MENCIÓ HONORÍFICA AL XXIX PREMI JOAN PROFITÓS

"El Bufó que va haver de marxar de Palau: projecte de consciència emocional i creixement personal" ha rebut una menció honorífica al XXIXè concurs Joan Profitós. 

Agraïm aquest reconeixement a la Fundació Joan Profitós i la societat Catalana de Pedagogia de l'Institut d'Estudis Catalans.

Les cançons i poesies que acompanyen la història, composades per en Raül Benéitez, i el treball realitzat a l'aula per les mestres Isabel Serra i Núria Trullà, han donat volada a aquest conte.

Molt agraïda a la Isabel, a la Núria i en Raül per haver cregut en la història i per tot el treball d'equip que ha sumat i millorat el conte. També a l'Escola Pia de Moià i els nens i nenes de sisè que han acceptat tenir el Bufó que va haver de marxar de Palau, com a company de camí... 

Gràcies i bona ruta a tots plegats!

.

MÉS ENLLÀ DE LES PARAULES... L'ESPIRAL

El dia que vaig presentar el meu primer llibre de contes a la biblioteca del barri, una dona se'm va acostar amb un exemplar a la mà. Jo ja l'havia vista en algun altre lloc abans, però no recordava ben bé on; aquella mirada múrria, els seus ulls penetrants.

―Us felicito! ―em va dir, emocionada―. He llegit el vostre llibre i m'ha encantat! I “Espiral” és un títol tan suggeridor...

L'espiral. Fa tants anys que la vaig comprar! Va ser en un mercat artesanal d'un poblet de muntanya on em vaig deixar caure per casualitat, sense saber massa què buscava. En aquell temps, a casa no m'hi sabia estar, la solitud m'era una llosa insuportable i el silenci em consumia. La vida no m'ho posava gens fàcil, aleshores, però jo no estava disposat a permetre que l'avorriment s'ensenyorís de la meva existència.

Així que la vaig veure, em va cridar l'atenció. Era en una parada on s'enunciava que venien remeis per a tota mena de mals. Una petita espiral que, un cop ben encaixada sobre el melic, em va dir la venedora, començava a girar, lentament però constant, arreplegant-ho tot i arrossegant-t'ho cap endins.

―És just el que necessiteu, si voleu ser feliç i gaudir de la vida ―em va assegurar la dona―. I us puc ben garantir que funciona. Proveu-ho, no us en penedireu.

Sense pensar-m'ho dos cops, me la vaig quedar. I, amb el temps, aquella espiral va acabar formant tant part de mi, que gairebé vaig oblidar que existia. Amb ella, vaig començar a viure intensament. El món se'm va fer petit; vaig viatjar i vaig conèixer gent d'arreu del planeta, vaig devorar aventures i assaborir el gust de l'amor, la passió i l'amistat. Vaig escalar muntanyes i em vaig capbussar a les profunditats del mar. Vaig defensar mil causes perdudes i em vaig deixar seduir pels somnis més delirants. I l'espiral, cada cop més vigorosa, engolia sense parar cada una de les experiències que vivia. Sense treva, les filtrava totes cap dins pel forat del meu melic, saciant-me les entranyes.

Mai vaig parlar a ningú de l'espiral. En aquell temps, em sentia valent com un intrèpid surfista. El món va esdevenir per a mi un immens oceà ple d'onades per gaudir, i jo no estava disposat a perdre-me'n ni una! Durant molts anys vaig viure intensament i no vaig explicar mai a ningú el meu secret. Amb el pas del temps, la petita espiral havia anat creixent, amagant-se sota la pell, i ja no s'intuïa cap indici extern de la seva existència. Però jo sabia que continuava aspirant-ho tot, incansable, sense parar.

