EL PETIT ESTEL DE NADAL

Petit conte dedicat als nens i nenes de Sensibilització de l'Escola de Música d'Artés per al seu concert de Nadal.

Vet aquí que una vegada, enllà del cel, hi vivia un petit estel.

El petit estel era molt i molt vergonyós i, sempre que podia, s'amagava darrera els núvols perquè ningú el veiés.

Dalt del cel hi ha un estel,

està trist,

porta un vel.

Treu-te’l, treu-te’l sense por,

no et durem gens de carbó!

Ja ho voldria ja,

però jo em vull amagar...

Una nit, l'Arbre de Nadal se'l va mirar amb les seves branques verdes i frondoses. Era un arbre alt com un sant Pau, on els ocells hi feien niu, abrigant-se del fred de la nit.

― Per què t'amagues petit estel darrera d'un vel?

― Jo sóc poruc de mena, no sóc pas tan fort com tu,

i quan em vols mirar, tot jo em poso a tremolar!

I el petit estel poruc va començar a tremolar i a tremolar tant, que va deixar anar una pols d'estrelles, com si fos purpurina platejada, sobre l'Arbre de Nadal.

Al cap d'una estona va passar el pare Noël amb el seu trineu carregat de joguines. Lo, lo, lo... cantava la cançó, feliç de poder repartir regals i alegria a tots els nens i nenes. 

Quan va veure el petit estel li va dir:

― Per què t'amagues petit estel darrera d'un vel?

― És que sóc tan vergonyós... tocaria sempre el dos!

I quan em mira la gent, marxaria tot corrent.

El pare Noël va somriure.

― Ai, petit estel que s'amaga rere un vel,

aquesta nit tan bonica, atreveix-te a treu el nas

i t'espera una sorpresa que mai més oblidaràs!

I va continuar el seu camí, perquè encara tenia molta feina aquella nit.

El petit estel va quedar ben pensatiu: treure el nas de darrera el vel de núvols? Quina por! Quina vergonya! Però el pare Noël li havia dit que tindria una sorpresa...

Molt a poc a poc es va atrevir a treure primer un ull, després l'altre, el nas, una punxa i una altra... fins que va quedar ben bé davant dels núvols. I aleshores va mirar avall. Quina sorpresa! Amb la seva llum brillant il·luminava aquella nit de Nadal i tot el món era ara ple de vida i de colors!

El petit estel va quedar meravellat. Quin Nadal més bonic il·luminat ara amb la seva llum d'estrella! L'Arbre de Nadal brillava intensament, i els cascavells del trineu del pare Noël dringaven al so de la seva cançó. Mentre que allà baix, a l'establia, un petit infant naixia envoltat de vida i de color.

Dalt del cel hi ha un estel,

està content,

ara juga amb el vent.

Brilla i brilla sense por,

pintant el món de color.

Petit estel de Nadal,

la teva llum és un regal!


BON NADAL!

EL REI DEL PAÍS DE LA LLUM

Fa molts anys, quan els contes encara eren una realitat, existia un país petit i bonic però governat per un rei cregut i capriciós. Un bon dia, el rei va sorprendre als vilatans amb un anunci ben estrafolari: volia ser tan poderós com el sol i, per demostrar-ho, il·luminaria cada nit el seu petit reialme com si fos sempre de dia. Ell seria el rei del país de la llum! La gent es preguntava si el rei s'havia tornat boig; només el savi callava des de la seva cabana dalt de la muntanya.

El rei va fer cridar els seus consellers i els donà l'ordre de trobar la millor manera d'omplir les nits de llum. A aquell que ho aconseguís l'anomenaria primer ministre. Així que els consellers, sense perdre temps, van remoure cel i terra per trobar la millor solució.

El primer que es presentà fou el conseller més vell de tots, convençut que, amb la seva experiència, guanyaria als altres. Va dur al rei cinquanta carros de teies de fusta d'alzina i les va repartir per tot el reialme. Aquella nit els patges les van encendre i tot el país va brillar del color roig de les flames. El rei estava tan content que no s'hi veia de cap ull, però a l'alba es va adonar que les teies ja s'havien consumit i calia portar cinquanta carros més per l'endemà. En pocs dies havien talat gairebé tots els boscos del país. Aquella no era una bona solució.

