Fragment del conte "El bufó que va haver de marxar de Palau"
―Ser
Pescador és aprendre l’Art de Saber Esperar, de ser pacient, de no
voler córrer. D’acceptar que és el corrent qui porta la pesca i
no pas jo. Tot i així cal ser llest, conèixer el riu i la seva
fondària, saber posar bé l’ham, llençar la canya amb força,
adequadament. Saber esperar i acceptar el corrent no és ser passiu,
és Viure Activament l’Espera, plenament el present. I alguna
cosa succeeix.
―Sí?
―Sempre!
No ho dubteu mai. El secret és saber-la descobrir. Estar molt atent
al que va passant perquè cada esdeveniment és una oportunitat de
viure avui alguna cosa especial. Encara que no sigui la que jo
esperava.
―Encara
que no sigui la que jo esperava... ―vaig repetir-me.
Després
de menjar ens vam estirar sobre l’herba, vora del riu. Els estels
van sortir i cada cop brillaven més en la foscor de la nit. Es va
fer un llarg silenci que vaig agrair. Vaig sentir els batecs del meu
cor i com les paraules d'aquell home hi feien niu. I aleshores, em va
semblar sentir els batecs del cor del pescador.
―Bernacó sou
un home savi ―vaig dir sense deixar de mirar el firmament.
―No,
Manelic, no sóc cap savi, només intento viure intensament cada
moment. Ser un Artesà del Saber Esperar i el Saber Acollir.
Jo
no coneixia cap altre Artesà del Saber Esperar i el Saber Acollir, i
em va semblar un bon ofici per a la vida. En Bernacó es va aixecar i
es va apropar al riu. En tornar, duia una petita ampolla que acabava
d’omplir amb aigua. Me la va donar.
―Emporteu-vos
això. És aigua de riu. Aquesta ampolleta us recordarà
sempre que no hi ha res a la vida que pugui interrompre el vostre
camí vers el mar. Però que el viatge és llarg i que potser algun
cop haureu de canviar de rumb, vorejar muntanyes, caure al buit en
alguns saltants, esquivar pedres i troncs, fins i tot. Però el riu
de la vida us portarà sempre endavant. No us atureu mai. L'aigua
estancada no és bona, fa pudor.