Fins que un dia, de cop i volta i sense cap causa aparent, vaig sentir un fort sotrac a l'estómac. L'espiral es va aturar en sec i no hi havia manera de tornar-la a posar en marxa. Vaig maleir la dona que me la va vendre anys enrere i que m'havia assegurat que funcionava de veritat. Emprenyat, vaig pujar a les golfes on recordava haver guardat la capsa. Si allà hi trobava alguna adreça, demanaria responsabilitats. I tant que les demanaria! El fabricant bé n'havia d'assumir la reparació! Quant de temps devia durar la garantia d'un remei infal·lible com aquell, si és que en tenia?

Vaig trobar l'embolcall al fons d'un calaix. A dins, encara hi havia el full d'instruccions, esgrogueït pel pas del temps. “En cas que l'espiral s'aturi en sec, causant una forta sotragada a l'estómac, és senyal que ha arribat el moment precís. L'ocasió per a forçar el mecanisme fins a aconseguir el moviment invers. En cas contrari, tot allò que l'espiral haurà engolit fins al moment, fermentarà a l'interior, causant forts dolors i permanent infelicitat”.

Indignat, vaig arrugar i estavellar el paper contra la paret renegant contra tot i tothom fins a quedar ben descansat. Era menyspreable que hi hagués gent que s'aprofités dels altres d'aquella manera! I ara, què passaria amb mi? L'espiral de la felicitat, m'havien dit, i jo hi havia caigut de quatre potes! Havia estat tan beneit que, encegat per l'emoció de la compra, ni tan sols havia llegit la lletra petita del manual abans d'utilitzar-lo.

Vaig començar a viure amb ressentiment cap a aquella venedora ambulant que m'havia ben enganyat i em fustigava a mi mateix per haver estat tan ingenu. Però, per més que m'enfadava i m'irritava, l'espiral continuava ben travada i res del que vivia ja em satisfeia. Vaig perdre l'humor i les ganes de fer res. M'hauria arrencat l'espiral d'una estrebada, però era impossible; amb tants anys ja formava part de mi i no me'n podia desprendre. I com que només jo coneixia la seva existència, ningú podia imaginar quina era la causa del meu sobtat neguit i malhumor.

Al cap d'uns dies, com pronosticava el fulletó, van començar els dolors d'estómac. I aquella pressió aguda, just sota les costelles, que provoca un excés de frustració. Em faltava d'aire per respirar i això em desencadenava una mena de rigidesa estranya. Tenia calfreds i una cremor a les entranyes, com si patís una digestió pesada amb constants bocades d'acidesa i malestar.

Tement que aquella situació s'agreugés o esdevingués crònica, vaig recuperar el fulletó rebregat: “...és senyal que ha arribat el moment precís. L'ocasió per a forçar el mecanisme... ” De quin moment precís parlava? És que potser jo no havia aprofitat sempre totes les ocasions que la vida m'oferia per a sentir-me cada cop més feliç?

Però, a mesura que passaven les hores, m'envaïa la curiositat. Si seguia les instruccions del manual, què hi perdria? Què podia passar si feia giravoltar l'espiral cap enfora, com recomanava el fulletó? De fet, només em calia seguir les instruccions. I tampoc tenia gaires alternatives.

Així que, un vespre, estirat al llit, vaig forçar el mecanisme en sentit contrari del que, durant tants anys, havia voltat. En un principi, va costar moure'l. Grinyolava i tot jo notava com em resistia a aquell moviment que tenia gairebé atrofiat. Però, a poc a poc, l'espiral va anar agafant embranzida. I a mesura que anava deixant anar la vida acaparada i retinguda, una sensació de benestar em va embolcallar, com alliberat d'un pes inconscient que, lentament, deixava anar. I vaig aprendre a aturar-me per escoltar la moció interna de les entranyes i a afrontar les estrebades que, de tant en tant, em recordaven la tendència del passat. I, al cap d'uns dies, em va sorprendre sentir com m'anava acostumant a aquella sensació plàcida que m'aportava aquell moviment per a mi desconegut. El dolor d'estómac va deixar de fer-se present dia sí, dia també, i la pressió als pulmons va desaparèixer definitivament.