L'endemà es va presentar el segon conseller, el més jove i emprenedor de tots. La seva idea sí que era bona, li assegurà, perquè no faria malbé ni un sol arbre del regne. Així que, amb l'ajuda dels patges, va col·locar miralls a tot el país davant la sorpresa del tothom. Quan es va fer de nit i va sortir la lluna, els miralls van reflectir la seva claror i tot el regne va quedar il·luminat d'una llum blanca i preciosa. El rei estava tan emocionat que gairebé no va poder dormir. Però a mesura que passaven els dies la lluna s'anava aprimant fins que, una nit, va desaparèixer del tot i el país tornà a quedar a les fosques.

El rei va fer cridar el tercer conseller, aquell que tenia fama de ser una mica extravagant. Ell es va presentar amb cent caixes de fusta tancades amb pany i forrellat que va fer distribuir per camins i viles. Quan el sol es va pondre el conseller va donar l'ordre d'obrir les capses, totes a l'hora. Milers de petites cuques de llum van sortir volant com fanalets i van crear un núvol de llum verdosa sobre tot el reialme. Tots els vilatans estaven bocabadats observant aquella meravella i el rei més feliç que ningú. Però el que, en un primer moment semblava una solució d'allò més eficaç, va acabar gairebé en una desgràcia. Les lluernes es van menjar tots els cargols del regne i es van reproduir tant que van acabar sent una plaga. Fins que no van aconseguir tornar a tancar totes les cuques de llum dins les capses de fusta, no van respirar alleugerits.

Així que el rei cridà el darrer conseller, el que havia viatjat arreu del món i coneixia secrets d'altres terres. Va ser ell qui li portà cinc barrils l'or negre; una mena d'oli llefiscós que escopia la terra en algunes parts del món, li va dir, i que cremava fins i tot a sobre l'aigua. Així que el van repartir en tines per a tot el regne i, a l'hora convinguda, van encendre aquella mena d'oli negre com el carbó. Però el país es va cobrir d'un fumera espessa i pudent que no deixava respirar a ningú. 

Desesperat, el rei va decidir que aniria a veure el gran savi de la muntanya a veure si el podia ajudar. Deien que ell sempre deia la veritat, tan a un pobre pastor com al mateix rei. Així que, seguit de tots els seus patges i servei, el rei va enfilar camí de la cabana del savi.

Dibuixos realitzats per la il·lustradora Mariona Alberich (L'Embarral)

―Vull il·luminar totes les nits del meu país, com si fos sempre de dia ―li va dir.

―No hi ha cap solució pel vostre caprici, sa majestat, ja que heu vulnerat les dues condicions imprescindibles per aconseguir ben enllumenar el vostre regne.

―I quines són? ―va fer el rei sorprès.

―La primera és respectar la natura i no anar a contracorrent dels seus cicles: vós heu cremat boscos, contaminat l'aire i provocat una plaga terrible pels animals del reialme. I la segona és fer un ús mesurat i responsable de la llum, sempre al servei de les persones i no pas com a mostra de poder il·limitat. Tan sols el qui compleix aquestes dues condicions pot il·luminar el seu país amb saviesa i justícia.

Aquell dia el rei va aprendre una gran lliçó; aquella que haurien de conèixer, encara avui, molts dels reis i governants de tot el món.

LLIBRE SOLIDARI A FAVOR DE LA MARATÓ 2015

"EL REI DEL PAÍS DE LA LLUM"

"Fa molts anys, quan els contes encara eren una realitat, existia un país petit i bonic però governat per un rei cregut i capriciós. Un bon dia, el rei va sorprendre als vilatans amb un anunci ben estrafolari: volia ser tan poderós com el sol i, per demostrar-ho, il·luminaria cada nit el seu petit reialme com si fos sempre de dia. Ell seria el rei del país de la llum! 

La gent es preguntava si el rei s'havia tornat boig; només el savi callava des de la seva cabana dalt de la muntanya..." 

Així comença el conte que, juntament amb altres autors/es, m'han publicat en el llibre de contes infantils "La Llum" (ARC Associació de Relataires en Català), un llibre solidari a favor de la Marató de TV3. 

