En
Reynaldo avança, saltant per sobre les escombraries, fins a tocar
del riu, on el terra es converteix en una catifa flotant de deixalles
compactes i acumulades a la riba. Just allà, vora l'aigua, és on el
noi ha instal·lat el jaç. Amb quatre fustes i cartons, que encara
contenen restes de propaganda, ha construït un recer on passar les
nits i ja fa un parell de dies que hi dorm. Per sort no ha plogut
encara, però ell sap que, quan ho faci, d'aquell racó no quedarà
ni rastre; en poques hores el riu ho arrossegà tot. Però què
importa això, ara? No sap si demà encara serà allà o en qualsevol
altre racó de la ciutat.
En
apropar-se al riu, la fortor àcida de les aigües negres li fa
arrufar el nas. Es fa de nit i, a l'altra banda, vora el pont, ja
s'encenen els llums de la Ciutat Colonial on ell passa el dia
perseguint turistes, suats i cremats pel sol caribeny, per
netejar-los les sabates. Limpiabotasplis,
uandolarplis
repeteix, incansable, seguint-los fins a estovar-los el cor amb
aquella mirada trista i estudiada. Uandolarplis,
señor.
Aparta
el tros de tauló i entra al refugi de quatre grapes traient-se les
sandàlies de plàstic, massa grans per als seus peus encara menuts.
Deixa sobre els cartons la capsa de fusta que ell mateix s'ha
construït ―amb
els draps, el raspall i el pot de betum―
i compta les poques monedes que li queden a la butxaca. En acabat,
torna a sortir i, assegut sobre un bidó rovellat, desembolica del
paper de diari la iuca i el plàtan bullit,
comprat
a la fritura. Treu també el mango que ha collit a la plaça de
l'Alcazar
i, amb la navalla, en talla el tros podrit abans de clavar-li
mossegada.
De
lluny, se sent música, una bachata
trista que evoca l'amor perdut i enyorat. A l'altra banda del riu,
rere el mur de pedra, s'alça un món que viu exuberant i d'esquena a
la misèria que les aigües pútrides del riu arrosseguen vers el
mar. Clava queixalada a la iuca,
encara tèbia, mirant com la ciutat dels rics es desperta amb la nit.
Demà ja hi tornarà: limpiabotasplis,
uandolarplis,
però
eternament
condemnat a creuar, cada nit, cap a la riba dels invisibles.
Sent
unes passes al darrere i, espantat, s'aixeca d'un bot. D'entre la
foscor apareix un gos, magre i amb una pota nafrada, que seu prop seu
llepant-se la ferida. Ara sona un merengue i el reflex dels llums de
l'altra banda del mur ballen sobre les aigües tèrboles del riu
...que
caiga un aguacero de yucca y miel...
Es mira el gos famèlic que gemega en la foscor i, sense pensar-s'ho
gaire, li llança el tros de menjar que li queda. L'animal se'l
cruspeix en un instant.
En
Reynaldo es frega els ulls amb els punys i fa un badall. Té els peus
adolorits de tant caminar pels carrers d'asfalt ardent i els dits,
bruts i endurits, li fan mal. Torna a fer un altre badall. Lentament
s'atansa al catau i, fent-se un lloc al costat de la capsa
d'enllustrador, s'arrauleix tapant-se amb els cartons. El gos udola i
el segueix fins on ell es troba. Les seves mirades, tenyides de
solitud, es creuen uns breus instants, en un pacte segellat per una
engruna d'afecte. Ningú ho veu, però en Reynaldo somriu per primer
cop al dia, mostrant la seva blanca dentadura d'infant. El gos
guinyola i remena la cua.
S'arrauleixen
junts, sota els cartons. En Reynaldo tanca els ulls i s'abraça al
llom nafrat del seu nou company que, alhora, recolza el musell sobre
la panxa nua del noi. De lluny, encara sona la música, embolcallant
aquella estampa d'invisible solitud. Ojalá
que llueva café.
Primer premi "Relats per a dramatitzar"
Sant Antoni de Vilamajor 2017
