SEGON PREMI del VIII certàmen literari de Relat breu de Santa Eulàlia de Ronçana, en memòria de Montserrat Roig, amb motiu del 25è aniversari de la seva mort, i sota el lema "Roig cirera, roig intens"
ROIG
DE SANG I DE CIRERES
Va
ser un instant fugaç. Un retruny. I tot es va tenyir de roig.
Recordo que el meu darrer pensament va ser una glopada vermella,
intensa i espessa. I em vaig desplomar. Mort.
Em
va despertar una fiblada aguda al costat i una forta pressió al pit
que m'ofegava. Vaig obrir els ulls i una esgarrifança em va colpejar
com un martell. Un crit ofegat. Era ell, el noi de la cara pigada
que, hores abans de l'afusellament, m'havia preguntat, tu creus en
Déu? I jo li havia respost que no. Ell es va passar la nit pregant
en un racó de la cel·la fins que, a l'alba, ens van fer sortir tots
en fila i les mans lligades a l'esquena.
Jeia
sobre meu, la cara ensangonada i els ulls oberts que em fitaven amb
un esguard inert i segellat de por. Vaig intentar apartar-lo per
mirar al meu entorn. No estàvem sols. Érem un munt de cadàvers
apilats de qualsevol manera que esperàvem una fossa comuna on
fer-nos desaparèixer per sempre més. Em van venir nàusees i vaig
vomitar una bilis sanguinosa sobre el cos d'un home sense gosar
mirar-lo.
S'acostaven
unes veus. Amb els ulls tancats, immòbil, protegit sota un cos agre
de pixats i suor, vaig pregar intensament, com no ho havia fet mai a
la vida. Pensava en el noi de les pigues, demanant al seu Déu que no
m'abandonés com ho havia fet amb ell.
Quan
es va fer silenci, vaig entreobrir els ulls. Fosquejava. Els soldats
havien desaparegut entre riallades i bromes de mal gust. Aleshores,
protegit per les ombres, em vaig apressar a sortir d'aquell cau
mortuori. Era molt a prop d'un marge, tot just a tocar de la riera
on, a l'altra banda, s'intuïa el bosc. Em vaig treure de sobre els
cossos, gemegant de dolor. Una ferum insuportable ho impregnava tot i
em va fer venir basques. Era el rostre de la mort, vermella i
llefiscosa, que havia cobert aquella albada i ara emmascarava
l'expressió sense vida dels meus companys. Puto
rojo de mierda,
em va escopir aquell fatxa quan ens va venir a buscar colpejant-me la
cara. Puto
rojo.
Sí, roig. Roig de valentia i lluita per a defensar la causa. Roig
d'intensa joventut que es creu desafiar tot un món sense por ni
prudència. Amor i passió. Tot plegat convertit, aquella matinada,
en roig de sang i mort absurda.
Arrossegant
el cos ferit, em vaig deixar caure marge avall fins a la riba.
L'aigua fresca em va revifar la gola. I com un foll, em vaig rentar
la cara, les mans, els braços, el cap, el cos, per llevar tanta
sang, que ja no sabia si era meva o del noi que creia en Déu. Rojo
de mierda.
I el riu es va tenyir de vermell mentre tot jo tremolava com una
fulla. I vaig fugir d'aquell indret tan ràpid com les cames m'ho van
permetre. Em costava respirar i la ferida em sagnava. Més tard vaig
saber que encara hi duia la bala, encavalcada entre dues costelles i
el pulmó.
No
sé si el noi de les pigues havia demanat sobreviure a l'execució.
Potser Déu es va equivocar aquell dia i em va concedir un desig que
no em pertanyia. Però ara sé que viure, després de morir, ja no és
viure igual.
El
roig m'esgarrifa. Sempre ho ha fet des d'aquell dia. I ningú entén
per què em canvia l'humor de cop i volta quan veig els néts amb les
mans i els llavis tenyits de cirera. Coi de nanos, els crido
emprenyat, renteu-vos de seguida! Però és que no suporto
imaginar-me'ls com el noi de la cara pigada, ni que sigui amb
l'innocent tint de la fruita acabada de collir. I, aleshores, quan
ningú em veu, ploro d'amagat la meva por que no he gosat mai
explicar a ningú, ni tan sols a la dona.
No
em deuen quedar gaires anys de vida; d'aquesta vida de propina, que
no era per a mi, manllevada sense saber-ho. No sé com moriré i si,
en fer-ho, tornaré a pensar en el noi de la cara pigada o en els
menuts de casa llepant-se els llavis endolcits. El que sí que sé,
és que el vermell hi serà present, com ho ha estat d'ençà
d'aquell dia fatídic en què vaig morir per primer cop. I serà un
roig intens, del mateix color de les cireres madures.