Va ser aleshores que em vaig comprar una llibreta i vaig començar a escriure. Petites històries de tot allò que l'espiral feia sortir del meu interior. Narracions farcides de veracitat, vivències profundes que trobaven en el tinter un camí pel seu alliberament; un moviment enfora que les airejava de la fetidesa de la banalitat. La vida prenia un ample espectre de textures, colors i matisos que mai m'havia aturat a observar abans.

Passava llargues hores davant les pàgines en blanc, cercant en silenci les paraules exactes per a cada ocasió. I tota història que contava, qualsevol personatge que creava, esdevenia un trosset de mi que em fugia amb vida pròpia del fons de les entranyes pel forat del melic. I vaig continuar vivint intensament, però sense embotir-me, insaciable, d'experiències vivificants. Viure era, ara, alliberar tot allò que d'antuvi, i sense jo saber-ho, ja portava escrit a dins. Com la simplicitat d'un full en blanc. Com el moviment d'una espiral enfora. I va ser així com vaig esdevenir escriptor.

―Us felicito. He llegit el llibre i m'ha encantat! I “Espiral” és un títol tan suggeridor... Ben cert que el recomanaré!

La dona em va lliurar el llibre i jo vaig obrir-lo per la primera pàgina, disposat a firmar-lo. Però em va sorprendre veure que ja estava dedicat. La dedicatòria anava dirigida a mi.

“Si gira cap endins, l'ànsia ens ofega,

Si gira cap enfora, el buit s'allibera.”

Aquells mots em van deixar glaçat. Qui era aquella desconeguda que havia penetrat dins l'ànima del meu llibre? Vaig aixecar la mirada, però ella havia desaparegut. De lluny, la vaig veure marxar. Però, abans de sortir per la porta, es va aturar un moment i, fent-me l'ullet, es va dibuixar amb l'índex una petita espiral a la panxa que girava, creixent, de dins cap enfora. Aleshores, vaig reconèixer la seva mirada múrria, els seus ulls penetrants.

Prement ben fort sobre el pit el meu propi llibre dedicat, li vaig repetir el gest a l'alçada del melic amb un somriure d'agraïda complicitat.

MÉS ENLLÀ DE LES PARAULES... METÀFORA DE LA POR

Mestressa del moment, la por em paralitza.

La seva boira gebradora m'embolcalla,

conec l'abisme sota els peus.

Ni un bri de certesa, minada la confiança.

Ni una engruna de seguretat que el pont aguantarà.

Però, malgrat tot, avanço,

una passa i una altra, en extrema solitud.

Com presa de folla inconsciència,

amb res a perdre que no sigui la pròpia por,

opressora, feixuga, desmesurada.

I el pont no cau.

La broma s'esvaeix a cada passa.

I, malgrat em dic que ja ho sabia,

l'altra riba no és el buit,

sinó admirable descoberta.

El risc fa camí i el coratge és petjada.

La incertesa obre un ventall, inimaginable.

I la por (la terrible por!) esdevé fumera desdibuixada,

aparença esmunyedissa d'aquell meu fantasma

que un dia fou, presència desgastada.

MÉS ENLLÀ DE LES PARAULES... PROSPERITAT?

El Moreno va arribar carregat amb una pesada caixa de cartró. El seguien una munió de nens encuriosits. Després de saludar, eufòric, els homes que jugaven al dòmino enmig del carreró, va entrar a casa seva. Era una única peça, amb una cortina desgastada que separava la cuina del dormitori. Va deixar la caixa sobre la taula i, amb un somriure murri, en va treure un televisor. La Nana se li va llançar al coll mentre els petits xisclaven

Però si no tenien llum! li va recordar la noia, encara presa per l'emoció. Però això no era un problema; ell ja ho tenia tot resolt. Havia parlat amb un jove que, per vint pesos, s’enfilaria al pal del carrer major i empalmaria un nou cable a l’eixam de coure que cobria, amenaçador, el cel del barri.

