Per anar fent boca de lectures i de Sant Jordi, publico un tastet de Diré el teu nom i el cantarà l'alosa, una picada d'ullet a totes aquelles persones que, en algun moment de la vida, hem assumit el risc de la pàgina en blanc, com la Isabel, la protagonista de la novel·la. I a totes aquelles persones (jo també en tinc una) que un dia ens van animar a escriure: "Au, va, per què no ho intentes?"
A dins, la Isabel busca els llibres, els embolica amb un paper marró i els lliga amb una cordeta. A sobre hi posa el nom del client. Està cansada i molt trista. Aquesta nit no ha dormit gens bé però no vol que en Lucien se n’adoni. Ara que està sola, però, els ulls se li neguen altre cop. Busca un mocador, però no en té cap. S’eixuga els ulls amb el dors de la mà.
―No tot són flors i violes, oi? ―en Lucien és a la porta, recolzat a la paret.
La Isabel nega amb el cap.
―Saps una cosa? ―ell avança i se li asseu al davant―. Molts poetes i escriptors han sabut fer de les dificultats de la vida la seva obra d’art, han sabut esprémer la seva tristor, com si fos una llimona, i treure’n el millor suc.
La Isabel esbossa un somriure trist. Quin home en Lucien! Li recorda una mica a l’Antoni, per les coses que diu, tan boniques.
―Per què no ho intentes?
―El què?
―Convertir això que et passa i et posa trista, en un escrit ben bonic.
―Uf!
―Segur que te’n surts. Au, va, prova-ho ―treu de dins un calaix un parell de papers i una ploma, com si fes màgia, i li posa al davant―. Voilà.
―Ara? Però si estic treballant!
A fora se sent la campaneta de l’entrada. En Lucien s’aixeca i li pica l’ullet.
―Aquí l’amo soc jo i ara et demano que escriguis ―i se’n va a atendre al nou client que acaba d’arribar.
La Isabel es queda sola i respira fondo. La blancor de la pàgina li fa respecte, com si fos la superfície d’un llac on s’hi hagués de capbussar sense conèixer-ne la fondària. Juga amb la ploma. No sap per on començar. «Solitud», escriu al cap de munt del paper, i es deixa anar.
I en aquella pàgina, la seva solitud es desfà en mil bocins de tinta. I en cada mot que escriu parlant d’ella, hi descobreix l’ombra de la solitud humana. I el seu dolor, convertit ara en paraules, descriu també el dolor dels altres. I amb cada frase va teixint un text, una mena de teranyina de les pors, les solituds i les contradiccions del viure.
Quan posa el darrer punt i rellegeix el text, la Isabel se sent una mica millor. Mira al seu entorn, aquell cau de parets de llibres, i es pregunta quanta solitud, quanta ràbia, impotència o desesperació amaguen totes aquelles històries dels autors que les van escriure.