El proper dia 11 de desembre, a les 17:30h en farem un tastet a la biblioteca de Moià, llegint-ne alguns. I, qui ho vulgui, també podrà adquirir el llibre (10€) els beneficis dels quals aniran, íntegrament, a la Marató d'aquest any.

http://associaciorelataires.blogspot.com.es/

EL VAIXELL PIRATA

Primer premi del Concurs de microrelats "A què jugaves quan eres petit?" (Consorci de normalització lingüística de Manresa)

"Busco el vaixell i no el trobo, tot i que sé que el foc no devora pas la pedra. Perquè el meu vaixell era roca, invencible a l'embat de les ones i temporals imaginaris, a l'embranzida dels pirates que ens atacaven dins la boscúria. Pal de pi, emergent d'una esquerda, brandant vela verda de fulla tot l'any. I aquell racó amagat, magatzem de pinyes seques, per quan s'acostava l'enemic. On ets vaixell d'infància, ara? L'incendi et cremà la vela i et robà el mar. Però jo, avui, malgrat la innocència perduda, em resisteixo a creure que tu has naufragat".

http://www.cpnl.cat/xarxa/cnlmontserrat/noticies.html?ID=14821

UN NADAL DE CONTE

UN NADAL DE CONTE és un bloc que publica contes nadalencs de diferents autors.

Enguany m'hi estreno amb el conte  EL MILLOR REGAL DE TOTS.

Per anar fent boca pels turrons... encara amb regust de castanyes i panallets!

http://www.valldelcorb.info/blogs/contesnadal/?p=1122

EL LLEGAT DE LES FORMIGUES

Un vell seia en un tamboret plegable a la vora del camí. Jo havia sortit a donar un tomb sense saber massa on dirigir-me. Darrerament la vida em semblava un sense sentit i la casa em queia a sobre. Però, en acostar-m'hi, em va cridar l'atenció la posició de l'home; el cos tot tirat endavant i la mirada fixa a terra. Duia una gorra de visera amb unes lletres de propaganda de materials de construcció i, recolzat a les seves cames, hi reposava un bastó. Vaig tenir un mal pressentiment i vaig dubtar de si fer veure que no l'havia vist. Però, finalment, m'hi vaig acostar, recelós.

―Bon dia ―vaig dirigir-me a ell, pendent de si responia.

L'home, sorprès, alçà el cap i es va treure la gorra.

―Ah, bon dia. No l'havia vist.

Duia barba de tres dies i vestia una camisa de quadrets mal cordada i uns pantalons desgastats.

―Prenent la fresca, de bon matí? ―vaig dir per dir.

―No. Donant menjar a les formigues ―em va respondre amb cara d'estranyesa, com si allò fos del tot evident.

Aleshores em vaig adonar que als seus peus hi havia un formiguer i que l'home sostenia un parell d'espigues a les mans que anava desgranant lentament i deixava, un per un, els grans de blat al costat del cau.

―Deuen estar contentes.

―No ho sé. Són discretes, sap. Vol ajudar-me?

Em va semblar una idea absurda. Anava a dir-li que tenia pressa, que m'esperaven, tot i que jo sabia que això no era cert. Ja feia temps que ningú em trobava a faltar.

―Arrenqui un grapat d'espigues del camp, que a mi em costa aixecar-me ―va manar-me abans que jo pogués formular cap excusa.

Saltant un petit marge vaig arrencar mitja dotzena d'espigues granades. I vaig tornar vora el vell.

―Jo els hi trec la clofolla. Encara que a elles, tan els fa, no es pensi.

Vaig cercar una pedra i la vaig fer rodolar fins al costat de l'home. M'hi vaig asseure i vaig agafar la primera espiga.

―No els hi posi les granes massa juntes. Entre elles s'atabalen i es molesten unes a les altres per arrossegar-les dins el cau. Millor així, espargides.

―I ve cada dia, a donar-los de menjar? ―vaig fer concentrat-me en la feina.

―Quan fa bo. A l'hivern no surten gaire.

L'home tenia els dits engarrotats i poc destres, amb els que trigava una eternitat a pelar cada gra de blat.

―Per què ho feu?

―Per què faig què?

―Per què doneu de menjar a les formigues?

Em va mirar sorprès, com si mai s'hagués fet aquella pregunta.

―Creu que faig mal fet?

―Jo no he dit això.

―Però ho creu, oi? Creu que les mimo massa. ―Va quedar pensatiu―: Vinc una estona cada matí, així el dia no se'm fa tan llarg. I vol que li digui un secret? ―Em mirà amb complicitat―: Els hi parlo. Però no es pensi que estic boig, eh, que de moment Déu em conserva l'enteniment!

