En
Reynaldo avança, saltant per sobre les escombraries, fins a tocar
del riu, on el terra es fa més tou i es converteix en una catifa
flotant de deixalles compactes i acumulades a la riba. Just allà,
vora l'aigua, és on el nano ha instal·lat el jaç. Amb quatre
fustes i cartrons, que encara contenen restes de propaganda, ha
construït un recer on passar les nits i ja fa un parell de dies
que hi dorm. Per sort no ha plogut encara, però ell sap que, quan ho
faci, d'aquell racó no quedarà ni rastre; en poques hores el riu ho
arrossegà tot. Però què importa això, ara? No sap si demà encara
serà allà, a La Ciénaga, o en qualsevol altre racó de la ciutat.
En
apropar-se al riu, la fortor àcida de les aigües negres li fa
arrufar el nas. Es fa de nit i, a l'altra banda, vora el pont, ja
s'encenen els llums de la Ciudad Colonial on ell passa el dia perseguint
turistes, suats i cremats pel sol caribeny, per netejar-los les
sabates. Limpiabotasplis,
uandolarplis
repeteix, incansable, seguint-los fins a estovar-los el cor amb
aquella mirada trista i tan estudiada. Uandolarplis,
señor.
Aparta
el tros de tauló i entra al refugi de quatre grapes traient-se les
sandàlies de plàstic, massa grans per als seus peus encara menuts.
Deixa sobre els cartrons la capsa de fusta que ell mateix s'ha
construït ―amb
els draps, el raspall i el pot de betum―
i compta les poques monedes que li queden a la butxaca. En acabat,
torna a sortir i, assegut sobre un bidó rovellat, desembolica del
paper de diari la iuca i el plátano
sancochado,
comprat
a la fritura de doña Gladis. Treu també el mango que ha collit del
jardí de la plaça
de l'Alcázar
i, amb la navalla, en talla el tros podrit abans de devorar-lo.
Se
sent música de lluny, una bachata
trista que evoca l'amor perdut i enyorat. A l'altra banda del riu,
rere el mur de pedra, s'alça un món que viu exuberant i d'esquena a
la misèria que les aigües pútrides de l'Ozama arrosseguen vers el
mar. Clava queixalada a la iuca,
encara tèbia, mirant com la ciutat dels rics es desperta amb la nit.
Demà ja hi tornarà: limpiabotasplis,
uandolarplis,
però
eternament
condemnat a creuar, cada nit, cap a la riba dels invisibles.
Sent
unes passes al darrera i, espantat, s'aixeca d'un bot. D'entre la
foscor apareix un gos, magre i amb una pota nafrada, que seu prop
seu llepant-se la ferida. Ara sona un merengue i el reflex dels llums
de l'altra banda del mur ballen sobre les aigües tèrboles del riu
...que
caiga un aguacero de yucca y miel...
Es mira el gos famèlic que gemega en la foscor i, sense pensar-s'ho
gaire, li llança el darrer tros de menjar. L'animal se'l cruspeix en
un instant, remenant la cua.
En
Reynaldo es frega els ulls amb els punys i fa un badall. Té els peus
adolorits de tant caminar pels carrers d'asfalt ardent i els dits,
bruts i endurits, li fan mal. Torna a fer un altre badall. Lentament
s'atansa al catau i, fent-se un lloc al costat de la capsa
d'enllustrador, s'arrauleix tapant-se amb els cartrons. El gos udola
i el segueix fins a jeure prop seu. De lluny, encara sona la música,
embolcallant aquella estampa d'invisible solitud. En Reynaldo tanca
els ulls. Ojalá
que llueva café.