A la llunyania, vaig veure un poble de casetes baixes i emblanquinades i, un poc més enllà, un altre poblet amb un campanar ben alt i un camí que seguia la serralada i desapareixia a l’horitzó. La ruta continuava i mai no deixaria d’avançar. Passaria per aquells pobles i per altres i coneixeria molta gent. I em retrobaria amb els meus vells amics en algun d'aquells poblets tranquils, en un camp sembrat d'ordi o algun prat verd de pastura, travessant un rierol al fons d'una vall o enfilant-me en qualsevol ermita al cim d'una muntanya. Em vaig aixecar i vaig respirar fondo. I aleshores vaig tenir un pensament dolç i agraït per a la Bruixa del Desert, la Bona Remeiera d'Ànimes, que em va ensenyar l'Art d'Estimar.
Abraçat al sarró, fet encara del meu antic vestit de Bufó, ple de tots els tresors descoberts pel camí, em vaig penjar el llaüt a l’esquena i vaig avançar prat enllà, dirigint-me cap al primer poble per continuar el Camí.
El Camí, sempre incert i sorprenent, de la Vida.
fragment d'El Bufó que va haver de marxar de Palau