La
troballa irresistible.
Va
ser una tarda d'hivern que jo havia davallat cap a les terres de
Mura. Sabia que els Miquelets em buscaven i que el meu cap seria ben
recompensat, així que no saltejava mai al mateix lloc sinó que
sorprenia els viatgers, aquí i allà, prop de Matadepera, Navarcles,
Talamanca o al Coll d'Estenalles. El cas era despistar-los i, com una
guilla, no deixar mai cap rastre del meu pas, tan sols el testimoni
d'aquells que, sortint-ne vius, parlaven de la temuda capa blanca
estesa enmig del camí.
Bevent,
doncs, a la Font de la Baga, vaig sentir el so d'unes peülles que
s'acostaven. Ràpidament vaig estendre la capa sobre la fullaraca i
em vaig amagar entre l'arbreda mentre carregava la xarrupa i apuntava
amb precisió. L'home que s'acostava, muntat sobre un ase flac, era
un frare que s'aturà a la font.
―Alceu
les mans o sou home mort! ―La meva veu va ressonar dins
l'obaga.
L'home
va obeir, serenament.
―Ara
baixeu de l'ase, a poc a poc, i deixeu tot el que posseïu sobre la
gascona.
El
frare va deixar-hi un sarró de roba de sac i tornà vora
l'animal.
―No
posseeixo res. Vaig fer vot de pobresa en entrar a l'orde.
―No
m'interessa la vostra vida. Traieu-vos l'hàbit, vull assegurar-me
que no m'enredeu ―vaig cridar.
L'home
es descordà la soga que li feia de cinyell i deixà caure l'hàbit a
terra quedant en roba interior. Se li marcaven totes les costelles i
s'aguantava sobre unes cames seques com branquillons. Tan sols duia
una creu de fusta penjada al coll amb un cordill. Aquella no era una
bona presa.
―On
us dirigiu? ―vaig preguntar protegit pel bosc.
―Al
monestir de Sant Benet.
―Doncs
vestiu-vos i marxeu. I afanyeu-vos que no tinc temps per perdre!
Un
cop lluny el frare, vaig sortir del meu amagatall i vaig obrir el
sarró. A dins i hi havia un crostó de pa sec i un llibre. Aquella
va ser la primera vegada que en vaig veure un. El primer. Aquell
objecte, sense cap mena de valor aparent, però que va provocar en mi
un canvi definitiu; la causa que m'han dut fins a la mort.
En
arribar al catau vaig tirar el llibre sobre les saques i em vaig
disposar a fer foc per escalfar-me. Torrant el pa sec sobre el caliu
vaig donar una ullada al llibre que semblava que em cridava des de
l'altre extrem de la cova. El vaig agafar, encuriosit. Tenia les
tapes de pell desgastades i feia una olor estranya, com de cera
vella. Les pàgines eren de paper fi, esgrogueïdes i plenes de mots
dibuixats amb tinta negra que jo no podia entendre, però que em van
fascinar des del primer moment pel seu traç.
Després
de tant de temps fent de bandoler, ja m'havia acostumat a aconseguir
sempre allò que volia i no estava disposat a renunciar mai a res. A
través de la força i la por, m'havia fet un lloc en el món, i ja
no hi havia res que en Capablanca es proposés i no aconseguís. Però
ara em trobava davant d'un fet que se'm resistia de ple, i amb qui no
em podia fer valer amb la força del trabuc ni les amenaces. Què
podia contenir aquell lligat que jo no sabés encara? Però a mesura
que passava la nit el meu interès creixia per moments. Passant les
pàgines a la llum de les flames cercava algun traç que jo pogués
identificar. Però tot ell se'm resistia.
I
així va ser com, a l'alba, em vaig jurar que no pararia fins a
descobrir què s'amagava dins d'aquelles tapes de pell gastada.
