Si no fos pel jardí, ja seria ben
morta. Morta per dins, vull dir. Com una ceba, que es podreix pel cor
i es va estovant, capa a capa, fins que fa aquella pudor d'un groc
llefiscós que se't fica al nas i te l'emportes per tot arreu.
El primer que
faig, cada dia, és olorar les roses. Enfonso el nas, ben endins, i
ensumo aquella fragància dolça, càlida, com de vellut, que gairebé
embafa. En tinc de vermelles, de grogues, de blanques i unes que no
saps massa de quin color són, però que recorden els grills de la
taronja sanguina. Sempre m'ha agradat cuidar els rosers: podar-los a
l'hivern, amb un tall ben net i de biaix, vigilant de no ferir el
brot. I, a la primavera, treure'ls les flors que es despullen. A mi,
els pètals de les roses em fan pensar en les llàgrimes; com si els
rosers ploressin llàgrimes de colors. És per això que sempre tallo
les roses abans que plorin, per evitar-los aquest mal tràngol.
D'ençà que ja no
em puc ajupir, per la cama, tinc l'hort en testos grossos. Però no
és el mateix. Els tomàquets surten com ous de gallina i les faves,
menudes com cigrons. I això que, cada any, remoc la terra i poso
adob del bo. Les que sí que es fan són les maduixes. Les cullo ben
madures i grosses, quan es pinten d'aquell vermell pujat. Però haig
de protegir-les bé. Per fer-ho, dibuixo a tot el voltant una muralla
de cendra i trossets de closca d'ou. L'enemic sembla inofensiu,
sempre tan tranquil i amb aquella patxoca, però és una bèstia
terrible, capaç de cruspir-s'ho tot en una sola nit! Ell sap que, si
gosa
creuar la trinxera, la pols li asseca a la
bava i
li entumeix
el
cos mentre els trossets de closca li tallen el ventre pel mig.
Però allò que
més m'agrada és fer llucar pinyols: de cirera, d'oliva, de nespra o
albercoc. Els planto, ben enfonsats a la terra, i els rego dia sí,
dia no. I me'ls miro cada matí i els xerro, a veure si, per
curiositat de saber qui sóc, esquerden la clofolla i treuen el nas.
Tant se val si els veïns em prenen per boja: pobra vella, deuen
pensar, ha perdut el seny! I potser sí que tenen raó, perquè els
parlo com si fossin els meus fillets. Si n'hagués tingut, potser ara
no enraonaria sola, però Déu em va dar un ventre eixut, on els
bebès s'hi assecaven com les panses, va dir el metge. Les criatures
són com petits pinyols plantats dins d'una mare; terra fèrtil,
aigua en abundància i, aleshores, esclaten: ara un bracet, ara un
altre, ara una cameta, ara una altra, com fulletes. I creixen tan de
pressa
que, al cap d'uns mesos, ja s'han de trasplantar fora del test perquè
no hi caben.
Tant és si repapiejo, no faig pas
mal a ningú. Només als cargols. A ells sí. Quan en veig un,
l'esclafo amb la sola de la sabata. Creccc, creccc. Sense compassió.
Bé haig de defensar el meu jardí, jo! I, després, rego amb la
regadora blava, la que vaig comprar l'any passat i que té els forats
petits perquè l'aigua caigui més a poc a poc i no faci solcs a la
terra.
En acabat, entro a casa i m'assec a
reposar, vora la finestra oberta. Fa olor de tarongina. Les dàlies i
els gladiols aviat floriran, de mil colors. Tanco els ulls i em
sembla que dormo desperta amb el bransoleig del balancí i del perfum
morat de l'espígol.