Vaig somriure.

―Em fan companyia. Això és tot.

―Viu sol?

Afirmà amb el cap mentre agafava una altra espiga de terra.

―El dia que jo em mori, creu que em trobaran a faltar?

―N'estic convençut.

―Però potser aleshores ja serà massa tard... hauran perdut l'instint de sobreviure.

―No s'hi capfiqui, home. Segur que elles l'aprecien.

―Són formigues. Insectes. No aprecien a ningú.

―Però a vostè li fa bé venir cada dia.

―Elles no ho saben.

Vaig espargir un grapat de grans de blat i les formigues es van abraonar de nou sobre l'aliment.

―Ho veu? ―va fer, assenyalant-les amb la barbeta―. Ja s'hi han acostumat i esperen que els caigui la grana del cel. No els hi he fet cap favor, jo... Però ara, com les puc deixar? Em necessiten.

―Tornarà, demà?

―Si no ho faig, qui en tindrà cura?

Els dos continuàrem desgranant, lentament, sense dir-nos res.

―Vós ho faríeu?

Vaig somriure amb aquella proposta descabellada. Però el vell no reia. Davant del meu silenci, i visiblement emocionat, em premé el braç amb força.

―No sap com li ho agraeixo. Les pobres... Després de tot, és culpa meva.

Vaig espolsar-me les mans de clofolles de blat per evitar allargar aquell moment. La mirada negada del vell m'incomodava.

―Jo hauria de marxar.

―I tant, feu, feu... no us vull entretenir més. ―L'home va tornar a la feina―: Jo acabo aquesta espiga i també aniré tirant.

Em vaig acomiadar i vaig marxar.

L'endemà al matí vaig tornar-hi però l'home no hi era. Ni a la tarda. Al cap d'un parell de dies encara no hi havia ni rastre del vell. I a mesura que passava la setmana, el neguit em corsecava. Em semblava una immensa bogeria haver rebut com a llegat d'un desconegut ser responsable del benestar d'un formiguer. Però si ni tan sols coneixia el nom del vell! Però la casa continuava caient-me a sobre.

Em vaig comprar un tamboret plegable i l'endemà em vaig llevar a l'alba. No em va ser difícil trobar el formiguer. Vaig arrencar algunes espigues del voral del camí i em vaig posar a desgranar-les. Les formigues van sortir precipitant-se sobre els grans de blat.

―Au va, petites, no patiu. Ja he tornat.

PROSPERITAT?

En Moreno va arribar carregat amb una pesada capsa de cartró. El seguien una munió de nens encuriosits que, xisclant al seu entorn, gairebé el feien entrebancar. Saludà eufòric els homes que jugaven al dòmino enmig del carreró i va entrar a casa seva, una única peça amb una cortina de flors desgastada que separava la cuina del dormitori. Amb un somriure radiant, mostrant les seves dents blanques, deixà la capsa sobre la taula i en va treure un televisor. La Nana va fer un crit d'alegria i se li va llençar al coll i el besava mentre els petits xisclaven i saltaven esverats al seu voltant.

Però si ells no tenien llum, li va recordar ella, encara presa per l'emoció. Però això no era un problema, ell ja ho tenia tot pensat. Havia parlat amb un d'aquells joves que, per vint pesos, s’enfilaria al pal del carrer principal i empalmaria un nou cable a l’eixam de coure que, amenaçador, cobria el cel del barri.

Aquell vespre els veïns es van reunir davant la pantalla. En Moreno, eufòric, seia damunt una caixa de rom buida i la Nana, dreta al seu darrera, donava el pit al més menut mentre els altres dos se li arrapaven a les faldilles. Costava sintonitzar els canals i van haver de moure l’antena de banyes ara cap aquí, ara cap allà. Finalment, quan la van lligar amb un cordill sobre la teulada ondulada de zenc, la imatge va aparèixer borrosa i d'un color rosat. Tothom ho va celebrar aplaudint i amb crits d'alegria i en Moreno se sentia l'home més afortunat del món. Afortunat i important perquè ell havia aconseguit tenir el primer televisor de tot el barri.

Un veí va portar un parell de cerveses fredes del colmado, que això s’ha de celebrar! Quina sort que tens Moreno, l’envejaven els veïns. I ell reia i es mostrava cofoi davant de tothom però per dins pensava sí, però hauré de pagar dos-cents pesos cada mes i encara no sé d’on els trauré.