Potser fou, aleshores, tan sols el desafiament d'un bandoler mort de
tedi o potser el cuc d'un orgull malferit; qui ho sap. Però aquell
matí em vaig proposar que no pararia fins a aconseguir-ho. I quan a
en Capablanca se li posava una idea entre cella i cella no hi havia
qui l'aturés. Tot estava a l'abast del lladregot més temut de la
comarca i aquell fòtil no seria menys. I mentre de dia recorria
camins estenent la temuda capa blanca, a les nits, vora el foc,
passava llargues estones observant aquells traços negats per a mi
que ballaven incansables a la llum de les flames. I com més temps li
dedicava, pensant com podria aconseguir aquell propòsit, més
acreixia la meva curiositat i obsessió. I va arribar a ser tan forta
que, com un amulet, aquell relligat sempre m'acompanyava dins la
barjola en les meves sortides com a lladre de camins.
Quan
un fet reviu l'ànima ferida.
A
principis d'estiu vaig baixar cap a l'Hostalet de Daví. Era un
hostal petit i llòbrec, poc freqüentat pels viatgers, no sé si pel
pèssim servei o bé per la mala fama del seu amo a qui atribuïa
aprofitar-se dels marxants que s'hi allotjaven. Alguns l'anomenaven
també l'Hostal de la Mort. Fos com fos, era per a mi un dels llocs
més segurs on menjar calent i no cridar l'atenció. L'hostaler em
deixava emplenar la gerra dues vegades de la bota grossa i la
mestressa m'omplia el plat més del que ho feia als altres. Em deien
que jo els recordava molt el seu fill mort feia temps en una
emboscada prop del Sot de la Bota; i jo me n'aprofitava pensant què
dirien si coneguessin la meva verdadera i poc honrada identitat. És
que per ventura podia haver estat jo qui, aquella vesprada, va
sortir-li al pas a l'infeliç del seu fill?
Però
aquell vespre em va sorprendre trobar-hi una noieta que servia les
taules. No era especialment bonica, més aviat menuda i magre, però
que emanava una vitalitat jovial i alegre. Mentre engolia el pèssim
estofat de guixes a la taula del racó, no podia deixar de mirar-la
de reüll. Duia un davantal lligat a la cintura, els cabells, del
color torrat de la panotxa, recollits en una trena i es movia amb
gràcia servint les taules. En una de les ocasions ella em descobrí
la mirada i em va somriure arremangant el seu nas
pigat.
―Treballadora,
eh? ―va fer-me l'hostaler omplint-me de nou la gerra i seient al
meu costat―. Doncs espereu quan la sentiu cantar!
―Qui
és? ―vaig fer intentant dissimular la meva curiositat.
―Es
diu Joana. Fins fa poc viatjava amb el seu pare en una caravana pels
mercats de tot el país. Canta i toca la cítara com els àngels! Amb
el vostre permís... ―Agafà la meva gerra i va fer un trago de
vi―. És la filla única del germà de la meva dona, que en pau
descansi. Ell era escrivà, ja sabeu, d'aquests que fan cartes i
documents per la gent, de poble en poble. Va morir fa poc i ella, ara
orfe de pare i mare, és massa jove per anar per aquests mons de Déu
tota sola. ―Es va eixugar amb la màniga de la camisa les gotes de
vi que li havien quedat a la barbeta―. Ara ajuda a sa tia a la
cuina, serveix taules i canta cada nit com feia abans per les places.
A veure si així vénen més hostes, redimonis, que el negoci no està
pas que bufa!
