Quan el tren va xiular, va posar la mà dins la butxaca de l'abric. A dins, hi duia la bala amb el cor de tres colors, i un sobre doblegat amb una carta i una adreça de Barcelona. Va acostar la cara a la finestra i el seu alè va entelar el vidre. Premia tan fort la bala que se li clavava al palmell de la mà. L'estació va moure's, lentament, com si algú l'estirés enrere, i son pare va desaparèixer amb l'andana. La mare no hi havia anat, l'havia abraçada a la porta de casa, plorosa, entre geranis vermells. Dios te bendiga, m'hija. El pare li havia dit que a Barcelona ja l'anirien a cercar a l’estació, que treballaria a la casa d'uns senyors, com a minyona, i ella havia sentit que l'ànima se li fonia. Només tenia tretze anys. I marxava de casa amb l'única companyia d'una bala amb el cor de tres colors. El seu petit món, de cop, es va fer immens. Immens i hostil. Va recolzar el cap a la finestra i es va deixar bressolar pel sacseig del tren per oblidar la por. Va tancar els ulls com per amagar els somnis i les llàgrimes. Una vida acabada d'estrenar rodant sobre un camí de ferro i fum que l'allunyava de la misèria però l'empenyia, insalvable, vers un destí de servitud.