Li havia calgut empenyorar el rellotge i el transistor i aquell mateix matí s’havia venut l’únic balancí que tenien; al menys n’havia tingut prou per pagar l’entrada. Però estava orgullós d'haver-ho fet; ara se sentia feliç i admirat per tothom. En fi, va sospirar, ja trobaria la manera. Déu proveiria.

I si la porta de casa seva sempre havia estat oberta, a partir d’aquell dia el televisor també. La Nana i les veïnes no es perdien la telenovel·la del migdia, i en Moreno i els homes miraven partits de beisbol, sempre que els talls d’electricitat els hi ho permetien.

―Això sí que m’emprenya! ―es queixava indignat el Moreno quan la pantalla ennegria de cop―. Com pot anar bé el país si el govern talla la llum cada dos per tres?

Havent dinat, quan la xafogor es filtrava per tots els racons del barri, els homes es reunien a l'ombra dels carrerons enfangats discutint sobre política o el darrer partit de la lliga dominicana. Però en Moreno feia dies que ja no s'hi afegia. Mentre tots feien espetegar les fitxes de dòmino sobre el taulell, al ritme d’una bachata, ell restava assegut dins de casa, el cos amarat de suor i la mirada fixa a les notícies de la BBC. No entenc perquè ara els veïns posen la música tan forta, així és impossible sentir res! es queixava a la Nana. Però a ella li semblava que la música sonava com sempre.

En Moreno va començar a patir de mal d’esquena i deia que tot era culpa d’aquella baina de caixa de fusta i que ja es lamentava d'haver-se venut el balancí. Però es resistia a perdre's cap partit de la lliga americana.

S’aixecà un moment per estirar les cames. Feia una calor insuportable i va treure el nas per la porta cercant una mica d'aire. A fora, la Nana rentava en un gibrell ple de roba ensabonada. El cap, recobert de rul·los de colors, ressaltava encara més la seva pell fosca i brillant. Es fixà en el seu cos, excessivament arrodonit i ple de sécs, que restava empresonat sota el vestit de flors, tibant i suat. Un tros enllà, els nens, mig despullats i descalços, jugaven amb una pilota punxada al costat d’un gos famèlic que es llepava les nafres i espantava les mosques amb la cua.

Encara dret sota el llindar de la porta, en Moreno va tornar a mirar la pantalla del televisor. Un home amb roba d'esport aparcava un tot-terreny al jardí de casa seva i una dona, rossa i esvelta, sortia a rebre’l i el besava, apassionada. Palplantat, va tornar a mirar a fora. Si em vengués el televisor potser en tindria prou per marxar amb yola a Puerto Rico.

EL MIRALL DE LA VERGONYA

El mirall de la vergonya

No pot mirar enrere; tornaria de sal i es fondria amb les pròpies llàgrimes.

Només pot intentar imaginar un horitzó d'esperança desdibuixada,

i qui sap si inexistent encara, lluny de les seves arrels.

La realitat ha esdevingut malson, la vida inacabable fugida.

Miserable engruna de justícia mundial.

Una gota en un riu indignant d'humanitat deshumanitzada.

El mirall de la vergonya.

DESPERTAR

El microrelat és el gènere narratiu més escuet: una història, especialment curta i concentrada, però que deixa ressò un cop llegida, que fa pensar.

DESPERTAR és una crítica, en clau femenina, a aquells contes que sempre acaben igual... quan la realitat és ben diferent. 

"Quan la princesa despertà, 

descobrí que no existia el príncep que l'havia desvetllada"

ARRELS 

No m'envegis,  ans que sigui el teu anhel aprendre de mi.

No m'envegis; les aparences sovint enganyen.

Sento com em mires, com et deixes enlluernar per la frondositat de les meves branques, verdes a vessar, i et deleixes amb el regal d'aquesta l'ombra tan preuada. Imagino com abaixes un instant les parpelles, deixant-te embriagar per la fragància de les meves flors, tot un bàlsam per a la teva vida atrafegada. Segurament escoltes la remor de les meves fulles en ser acaronades pel vent i desitges, com mai, el silenci que m'envolta. Acaricies amb el tou dels dits el meu tronc, d'escorça rugosa i vella, mentre t'entretens a buscar amb la mirada una merla esmunyedissa que canta amagada entre el fullatge espès. Sé que m'admires, que cobeges la meva pau. Fins i tot, potser, la meva presència i fortalesa.