Aquell vespre, mig veïnat es va reunir davant la pantalla. El Moreno seia sobre una caixa de rom buida i la Nana, dreta al seu darrere, donava el pit al menut mentre els altres dos se li arrapaven a les faldilles. Els qui no hi cabien dins l'habitacle, treien el cap per la finestra; ningú no volia perdre's l'esdeveniment. Costava sintonitzar els canals i van haver de moure l’antena de banyes, ara cap aquí, ara cap allà. Per fi, un cop lligada amb un cordill sobre el sostre ondulat de zenc, la imatge va aparèixer, borrosa i d'un color rosat. Aplaudiments i crits d'alegria. Un jove va portar un parell de cerveses fredes, que això s’ha de celebrar! Quina sort que tens, Moreno, l’envejaven els veïns.

I ell se sentia l'home més afortunat del món. Havia aconseguit tenir l'únic televisor del barri i era admirat per tothom. Tanmateix, mentre l'afalagaven, pensava: sí, però hauré de pagar dos-cents pesos cada mes, i encara no sé d’on els trauré. Malvenut l’únic balancí que tenien, havia hagut d'empenyorar el rellotge i el transistor per poder abonar l'entrada. En fi, va sospirar, ja trobaria la manera. Déu proveiria.

I si la porta de casa seva sempre havia estat oberta, a partir d’aquell dia el televisor també. La Nana i les veïnes no es perdien la novel·la del migdia, i el Moreno i els seus amics miraven partits de beisbol, sempre que els talls d’electricitat els ho permetien.

―Això sí que m’emprenya! ―feia, indignat, quan la pantalla ennegria de cop―. Com pot anar bé el país si el govern talla la llum cada dos per tres?

Quan la xafogor es filtrava per cada raconada del barri, els homes es reunien a l'ombra dels carrerons enfangats per discutir de política. Però, darrerament, el Moreno ja no s'hi afegia. Mentre els altres feien espetegar les fitxes del dòmino sobre el taulell, ell, tancat a casa, mantenia la mirada fixa a les notícies de la BBC.

―No entenc per què, ara, els veïns posen la ràdio tan forta. Així, és impossible sentir res! ―es planyia a la Nana. Tot i que, a parer d'ella, la música sonava com sempre.

Al cap d'uns dies, s'exclamava del mal d’esquena i deia que tot era culpa de la caixa de fusta i que ja es penedia d'haver venut el balancí. Però, malgrat aquella molèstia, es resistia a perdre's cap partit de la lliga americana.

Un migdia, el Moreno va sortir a estirar les cames. La calda era insuportable i un dolor agut li feria les lumbars. A fora, la Nana rentava en un gibrell ple de roba ensabonada; el cap cobert de rul·los de colors i la pell fosca, suada. Es va fixar en el seu cos, excessivament arrodonit i ple de sécs, embotit dins un vestit passat de moda. Un tros enllà, els nens jugaven descalços amb una pilota rebentada, mentre la veïna abocava l'aigua bruta d'una galleda al mig del carrer. Palplantat al llindar de la porta, va mirar a dins. A la pantalla, un home amb roba d'esport aparcava un tot terreny al jardí de casa seva. Una jove, rossa i esvelta, sortia corrents a rebre’l i el besava entre els parterres florits. De nou, va mirar a fora. Un gat sense cua se li va esmunyir pel costat amb una rata penjant de la boca. “Potser, si em vengués la tele, en tindria prou per marxar amb yola a Puerto Rico”.

EL BUFÓ ARRIBA LLUNY...

"El bufó que va haver de marxar de palau" ha arribat fins a Ciudad Real, a casa de la Lucía, una petita gran escriptora i lectora que, amb només deu anys, ja manté viu un blog amb els seus escrits. Ella ha penjat una resenya del conte del bufó que ara comparteixo aquí.

http://librosmagicoslucia.blogspot.com/