CONFITS

Record d'un temps en blanc i negre

Confits! Quina il·lusió que em fan! Deixaré que se'm fonguin a la boca. Tant se val el que digui el metge; a la meva edat, ja pots comptar, què m'ha de fer una mica més de sucre?

T'he explicat mai que, quan era jove, en comprava un grapat cada dissabte? Una paperina d'aquells tan llisos i grossos, com perles, amb molt gust d'anís. 

A la tieta Rosa li va costar convèncer la mare. No pots tenir tota la vida la mossa tancada a casa, que se'ns quedarà per vestir sants! Però ella sempre responia que havíem d’entregar un munt de roba cada dilluns i que, sense el pare, no era gens fàcil tirar endavant. I jo abaixava la mirada amb el cor encongit. És que potser era dolent voler sortir una mica i no plorar tothora el que la guerra ens havia arrabassat? I així, amb la insistència de la tieta, la mare em va deixar treure el dol i sortir els dissabtes a la tarda a mirar aparadors; però només una estona i sempre que ella vingués amb mi.

La setmana se'm feia molt llarga, seguint el pas de les hores al ritme del trico-trico de la màquina de cosir. I amb l'única companyia de la mare que, d'ençà que havia rebut aquella lamentable carta del front, vivia amb el cor amarat d'amargor. I jo comptava els dies fins que venia la tieta, tota elegant. Au, va, nena, què fas encara així? Vinga, pentina't i arregla't, i posem una mica de coloret a la cara que estàs massa blanca de tant estar-te aquí tot el dia! I treia un potet i m'empolvorava les galtes davant la mirada de retret de la mare.

I enfilàvem carrer Gran amunt, les dues de bracet, fins a la pastisseria. En dringar la campaneta de la porta, ja se sentia aquella olor ensucrada que m'embadalia. Encara avui, si tanco els ulls i ensumo fort, la recordo; com si se m'hagués quedat enganxada al nas per sempre. I em dirigia al mostrador on hi havia una dotzena de pots de vidre amb tota mena de dolços. I demanava una paperina de confits, dels més grossos, dels que triguen molta estona a desfer-se.

I, en sortir, seguíem carrer amunt sense dir-nos res, totes dues amb la boca plena de salivera anisada, fins a la botiga de llanes i fils. Mira quines puntes més boniques, tieta! Un dia m'agradaria brodar unes tovalles amb flors de tots els colors. Tu el que has de fer és sortir més, nena, que ja et passes el dia amb el didal al dit, em deia. Que no tens amigues?

La Carme de la merceria. Amb ella sí que xerràvem quan hi anava a comprar. Però sempre tenia molta feina i no la volia entretenir gaire. Sobretot em divertia veure-la despatxar, perquè sabia trobar aquell botó exacte, d'entre mil calaixets tots iguals.

Però et parlava del passeig, oi? Un cop a la parròquia, enceníem una llàntia per a l'ànima del pare, resàvem un parenostre i, de nou, cap a casa. I abans d'arribar, ens entreteníem una estona a la placeta del capdavall del carrer, a mirar com els menuts donaven besses als coloms. Negres i rodones. Les que venien a cal graner de la cantonada. I a mi m'agradava imaginar que eren com els seus petits confits, perquè es delien tant com jo!

Després, tornàvem cap a casa. I pujava les escales d'esma, comptant els graons. Quinze, setze, disset... En girar la clau al pany, ja sentia la màquina de cosir al fons del passadís. Som aquí, mare. Sense entretenir-me, em treia la jaqueta i em posava la bata, plena de fils i agulles a la solapa. Sobre la cadira, havia crescut una pila de camises per fer traus i cosir botons. Vinga, filla, espavila, que el més calent és a l'aigüera! I la tieta em feia l'ullet. Fins dissabte, bonica. I m'acomiadava amb un petó. Un petó amb gust de confit.