dintre meu.
 |
| fotografia d'Oriol Blàzquez |
I
així va passar el temps amb aquelles trobades sovintejades i breus
al bosc dels entorns de l'Hostalet de Daví. Ella, després de llegir
per a mi cada nou vers, juganera i enriolada, cercava en la meva
companyia un joc que la feia cada cop més irresistible. Era molt
jove encara, jo li devia treure un bon grapat anys, però haig de
reconèixer que aquell cos jove i bru va arribar a embriagar-me més
que no pas l'aiguardent. Ella recitava per a mi, murmurant-me a cau
d'orella, i jo l'observava, embadalit per la seva veu. I, amagats
entre les formes capricioses de les roques del massís, vaig perdre
el cap per aquella jovencella. I vam començar a compartir jaç, de
manera ardent i fugaç, sempre a l'esquena de l'hostaler, que havia
jurat matar aquell qui toqués la seva neboda.
I
aquells encontres secrets, plens de veritats amagades i mentides a
mig dir, van esdevenir per a mi una verdadera obsessió. I mesquí,
com si estengués la meva capa blanca sota la roureda, vaig robar
també el cor i l'honestedat d'aquella jovencella que jo sabia
enamorada de mi, però a qui jo no estava disposat a estimar mai com
ella es mereixia. Ben cert que em tornava boig: el seu cos bru, la
llarga cabellera del color del blat, el seu caràcter alegre però
sobretot aquella veu que m'embruixava. I ella sabia com recitar-me
aquells versos per seduir-me cada cop més. Jo no parlava mai de mi,
però a ella no semblava importar-li. I la vaig enganyar. Vaig fingir
ser un home que no era, honrat i qui sap si enamorat, quan en
realitat només era un miserable lladre i assassí de Camí Ral. Un
home incapaç d'estimar mai a ningú.
I
no podria dir exactament quan fou que m'assaltà aquella fal·lera.
Però, acabada la lectura d'aquell relligat robat al frare, ja em
delia per aconseguir-ne un de nou i poder continuar així amb
aquelles intenses trobades amb la noia de l'hostal. Perquè en aquell
aleshores, res m'era tan important com continuar veient-la. Els bons
botins eren monedes, municions, queviures o mercaderies, especialment
el vi i l'aiguardent. Però cada cop que, fugides o mortes les
víctimes, jo replegava la meva capa blanca del mig del camí, tan
sols tenia l'esperança de trobar-hi algun llibre. Però mai hi havia
sort. I aquell desig negat es va anar convertint en una verdadera
obsessió per a mi, en una mena de cobdícia folla que va marcar la
meva vida a partir d'aquell moment i que fou la causa de totes les
desgràcies que succeirien després.
Recordo
clarament aquell captard quan, encara nus i abraçats sota la
roureda, la Joana va llegir un altre cop per a mi aquella història
antiga d'una donzella morta de pena esperant l'etern retorn del seu
cavaller, malferit a la guerra, a qui suposava mort. Quan ell
retornà, perduda la guerra i l'honor, i la trobà ja sepultada, va
decidir fugir del món tancant-se en un monestir per a purgar la seva
pena fins a la mort. L'havia sentida un munt de vegades aquella
història, però sempre em feia estremir. En acabar, la Joana em va
preguntar per primer cop d'on havia tret aquell llibre i jo li vaig
respondre que l'havia trobat en el camí, abandonat en un marge. Ella
es va vestir ràpidament, perquè era tard; devia ser d'algun frare,
em va dir refent-se la trena, perquè és només als monestirs on es
troben els llibres relligats com aquell. Que allà n'hi havia a
cabassos, en biblioteques immenses, li havia explicat el seu pare, i
que eren els frares qui els escrivien. I que el monestir més gran
que ell havia conegut mai era el de Sant Benet, a la Vall dels Horts,
sota la serra de les Brucardes.
Sant
Benet? Era la segona vegada que algú em parlava del monestir en poc
temps. Aquell lloc estava lligat al meu llibre, ja que el frare llec
s'hi dirigia quan li vaig prendre. Allò em va semblar un presagi.
Així que, aquella nit, tornant cap al meu refugi, vaig prendre una
decisió: entraria a robar al monestir de Sant Benet. I m'enduria un
grapat d'aquells llibres magnífics perquè ella els llegís només
per a mi.
Una
decisió arriscada
Al
cap d'uns dies, sense dir res a la Joana, vaig emprendre el camí de
davallada cap a Manresa fent-me passar per un peregrí. Vestit amb
roba de sac i descalç, vaig arribar al capvespre al monestir de Sant
Benet demanat hostatge per a un pobre devot de romeria a la muntanya
santa de Montserrat. Dins el sarró hi duia tan sols un tros de pa de
sègol. El monjo hostatger m'acollí amb gran simplicitat i m'oferí
una tassa de brou fumejant no gaire millor que els que cuinava
l'hostalera de Can Daví. Després em mostrà la petita cel·la on
podia dormir, tot just amb un catre de fusta i una manta, i em deixà
sol amb la companyia d'una vella espelma que regalimava caramells de
cera. Aleshores vaig treure'm l'hàbit per tal de desembolicar del
meu cos la saca on pensava carregar els llibres. I la daga
afilada.