Però tu tan sols et fixes en l'exterior. No t'ho retrec, no ets l'únic; sempre ha estat així. Als homes us costa d'acceptar el que no és evident i preferiu pensar que només existeix allò que els vostres sentits us mostren. Tu tan sols admires una part de mi, molt més petita del que t'imagines.

Jo també sóc avall, endins. Arrelo, incansable, cap a les profunditats de la terra, allà on no arriba mai la llum, on el sòl esdevé fred i rocós o ofegat d'argila erma. Estenc, lentament i tossuda, les meves arrels fins on no s'hi troba ni un alè de vida. I a mesura que una part de mi emergeix vers els sol i es mostra bella i esplèndida, l'altra s'endinsa en les profunditats abismals de la terra, en la més profunda solitud i foscor. I com més ufanós i bell tu em contemples, més profundes les meves arrels s'endinsen.

No m'envegis, ans que sigui el teu anhel aprendre de mi. I no neguis més el que és innegable: allò més bell, ufanós i admirable s'alimenta sempre de superar les adversitats més profundes en la solitud i obscuritat més pregona.  

Roser Blàzquez

publicat a Relats en català- RoserBG

http://relatsencatala.cat 

CONTES QUE COMPTEN 2015

Concurs de contes infantils 

Biblioteca Sant Agustí La Seu d'Urgell

JO VULL SER COM TU de Roser Blàzquez

Conte finalista categoria E

Jo vull ser com tu és la història d'una petita abella que vol ser com tots els seus amics del bosc: bonica com una flor, treballadora com una aranya, dansaire com una papallona, forçuda com una formiga o un cargol... Però en el camí descobrirà que ella és molt més especial del que es pensa.

Una crida a viure en l'autenticitat per ser feliç.

Biblioteca Sant Agustí

http://www.laseu.cat/news/lliurats-els-premis-als-guanyadors-de-la-setena-edicio-del-concurs-contes-que-compten2019-1

Microrelats per a la Igualtat

Matadepera 2015

PRESONERS

Ella somniava ser astronauta per anar a la lluna. 

La van convèncer que els somnis són això, només somnis, 

i li van ensenyar a brodar estrelles de fil daurat al cobrellit. 

Ell ho tenia decidit, seria ballarí de dansa clàssica; 

però a casa li van treure aquella bogeria del cap. 

Ara és un advocat implacable, 

amb un sou i un nivell de vida més que respectable.

Microrelat finalista. Categoria B

https://www.youtube.com/watch?v=zE6hgNK4cO8

INVISIBLE

No recorda quin nom li van posar quan la van batejar, al batey tothom li ha dit sempre la Negra. S'ha aixecat a l'alba, com cada dia. Ara ja no treballa al cañaveral, és vella i té el cos encorbat com les branques d'un flamboyán. Però encara té esma de fer un parell de viatges a la font amb la garrafa de plàstic. Tota la vida ho ha fet, ja hi està avesada. Mentre la garrafa s'omple, mira per sobre el mar de canya de sucre. Enllà, a la capital, amb la prima Gladis hi té la néta ara, que ja ha començat a estudiar al Liceo. No ho diu, però la troba molt a faltar. L'ha criada des de menuda, d'ençà que sa mare va fugir a Nueva Yol amb aquell home. Fa anys que no sap res de la Niña i una ombra li enfosqueix la mirada, pateix per ella. Però al menys tants anys netejant canya i preparant guarapo li ha permès fer un raconet per pagar el viatge de la néta a la capital. Ara se sent molt sola, però no vol que la nena visqui la mateixa vida que ella al batey. Carrega la garrafa amb les mans calloses i, arrossegant els peus descalços sobre el terra polsós, s'encamina cap a casa. Com cada matí farà foc a terra, colarà café de maní amb una llauna buida i en durà al pobre Pocho que ha agafat les febres de tant treballar. Després seurà a l'ombra del mango veient els homes tornant de la zafra i deixant escórrer la poca vida que li queda. Una vida invisible al servei d'un món invisible.

Relat finalista

Amb veu de dona 2015 (Manresa)
http://www.manresa.cat/web/noticies/1162-manresa-celebra-l-acte-commemoratiu-del-dia-internacional-de-la-dona