Encuriosit
per aquella jovencella, vaig quedar-me a l'hostal. I aquella nit la
vaig sentir cantar des del racó més fosc de l'estança. Els pocs
viatjants que hi havia no li treien els ulls de sobre i li llençaven
alguna grolleria sota la mirada severa de l'hostalera que no pensava
permetre que ningú la toqués. Abillada amb una túnica carmí, la
noia va entonar melodies d'antany, poemes de trobadors que parlaven
d'amors perduts i enyorats. I aquella veu, gairebé infantil,
acompanyada pel so de la cítara, va ser com una daga que se'm clavà
al mig de l'estómac. Aquelles cançons van fer aflorar mil records,
volgudament oblidats, punyents i agres. De cop i volta l'ambient
carregat de la taverna se'm va fer irrespirable. Em vaig aixecar
d'una revolada i vaig sortir cercant una mica d'aire fresc. En fer-ho
em va semblar que ella es distreia un moment i em seguia amb la
mirada.
Abocat
a la bassa del davant de l'hostal em refeia rentant-me la cara quan
vaig sentir que algú s'apropava.
―Tan
malament penseu que canto?
―Sabeu
tan bé com jo que això no és ver.
―Doncs,
aleshores, de què fugíeu?
Vaig
mirar-li els ulls, protegit per la foscor.
―Sou
molt jove... però espavilada.
Em
va semblar que somreia, divertida. Va seure al meu costat
recollint-se la túnica.
―Qui
sou? Em consta que l'oncle us ha parlat de mi. Però jo no conec el
vostre nom.
―Sóc
un mosso de bastaix.
―Això
és tot?
―No
us serveix? ―vaig fer.
―Depèn.
―Depèn
de què?
―De
si us torno a veure. Si marxo ara mateix, tant se val com us dieu,
però si em quedo a conversar... mereixo saber amb qui parlo, no
creieu?
―D'acord
―vaig accedir davant la insistència de la noia―. Em dic
Jonàs.
―Com
el de la balena?
―Quina
balena?
―En
Jonàs de la Bíblia. No en coneixeu la història? Jo l'he llegida un
munt de vegades.
El
cor em va fer un bot.
―L'heu
llegida, dieu?
Però
ella ja canviava de tema.
―Us
quedareu uns dies a l'hostal?
―Sabeu
llegir?
―Sí,
me'n va ensenyar mon pare. Feu el camí cap a Manresa o bé us quedeu
per Sant Llorenç? ―s'interessà la noia.
―Em
concediríeu una gràcia?
―Depèn.
―Depèn
de què? ―Aquella minyona estava a punt de fer-me perdre la
paciència però alhora m'atreia la seva agudesa.
―Depèn
de si em dieu la veritat sobre el vostre nom.
―Sou
molt astuta, Joana.
―M'he
criat als camins i als mercats; conec quan algú menteix o vol
enganyar-me.
―D'acord.
Em van batejar amb el nom de Joan.
A
la llum de la lluna vaig veure que ella m'observava uns instants
abans de respondre.
―Està
bé, bastaix, això em basta. Què necessiteu de mi?
―Tinc
un llibre i... no sé de lletra.
―Ara
és massa fosc, però demà a trenc d'alba us espero rere la
pallissa. ―I arrencà a córrer cap dins la taverna on encara se
sentien les veus dels homes mig beguts.
Un
tresor!, repetia ella mentre els ulls li espurnejaven tot passant les
pàgines. Poemes antics escrits en occità, la llengua dels
trobadors, històries d'antany, aventures de valents guerrers i
dolces donzelles, m'aclarí. I aquell matí la Joana me'n va recitar
alguns amb aquella veu pueril, com si cantés. Una, dues, tres
vegades. I encara no entenc per què, però aquells versos em van
calar tan endins que em van quedar gravats en la memòria com si
fossin de foc.
―Us
tornaré a veure? ―va demanar-me quan el sol ja s'alçava sobre
l'horitzó i jo vaig decidir marxar.
―Depèn.
―Vaig guardar el llibre dins la barjola.
―Depèn
de què? ―feu ella, múrria i enriolada.
―De
si em doneu la vostra paraula que continuareu llegint per a mi.
―Fet.
Ja sabeu on podeu trobar-me ―va fer ella picant-me l'ullet―. Bon
camí, bastaix.
―Adéu, Joana.