Quan
em vaig assegurar que tots eren a l'església ―jo havia disculpat
la meva presència dient que havia fet llarg camí i necessitava
reposar―, vaig enfilar corredor enllà. El monestir era gran però
la seva estructura senzilla, així que no em va costar gaire
trobar-hi el lloc que buscava. La sala contenia un munt de llibres
ben col·locats en unes lleixes de fusta. Al centre de l'estança hi
havia, ben arrenglerades, les taules dels escrivans amb els volums
oberts en els quals treballaven. Els tinters, les plomes, tot a punt
de feina. El monestir acollia el Col·legi de les Arts, m'havia
explicat l'orgullós monjo hostatger mentre em servia el brou. I allà
s'hi ensenyaven, des de feia anys, ciències eclesiàstiques, llengua
i poesia, fins i tot l'any anterior s'hi havia celebrat un certamen
amb gent vinguda d'arreu, em va dir, tot cofoi. Que Sant Benet era
lloc de cultura per a la glòria i lloança de Déu.
Vaig
passejar-me per l'estança. Al fons hi havia una porta que donava a
una altra sala, molt més gran i àmplia, amb totes les parets plenes
de llibres. Allò devia ser la biblioteca de la qual parlava el pare
de la Joana. Era impressionant. Jo mai hauria imaginat un lloc com
aquell. Meravellat, vaig acariciar-ne els lloms imaginant la Joana
llegint-los, un per un, amb la seva veu vibrant i apassionada. I per
uns instants, vaig desitjar que fos allà amb mi i posseir-la en
aquell ambient que em tornava tan boig com ella.
La
llum de la lluna entrava pels finestrals i il·luminava la sala
donant-li un ambient encara més enigmàtic i misteriós que
m'abstreia de tot. Però no em podia entretenir, havia anat allà amb
una sola finalitat, i m'havia d'afanyar. Així que, tornant a la
realitat, vaig començar a ensacar llibres. Com un foll corria de
banda a banda, agafant aquells lligats que em cridaven més
l'atenció. No en tenia prou, en volia més i més, i no vaig parar
fins a tenir el sac ben ple. Pesava molt i, carregar-me'l a
l'espatlla, em vaig disposar a fugir. Però la sort em va girar
l'esquena quan, en passar ràpidament pel costat de les taules de la
primera sala, vaig fer caure, amb gran terrabastall, un canelobre de
ferro forjat. Mentre el col·locava al seu lloc a corre-cuita, ja
vaig sentir unes corredisses que arribaven del claustre. Ràpidament
em vaig amagar darrere la porta. Amb una mà prenia ben fort el sac i
amb l'altre empunyava la daga. Tornava a ser el temible Capablanca,
amb aquella fredor a la mirada esperant la presa, ben amagat. I el
cor i la sang gelada com la fulla de la daga que brillava amb el clar
de lluna.
La
porta es va obrir, lentament, i va aparèixer un vell monjo amb un
llum d'oli a la mà.
―Qui
hi ha? ―va fer amb veu tremolosa, avançant per l'estança―.
Respongueu, us ho prego, per Déu nostro Senyor!
Li
vaig clavar la daga per l'esquena, a l'alçada del cor. I només va
tenir temps de fer un barboteig, qui sap si una pregària, abans que
una glopada de sang li taqués l'hàbit i es desplomés a terra. Vaig
agafar la saca plena de llibres, i saltant per sobre el seu cos, vaig
fugir. El darrer que vaig veure va ser com les flames de la llàntia
li prenien l'hàbit. Com vaig poder, arrossegant el pesat sac, vaig
sortir per una porta lateral del claustre que donava als horts i no
vaig parar de córrer, camps a través, fins que vaig arribar a la
petita ermita de Sant Valentí, al terme de les Brucardes.
Una
resplendor rogenca i el repic de les campanes anunciava la tragèdia.
Em vaig deixar anar repenjat sobre la pedra nua de la paret de
l'esglesiola. El monestir estava en flames i els llibres
desapareixien devorats pel foc. Encara esbufegant per la fugida, vaig
contemplar com aquell racó de món es fonia davant dels meus ulls.
I, per primer cop en molts anys, l'ombra del remordiment es va
apoderar de mi.
I vaig plorar. Amargament. Com no ho havia pogut fer
ni un sol cop d'ençà d'aquell malaurat dia de camí cap a Manresa.